Tobies Ot / Borrissols / 4/3

Encara era de nit quan es va despertar per culpa del dolor, que tornava a obrir-se pas dins de la seva carn. Una altra bola de lava, una altra glopada de carbó. I un altre cop, a la fi, després d’uns segons interminables, la sensació que alguna cosa li sortia de dins. Un altre ou, de la mida d’un puny gros, idèntic al que havia post feia uns dies, però empolsinat d’un groc intens. El va tocar amb el dit índex de la mà dreta. Cremava. Va esperar uns segons i el va tornar a tocar, amb una mica més de força. Va notar la vibració d’alguna cosa que es movia a dins, i llavors, sense pensar-s’ho, en un rampell que li va robar la voluntat, va agafar l’ou i el va estampar contra la paret. Xof! Una massa viscosa tenyida de groc va lliscar sobre la pintura cap al terra.

Es va haver de tapar les orelles perquè un xiulet agut que anava pujant d’intensitat va omplir tota l’habitació. Els timpans li feien mal, com si estiguessin a punt d’explotar, i el cap li va començar a donar tombs. El xiulet es va fer encara més intens i li reverberava dins del pit com el crit de les sirenes d’emergència dels passadissos de la fàbrica el dia dels Fets. Amb els ulls mig oberts, en la mitja foscor de l’habitació, una ombra blava s’acostava des del fons del passadís, una ombra brillant que avançava en l’espessor de la nit mentre el xiulet es feia encara més agut i més intens. Quan l’ombra creuava ja el llindar de la porta convertida en una llengua enorme, el blau va adquirir rostre i es va anar fent petit i compacte. L’aire es va tornar calent, i allà on s’havia xafat l’ou unes flames gegantines van omplir l’habitació. Amb els ulls encegats, amb els pulmons saturats de fum i aquell xiulet que no cessava, Tobies Ot va sentir que es moria, que tot s’havia acabat. Llavors, aquella figura inflamada de blau es va acostar encara més i de la seva forma informe van sorgir unes mans que se li van aferrar al coll i un alè roent li va cremar les galtes.

Quan va tornar a obrir els ulls tot tornava a estar en silenci i res al seu voltant mostrava els efectes del foc. A peu de paret, però, hi havia restes de closca aixafada i uns esquitxos groguencs. I uns ulls blaus que el miraven de fit a fit.

Tobies Ot / Borrissols / 3/3

Després d’espolsar-se la mosca dels dits, Tobies Ot va tancar la porta del pis darrere seu. Havia arribat a casa destrossat, sense energia, sense esma d’adreçar la salutació habitual al carnisser i a la seva dona i a les dependentes del forn de pa. Amb els peus convertits en una estora cremant que se li aferrava als turmells i l’immobilitzava, havia premut el botó de l’ascensor i havia demanat per favor que la Sara Mö no fos al replà esperant conversa. Va estar de sort, i quan l’ascensor va aturar el seu viatge ascendent no va trobar ningú a banda i banda del passadís. Havia arribat fins a la porta del seu apartament arrossegant el cos, havia posat la clau al pany i havia tancat tan de pressa com havia pogut, alleugerit de deixar-ho tot enrere.

Va anar llavors directament cap al lavabo i va omplir la palangana. Es va treure les sabates i els mitjons i va deixar els peus al descobert. Els va enfonsar dins de l’aigua sense mirar-se’ls, cansat de tanta indisciplina, i mentre aquell garbuix de carn encetada es desfeia dins de l’aigua calenta va trobar-se amb el seu rostre davant del mirall. Va estar-se una estona així, amb la mirada enfonsada en la seva pròpia imatge fins que els músculs de la cara se li van començar a desentumir i aquella expressió de dolor contingut va suavitzar-se una mica. Sobre la pell, molt lleu, va notar la vibració d’una nova esgarrifança que li resseguia els borrissol dels braços.

No havia vist, però, que al replà hi havia uns ulls que vigilaven, una mà sobre el contorn de l’espiell que prenia nota: del vol d’una mosca al voltant de les escales, dels sorolls de l’ascensor, de la fressa d’unes passes que avançaven cap a la porta. Uns ulls que ho observaven tot, que ho sabien tot. Els ulls de la Sara Mö.

