Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 3/9

Enmig del silenci, per sobre de l'espessa capa dels remordiments que degotaven des de les coves profundes dels seus malsons, Tobies Ot va començar a sentir el món al seu voltant: un món fet de sons i de gemecs esmorteïts que reverberava pel sostre de l'habitació. Va parar l'orella. Els sons i els gemecs sonaven com a través d'una espessa cortina d'aigua, com revingudes del fons d'un mar ple de dolor. En la negror de la nit que l'envoltava, va pressentir un esborrany de llum a l'altra banda de la porta i es va llevar. Va caminar molt lentament, evitant fer soroll i evitant també que les seves passes despertessin els petits monstres dels seus dits adormits. Les rajoles eren fredes com els llavis de la mort. Va arribar fins a la porta i va posar la mà al pany. També era fred, i a través de la pell va sentir un regust metàl·lic. Va avançar cap al menjador. Els gemecs de l'aigua es percebien més clarament, més alts i més nítids. Va seguir en la direcció correcta i entre les ombres de les cadires i la taula va entreveure un reflex blavós. Va avançar una mica més encara. El blau es desfeia en petites pampallugues intermitents que esclataven sobre la cadència dolorosa d'aquella veu, cada cop més a prop. Tobies Ot va ajupir-se, i llavors, en un racó, sota la falda de la tapisseria de flors del sofà, va trobar aquell pollet d'ulls blaus panteixant com un peixet fora de l'aigua.  Quasi transparent, amb el cos encara més prim i més feble que feia un parell de dies, quan l'havia vist per primer cop, el pollet era a penes una pelleringa. Mirant de no fer-li mal i de no sobressalatar-lo, li va posar un dit sobre l'ala. El pollet va tremolar i es va girar, penosament, i l'ombra d'un blau deslluït i agònic es va projectar llavors des del fons dels seus ulls fins. Del seu bec a mig fer va sorgir llavors la frase d'un gemec. El va agafar. Estava fred. Se'l va acostar una mica més al seu pit i aquell sons es van agombolar a la seva respiració i el seu alè va caure sobre aquella bossa freda de plomes transparents que per uns moments va reviure dins la calidesa de la seva abraçada. I un record va venir al seu cap: un cel blau intens, al juliol, tot ell estirat... Un record del blau que es va filtrar per la seva pell i que com una gota invisible va caure sobre aquella bossa famèlica. I el blau dels ulls es va fer més intens i els gemecs de dol van asserenar-se i un deix de gratitud va espurnejar amb la petita resplendor blavosa que es va estendre per l'aire negre de la nit inhòspita.

Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 2/9

Abocar sobre l’Alèxia Ku tota la seva rancúnia, com si li hagués buidat a sobre una bossa d’escombraries, no li havia servit de res, no l’havia fet sentir millor. Al contrari. De camí de tornada cap a casa després de la feina el silenci de l’Alèxia Ku se li havia fet, per primera vegada en tants anys, insuportable, més dolorós que no pas tots els retrets i els insults que li hagués pogut fer de viva veu. Encara se sentia pitjor que quan havia arribat a la fàbrica de bon matí. L’Alèxia Ku no s’ho mereixia. Però el seu silenci i la seva feixuga abnegació feien molt difícil que Tobies Ot trobés la manera de disculpar-se, de dir-li que li sabia molt de greu, i en arribar a la cantonada de la plaça s’havien acomiadat amb el mateix gest de sempre, sense cap paraula entremig, i cadascú havia fet via cap a casa seva.

Cansat, fastiguejat, amb l’eixam d’agulles i claus dels remordiments clavant-se-li al mig de l’estómac, Tobies Ot va obrir la porta, va anar fins al menjador i es va deixar caure a la butaca. Els dits dels peus li feien molt de mal però no tenia esma de moure’s. A l’altra banda de la paret sentia la respiració expectant de la Sara Mö enganxada al clatell, intentant prendre nota dels seus moviments en la penombra. Va pensar en les carmanyoles arrenglerades al prestatge de dalt de la nevera. No tenia gana. I va continuar allí estirat, sentint com el dolor l’humiliava una mica més.

A l’altra banda dels vidres la fosca rosegava ja tota la ciutat. Va pensar en els que dormien estirats sota les baranes del pont i li va agafar fred. Potser aviat ell també hi faria cap, alliberat del pes d’aquells remordiments que ara el mantenien despert. Amb moltes dificultats, es va aixecar de la butaca i va anar fins a l’habitació. No tenia gana ni esma de menjar. Es va treure la roba de pressa i es va ficar al llit. Els peus li bullien, però no tenia ganes de mirar-se’ls, de dedicar-los ni un minut més d’atenció. L’únic que volia era desaparèixer, esborrar la seva silueta i el seu nom del paisatge d’aquell món gris que ja començava a pesar massa. Va començar a fer el recompte dels segons i quan vorejava l’infinit va tancar els ulls.

Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 1/9

“Vaca”. “¿Què?”, va preguntar l’Alèxia Ku. “Vaca”, va repetir Tobies Ot des de l’altra banda de la línia de l’empaquetadora, “Ets una vaca”. “¿Per què m’ho dius, això?”, “Perquè és veritat”.

L’Alèxia Ku se’l va tornar a mirar amb els seus ulls immensos, aquells ulls perduts en horitzons remots d’aigua i pastures, plens de nostàlgia pel verd. Va deixar les mans quietes un instant mentre s’empassava una altra forquillada del dinar i va tancar els ulls. Per una centèsima de segon va semblar que provava de donar una resposta, però les paraules no li acabaven de sortir. Ho va deixar córrer, va tornar a obrir els ulls i va tornar a fer anar els dits per pessigar amb la forquilla dins la carmanyola: crema de bròquil amb formatge i beixamel, amb un entranyable gust de llet. “Vaca”, li va tornar a dir Tobies Ot, “Ets una vaca”, perquè l’Alèxia Ku s’havia convertit en la destinatària de tota la ràbia que tenia a dins. Però aquest cop l’Alèxia Ku ni tan sols va immutar-se, va continuar buidant la carmanyola com si aquella paraula hagués perdut efecte i ja no pogués ferir-la.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador des de feia prop de vint anys de la Mafton URK, va notar com el borrissol de la pell se eriçava de nou. S’acabava de convertir definitivament en un monstre. I amb els ulls enfonsats a terra, l’Alèxia Ku es va adonar que alguna cosa es movia sota les puntes de les sabates del seu company, com si tingués els peus plens de cucs.