Tobies Ot / Els Fets / 1/27

Tobies Ot va ser un dels centenars de treballadors de la Mafton URK que van ser mobilitzats la matinada de l'accident. Una trucada telefònica el va despertar passada la una i poc després era a la porta de la fàbrica, esperant ordres dels caps de patrulla dels bombers que anaven organitzant els primers escamots d'actuació. Tremolant de por, amb la cara cremant sota l'ombra d'aquelles flames que s'estenien per les parets exteriors de la fàbrica, atordit per l'estrèpit de veus i de crits que flotava per l'aire, amb el so de fons de la sirena de la fàbrica que no parava de xiular, va sentir que els segons d'aquella catàstrofe li percudien al pit, com si a dins hi tingués un metrònom capaç de mesurar els compassos de la por. Sota l'impermeable negre que li havien donat a l'arribar, amb la roba posada a corre-cuita a sota i el cap tèrbol, va entrar a l'edifici amb la resta de companys. I un cop dins ja no hi va haver temps per a la por i el temps es va fondre amb la calor que escopien els passadissos d'aquell recinte que no s'assemblava en res al que havia deixat enrere a mitja tarda. A partir d'aquell instant només hi va haver temps per córrer amb la mànega al coll i mirar de tallar el cap d'aquelles llengües immenses, d'obrir portes i finestres i arrabatar del foc els cossos amb vida que hi havien quedat atrapats. 36 hores seguides de córrer amunt i avall per escales interiors, per ascensors de servei, per cabines de respiració, per conductes d'instal·lacions d'aire condicionat... 36 hores dins dels budells de la fàbrica, trepitjant les sales ocultes als treballadors i al públic on hi havia un altre món, un món de tubs, de màquines, d'ordinadors, de pantalles de projecció... Un món que s'havia destruït ell mateix, que acabava de ser devorat per la seva pròpia llengua bífida, com Cronos havia devorat els seus fills.

Tobies Ot / Visites nocturnes / 3/23

 Mitja nit, encara. L'habitació en silenci, l'aire en repòs, només el fil de llum de les bombetes del passadís i la remor llunyana d'algun aparell elèctric, l'eco d'un timbre, algú que tossia unes portes més enllà. Atrapat a la teranyina dels somnis, amb la penombra galopant, Tobies Ot va sentir un petit corrent d'aire més fred. Hi havia algú més a l'habitació, algu que hi acabava d'entrar. Va sentir l'alenada d'una respiració a la vora i, tot seguit, la fiblada al braç d'una agulla. Després, tot es va fer confús i estrany, espès com un puré.

Tobies Ot / Visites nocturnes / 2/23

Sol a l'habitació, va estirar-se al llit i en el silenci fred que l'envoltava el passat recent li va tornar davant dels ulls en breus instantànies dels moments que acabava de viure: el missatge a través dels altaveus avisant d'una revisió no programada, la desfilada dels treballadors cap a la sala de cures, l'espera del seu torn a la porta, amb els dits dels peus barallant-se dins de les sabates i aquella suor freda que li entelava el pensament i les paraules. Només havien estat cridats a examen els companys de planta: deu persones del centenar llarg de treballadors de la fàbrica. Una revisió sorpresa, com les que es feien de tant en tant a les escales de veïns. Li van llegir a la cara abans d'entrar: una radiografia precisa que l'examen físic només va haver de corroborar. Els seus peus nus, sobre la superfície freda de la llitera, amb el manyoc de dits deixats anar, desorientats sota tanta claror, en aquell alliberament sobtat a deshora, eren ja informació pública, continguts d'un informe mèdic concloent. No havia calgut cap pregunta, cap prova diagnòstica, cap analítica. Només una trucada telèfonica avisant els serveis de guàrdia perquè s'enduguessin aquell home amb els cabells de punta que intentava tornar-se posar els mitjons i no se'n sortia.      

Tobies Ot / La carta / 2/17

 Va obrir el sobre i en va treure aquell cartronet imprès en blanc i negre. Una fotografia. Una fotografia d'ell un grapat d'anys més jove, amb la fesomia més dolça i els ulls més oberts i més grans, amb un somriure al llavis i el rostre feliç d’una dona somrient al seu costat: el rostre també més jove, infantil, de la noia amb qui havia topat aquella nit a la cantonada del Gran Teatre i que havia retrobat a l'esplanada de l'estany Tebi el dia de la Festa de l'Òscar, la petita gran ballarina a qui tothom admirava i aclamava. ¿Qui era aquella noia en realitt?, ¿què hi feien, tots dos junts, en aquella instantània sense records que un missatger sorgit de la fosca havia dut a casa seva en plena nit? Va recordar el tacte de la pell d'aquella noia a la festa de l'Òscar, la fonda esgarrifança que va deixar-li sobre l'anvers de la mà quan va començar la càrrega policial, i la seva mirada trista i profunda quan es va allunyar-se corrents, deixant-li com a penyora aquell cosset de goma amb forma de peix. Entre aquella noia i ell hi havia alguna cosa, alguna cosa que no es podia dir, que no tenia nom, però que existia i era més forta que l'oblit i que el silenci. I fos el que fos ho havia de descobrir, i havia de trobar aquella noia i avisar-la: perquè Tobies Ot havia sentit a dir també que quan algú rebia un sobre com aquell amb una fotografia a dins començava el compte enrere.