Tobies Ot / Borrissols / 2/3

Mosques

S’havia aturat sobre el pom de l’escala i havia començat a esgarrapar la pàtina de pols i suor que envernisava el metall. De seguida va veure que no valia la pena i va començar a moure les ales amb una impaciència mal digerida. No sabia on anar. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii El tombant de l’escala no donava per gaires il·lusions i el terra era un desert d’apetències, xop de lleixiu i desinfectant. Un altre batre d’ales nerviós, amb aquell verd de vidre entelat sobre fons negre, i una llambregada ràpida al seu voltant. I llavors sí, una mica de moviment, una mica d’alegria, una figura que s’acostava envoltada amb olor nova, amb perfum de vianda guisada i de col. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii S’hi va llençar sense rumiar-s’ho, projectant tota la força del seu cos, i va caure de quatre potes sobre la pell rosada de l’anvers d’una mà que just en aquell moment feia girar la clau a dins d’un pany. La mà, amb la porta ja oberta, va fer-la caure al replà i quan va tornar a emprendre el vol va sentir només la superície freda i dura de la fusta. RIP. Massa tard.

Tobies Ot / Borrissols / 1/3

Omelettes
Truites
Truita de patata
Una altra
I més
 

Es va mirar l’Alèxia Ku, asseguda al seu davant, i per primera vegada en vint anys la va mirar directament als ulls, aquells ulls de vaca perduts en horitzons remots d’aigua i pastures. Va admirar la dolcesa de la carn que li arrodonia els braços i va notar la pesantor amb què les seves mans lliscaven sobre els flascons, sobre les etiquetes impreses amb el dibuix de la senyoreta Volacors. Vinc-i-cinc flascons nous de trinca cada seixanta segons, i a cada banda de la línia de l’empaquetadora l’Alèxia Ku i ell s’asseguraven que l’etiqueta quedés perfectament enganxada al vidre, sense màcules ni arrugues. Control de qualitat. Feina ben feta. Una feina senzilla, però que exigia atenció permanent i molta concentració. Ni ell ni l’Alèxia KU havien tingut mai cap descuit, ni tan sols aquells primers dies després dels Fets, quan tot estava damunt davall i tot eren nervis i corredisses i pels carrers ningú no sabia què havia passat i què cremava darrer del fum.

Va seure al seu lloc, com cada dia, amb el gran rellotge digital penjat a la paret del davant. Les vuit en punt, l’hora d’arrencada d’una nova jornada laboral, idèntica a totes les altres però estranyament diferent, perquè Tobies Ot, després de vint anys seguits de seure a la mateixa cadira, se sentia tot un altre. Va notar l’escalfor que se li tornava a despertar a la panxa i tot seguit el martiri sostingut del mal als dits dels peus. Va notar un altre calfred que li pujava des de la boca de l’estómac, i quan ja es preparava per sentir-lo esclatar darrere de les orelles, va sentir que se li eriçava la pell amb un riu d’esgarrifances, com si el borrissol que li cobria els braços s’hagués convertit en una tofa de plomes. Va clavar els ulls a la cinta transportadora, concentrant tota la seva voluntat a fer invisible aquella nova transformació, i quan li va semblar que l’esgarrifança remetia va alçar els ulls i va mirar l’Alèxia Ku per sobre de la línia. Els ulls d’ella continuaven perduts entre la filera de senyoretes Volacors que avançaven entre reflexos de vidre. No s’havia adonat de res.

Va passar el matí, va passar el migdia i va arribar l’hora de dinar. Tobies Ot i Alèxia Ku, com cada dia a les dotze en punt, van deixar la cadira a banda i banda de la línia, van sortir al passadís, van anar fins a la cantina, van fer cua al mostrador i van triar el menú: puré de patates, costelles amb curri i pastís de formatge. De cua d’ull, Tobies Ot va fer una ullada ràpida a la safata de les truites i va notar una mena d’angúnia.

Després de dinar van tornar a la feina. Les hores van lliscar amb el seu ritme habitual, transparents i toves, plenes amb la buidor compassada del trànsit d’etiquetes i flascons. Es van fer les cinc, i si no hagués estat pel mal de peus i pel record d’aquell calfred que li havia eriçat la pell a primera hora del matí Tobies Ot hauria gosat pensar que aquell havia estat un dia agradable. Va penjar la bata als vestidors masculins i va posar-se la jaqueta abans de sortir al vestíbul, on l’Alèxia Ku ja l’esperava. Tots dos van sortir llavors al carrer amb la resta de treballadors. Com cada tarda, es van creuar amb algunes de les dones que sortien de l’ascensor que baixava del pis de dalt, on hi havia els despatxos dels directius, els laboratoris i les instal·lacions mèdiques que la fàbrica compartia amb l'Hospital Central. Aquella tarda, però, semblava que n’hi havia més que de costum.

Tobies Ot va tornar a sentir una esgarrifança i tot just després aquella sensació electritzant sobre la pell que aquest cop li pujava fins a l’arrel dels cabells. “Portes els cabells de punta”, li va dir l’Alèxia Ku alçant els seus immensos ulls de vaca. “És el fred, que ha arribat abans d’hora”. Van sortir al carrer. Tobies Ot es va fer el botó de dalt de la jaqueta pregant perquè els vianants no s’adonessin de l’aspecte dels seus cabells, intentant dissimular el mal de peus que tornava a torturar-lo.

La Srta. Volacors / Tinc una missió / 1/2

Blau, verd, vermell, groc, cian, magenta. Colors, freqüències, radiacions, un pessigolleig que em projecta a través de l’espectre infinit d’un univers de pampallugues. Sento el pes i la intensitat i m’hi llenço. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Ja hi sóc, adherida a la membrana dels records. Respiro. Amunt, avall, amunt, avall. La bossa contenidor s’eixampla i els retalls m’l·luminen el revers de la pell. Blau, verd, vermell, groc, cian, magenta. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Sóc una gran bossa buida i un cap d’agulla que busca i rebusca entre els dipòsits de records els que encara brillen, els de l’altra vida. Energia, matèria primera, font. En aquest món gris, sota aquesta boirina que llisca i llisca, tinc una missió.

Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... La nit avança, els homes dormen, les dones dormen, i somien. La nit obre la boca i els pren els somnis amb la seva llengua tova i negra de quitrà. I jo destrio les engrunes de colors que els bateguen encara a la memòria i me n’omplo la bossa dels budells per dipositar-los poc després als grans contenidors de vora la tanca de ferro. Giro just a tocar de la línia d’espines i torno a emprendre el vol, torno a la feina, un cop i un altre mentre dura la nit, fins que a trenc d’alba, quan les ombres s’aprimen i la negror s’entrevira de gris, caic esgotada i buida. Sóc la senyoreta Volacors, vestida de rosa de dalt a baix, amb els ulls embenats i el trident a la mà dreta, mascaró de proa d’un exèrcit que avança i avança cap a la fi.      

http://commons.wikimedia.org/wiki/Color?uselang=ca 

Tobies Ot / El primer / 3/1

Bumbum, bumbum, bumbum. Una escalfor molt fonda, que li naixia de dins, de sota els budells, com un muntet de brases apilades, com una coqueta de carbó. El dolor era tan intens que el va despertar. Es va posar les mans sobre el ventre, inflat i calent, com una pilota de gelatina. Llavors, aquella sensació de tap, d’ofec, de carreró sense sortida, i més dolor, tan fort que estava segur que es partiria en dues meitats, com una taronja. Va notar el col·lapse de l’aire al seu voltant i tota la sang que bategava en un únic punt. Bumbum, bumbum, bumbum. I llavors, com una explosió de pluja de fil de sucre, com si de dins del cos li hagués sortit un núvol de fum, allò, fos el que fos, va sortir i tot al seu voltant es va omplir de blau.

Tobies Ot, amb els ulls exultants, va destapar els llençols. Va incorporar-se una mica i va notar la rodonesa d’aquella cosa. Va encendre el llumet de la tauleta de nit i se la va mirar de prop: un ou de la mida d’un puny gros, un ou blanc esquitxat de purpurina blava que se li havia aturat entre les cuixes. Va passar un dit per sobre de l’ou. Estava calent i tenia la superfície una mica aspra. Hi va passar el dit un altre cop, aquesta vegada amb més força, i l’ou va començar a oscil·lar d’esquerra a dreta fins que es va tornar a aturar al mateix punt, decidit a quedar-se allí on era, rotund i ple.

Tictac, tictac, tictac. El silenci va saturar aquella espera buida. Tobies Ot va obrir el calaixet de la tauleta de nit i va agafar una de les píndoles rosa de la senyoreta Volacors. Se la va empassar amb un glop d’aigua i cinc minuts després, colgat novament sota llençol i cobrellit, amb l’ou a tocar del seu cos, va tancar els ulls convençut que el que acabava de passar era un somni.

No havia passat ni una hora que una bombolla de llum blava va esclatar a l'habitació. Va ser només a temps de veure-la lliscar sobre les parets en direcció a la porta i, passadís enllà, cap a la saleta. Després va tornar la penombra, clivellada ja per les primeres escletxes de llum blanca que es filtraven a través de la persiana. Ja no va poder tornar a dormir. Va sentir el degoteig lent dels minuts fent bassal als peus del llit i les imatges del somni es van tornar a fer presents. D’un bot, es va incorporar i va buscar l’ou, però el que va trobar va ser només una closca buida. Va mirar llavors l’armari, la cadira amb la roba plegada, a punt perquè se la posés, la porta oberta, el passadís. No semblava que el que havia passat aquella nit hagués alterat l’ordre habitual.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador de la Mafton URK, havia post un ou de la mida d’un puny gros i el que fos que hi havia dins d’aquell ou havia trencat la closca i vés a saber on havia anat a parar.