Tobies Ot / La carta / 1/17

 Havia sentit dir que existien homes com aquell, fets d'ombres i de fum, que trucaven a les portes de les cases i deixaven el seu missatge, però no s'ho havia arribat a creure. I encara menys, no s’havia arribar a imaginar mai que algun dia una d’aquelles ombres trucaria a la porta de casa seva. Però quan va obrir la porta del pis i se'l va trobar allí palplantat, esperant-lo, va saber què era cert, i que aquell home havia vingut expressament a dur-li el sobre. L'home ombra va allargar un braç fonedís i va alçar una mica la barbeta vaporosa. Després, tan bon punt el sobre va ser a les mans de Tobies Ot, l'ombra es va desfer en un eixam de fils de fum gris que de seguida es van fondre al replà.    

Tobies Ot / Colors / 3/16

Va posar els trossets de paper sobre la fusta de tallar, ben aplanats, i en va rascar la superfície mirant de no endur-se la goma adhesiva de sota. Va posar la raspadura a la tetera, hi va abocar aigua bullent i va esperar tres minuts exactes. Després va posar el líquid a les tasses. Encara era calent, però els pollets s'ho van empassar en silenci, i a mesura que aquell líquid pipermint els omplia la panxa Tobies Ot va veure que deixaven de tremolar. Va obrir llavors el forn i en va treure un tros de cel·lofana vermella que havia deixat torrar una mica, el va desfer en trossets petits i els en va donar. La barreja de verd i vermell acoloria l'interior de les seves panxes buides com els retalls de punta de llapis de colors i una mena de lluïssor els creuava la mirada. Revivien, d'una manera precària, però revivien.

Sobre la taula del menjador hi havia encara una mica de cel·lofana vermella. Amb un cop de forn tindria llesta una mica més de coca cruixent. Però encara que els pollets tenien gana, Tobies Ot va decidir guardar-la: no sempre trobava coses comestibles i calia ser previsor, reservar alguna cosa. Va mirar llavors per la finestra: la foscor es començava a fer espessa i lluny es perfilava el  relleu de la lluna, com una galeta mossegada. Aviat tornaria la boira. I només de pensar-hi va tenir fred. A la cantonada del carrer va endevinar la silueta d'un adormit. Feia ja una setmana que hi era, immòbil, perdut en les seves boires interiors. Aviat seria només una ombra, aviat el seu relleu es dissoldria en l'aire fred com les petites engrunes de les fulles de tardor que l'aire s'enduia lluny, molt lluny.

Tobies Ot / Colors / 2/16

S'havia acostumat a arribar a la feina una mica abans de l'hora. Passava la targeta per la màquina de control i avançava lentament pel passadís central fins al seu lloc. A mig camí, a l'encreuament que conduïa als laboratoris, davant d'aquell petit distribuïdor envoltat de portes hermètiques, s'aturava i observava. Hi havia dues portes que menaven als laboratoris generals, una altra que donava al magatzem, amb una porta batent que no estava tancada amb clau, i una altra porta, d'accés encara més restringit, que conduïa a la part de dalt, als laboratoris d'assaig i a les consultes, on només es podia accedir amb ascensor i clau de pas. Era el lloc on es feien les visites de les embarassades.

Mentalment, Tobies Ot s'havia fet un croquis de situació i una composició de l'edifici que per la part superior connectava amb l'hospital. Ho recordava del dia de l'incendi, quan havia format part de l'escamot que havia creuat totes aquelles portes per mirar d'apagar el foc. Malgrat la calor sufocant i el fum, que li embotia el nas i li cremava les parpelles, recordava aquells passadissos i aquelles cantonades. Ara tot havia tornat a la normalitat, no hi havia empremtes ni senyals a les parets. Tot havia estat repintat d'un gris sense màcula, tot feia olor de desinfectant llençat a raig. Però Tobies Ot recordava perfectament que a l'altra banda d'aquelles portes hi havia hagut un altre món. Recordava les enormes pantalles de la sala central, apagades quan ell les va veure perquè s'havia tallat el subministrament elèctric. Recordava els enormes arxivadors amb tot de dossiers de paper que algú deia que calia salvar fos com fos. Recordava els tubs d'assaig arrenglerats a les reixetes d'estabilització, les balances de precisió, les papereres hermètiques, les lliteres, els aparells mèdics, tots lluents i ben arrenglerats sobre safates metàl·liques... Ho recordava tot amb una claredat estranya, retallat sobre el fons vermell de la cortina de foc que ho arrasava tot i avançava des del pis de dalt. Però ho recordava. I sabia que si en algun lloc d'aquell edifici immens podia haver-hi algun rastre de colors era allí, en aquell recinte aparentment abandonat, on el temps semblava haver quedat suspès però on l'activitat continuava. Allí, un cop al mes, puntualment, desembarcaven els combois de mercaderies sanitàries i material d'investigació que arribaven de l'exterior. Des de lluny, a través dels vidres translúcids de la fàbrica, havia vist, sempre a primera hora del matí, quan la ciutat tot just es despertava, la petita línia de fuga d'una avioneta que s'enlairava a poc a poc.