Va seure al cantó del llit i es va posar les sabatilles. El dolor als dits dels peus era més fort que mai. Coixejant, va arribar fins al lavabo i va omplir la palangana amb aigua tèbia. Ja hi pensaria més tard, en tot plegat. Ara calia preocupar-se d’aquells dits que s’havien llevat plens de ràbia. 

Tobies Ot / El primer / 2/1

Ja no podia més. Des que havia posat els peus al carrer de bon matí que havia hagut de contenir el dolor i fer veure que no passava res, que aquell caminar pausat era només una barreja de son i cansament. Però la veritat era que no podia posar el peu pla sobre la sola de les sabates i encara menys suportar el pes del cos sobre les puntes dels dits perquè els dits dels peus no li cabien a les sabates. I no li cabien perquè els dits dels peus s’havien convertit en apèndixs inestables que li creixien els uns sobre els altres en un desordre complet, com les excrescències punxegudes dels cactus.

Ho havia ocultat en la darrera revisió mèdica de la comunitat de veïns i en la revisió mèdica no programada que s’havia fet per sorpresa a la fàbrica. Però només havia estat un cop de sort. Perquè coses com aquella no es podien amagar, i Tobies Ot, com tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, ho sabia prou bé. Però Tobies Ot, com la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, tenia por dels metges, i la por li feia tenir secrets[1].

Va seure a la butaca de la saleta d’estar, es va treure les sabates i els mitjons i es va examinar els peus amb atenció: al peu dret li havien sortit dos dits nous, dos dits que al matí no hi eren, i dels que sí que hi eren un havia començat a assecar-se i un altre s’havia inflat perquè un dels dits nous, dels que havien brostat durant el dia, s’havia entossudit a enramar-se just a sota del dit més vell. Va examinar el peu esquerre: al lloc exacte on hi hauria hagut d’haver el dit del mig hi havia tres dits amuntegats un sobre l’altre que intentaven avançar en direccions oposades. En total, set parells de dits repartits entre els dos peus.

Ranquejant, va anar fins al lavabo i va omplir una palangana amb aigua tèbia. Hi va afegir un grapat de sal i hi va posar els peus, primer un i després l’altre, i va esperar que l’escalfor amansís aquella troca de dits degenerats. Va deixar que la fredor de la llum blanca del fluorescent de sobre el mirall li calmés les idees i es va tornar a mirar els peus. Va actualitzar el recompte dels apèndixs i es va eixugar els peus amb la tovallola blanca.

A la nevera quedava encara un dels túpers de la Sara Mö amb arròs bullit i unes miques de pollastre. S’ho va menjar sense escalfar, estirat a la butaca, davant del televisor. A través de la finestra li arribava de tant en tant el reflex esvaït dels fars d’un cotxe de control que creuava el carrer i la remor llunyana de les grans turbines xucladores. De l’altra banda de la paret, la que comunicava la seva saleta amb la saleta del pis veí, la del pis de la Sara Mö, li arribava la suau vibració d’un aparell elèctric.

Va mastegar a poc a poc la darrera forquillada del sopar i quan va estar llest es va estar una estona en silenci amb el túper buit a la falda. Li feia peresa haver-se d’aixecar i es va arrepapar a la butaca, disposat a adormir-se allí mateix. Però només tancar els ulls la son li va fugir del cap. Des del fons de la seva consciència una veueta li recordava que no es podia deixar anar d’aquella manera, que era un home de principis, un home disciplinat i obedient, i que s’havia d’aixecar i fer les coses ben fetes. Perquè d’ulls n’hi havia a milers, amagats en la fosca més fosca i en el silenci més absolut, i calia anar amb molt de compte.

Amb l’eco d’aquelles paraules, es va aixecar de la butaca, va deixar el túper sobre la taula i va anar fins a l’habitació. El despertador estava a punt per sonar l’endemà a l’hora exacta i els peus no li feien tant de mal. La son li tornava a pesar sobre les parpelles i es va tapar amb llençol i cobrellit. Tenia mal de panxa.

---

 [1] Després dels Fets, les autoritats mèdiques havien estat taxatives: calia informar els agents de l’ordre i el personal sanitari de qualsevol canvi que afectés els cossos de les persones. Les autoritats explicaven que corrien malalties noves, virus no identificats i mutacions d’agents infecciosos d’efectes desconeguts, i que qualsevol negligència podia obrir les portes del contagi i de les pandèmies; per això calia actuar de pressa i amb contundència. Però la gent, que ho entenia, sentia per sobre de totes les malalties possibles la malaltia de la por: la que s’havia començat a estendre des que els primers que havien anat als consultoris mèdics a informar que no es trobaven bé havien desparegut, internats, segons deien, en clíniques especials que ningú sabia on eren, on les autoritats deien que s’anaven recuperant satisfactòriament però on no els podia visitar ningú.