Per això cada matí arribava a la fàbrica abans d'hora per poder tafanejar les papereres del vestíbul. I sovint hi trobava alguna cosa: un retall d'etiqueta, un bocí de paper d'embolicar, una cinta de plàstic...  Petits tresors provinents de d'un món que existia a l'altra banda de les fronteres de la ciutat que es ficava a les butxaques a corre-cuita, que li cremava dins l'infern dels pantalons mentre el temps lliscava sobre les busques del rellotge de la fàbrica, fins que arribava a casa.

Tobies Ot / Colors / 1/16

Colors. En aquell món gris on vivia, en aquell aiguabarreig negre i blanc que componia el paisatge únic de Basília, ¿on podia trobar colors?. N'hi havia, sí, però eren tan pocs i deslluïts que a penes tenien consistència: alguns brins d'herba als marges de les voreres, el vermell gastat de la pedra d'alguna façana, el blau deslluït d'un antic senyal de trànsit.... I fins i tot aquests eren inaccessibles perquè tot el que tingués a veure amb els colors formava part de la llista de prohibicions i de secrets. Només hi havia un color que Tobies Ot tenia a la vora, sense restriccions: el rosa pàlid de les etiquetes amb la imatge de la senyoreta Volacors que cada dia li passaven pel davant a la línia de l'empaquetadora.

No va ser fàcil localitzar el lloc d'on podia agafar les etiquetes sense que ningú se n'adonés. Les cames i les mans li tremolaven mentre deixava la feina un moment, just abans de la pausa per al dinar, i amb l'excusa que havia d'anar al lavabo amb urgència s'endinsava als magatzems. Estava del tot prohibit creuar aquella línia, i per fer més clara la prohibició hi havia unes càmeres enfocades al llindar de la porta. Però Tobies Ot havia comprovat feia dies que estaven apagades, i que en el cas que algú les volgués tornar a posar en funcionament calia, en primer lloc, treure'n la pàtina espessa de pols que s'acumulava a l'objectiu. Va avançar, doncs, fins al fons dels magatzems. En una prestatgeria metàl·lica va trobar una caixa de cartró amb una etiqueta antiga enganxada a la part superior, però no va gosar obrir-la tot i que el rosa de la imatge de la senyoreta Volacors era molt més intens que el de les etiquetes actuals. Va buscar una mica més. I llavors sí, al fons del fons d'un dels prestatges de baix de tot, va trobar una altra capsa d'etiquetes defectuoses, noves i velles, moltes d'estripades o mal impreses. En va agafar un bon grapat i se les va entaforar dins dels pantalons, fent faixa amb la beta dels calçotets, i dissimulant l'encarcarament va tornar al seu lloc a la línia. L'Alèxia Ku ja l'esperava i tots dos van anar a dinar. I després de dinar va continuar la jornada fins que va ser hora de plegar i va deixar enrere la fàbrica. Com cada tarda, es va acomiadar a la cantonada de l'avinguda, i va acabar de passejar el seu encarcarament pel carrer, amb els dits dels peus enravenats dins de les botes de pell tova, fins que va poder tancar la porta del pis darrere seu.

Va posar les etiquetes sobre la taula de la cuina, una al costat de l'altra, fent un petit mosaic, i va aturar-se un moment a examinar les diferències entre les etiquetes noves i les antigues. Després, amb la fulla d'un ganivet llarg, va començar a treure raspadures de color rosa del paper, les va posar en un bol, hi va abocar una mica d'aigua calenta i va deixar que la cel·lulosa absorbís el líquid i tot es convertís en una pasta homogènia. Va donar aquelles sopes als pollets i els petits becs s'ho van empassar en sienci, amb els ulls ben oberts i el coll ben estirat. En pocs segons s'ho van acabar tot. Llavors, Tobies Ot va tornar a la cuina i va preparar un altre bol i va tornar a donar sopes als pollets. I va haver de fer un bol més, i un altre encara, fins que es van acabar les etiquetes i a través de les pells quasi transparents dels pollets va veure la rodonesa dels seus ventres plens.

Aquella nit va dormir d'una tirada. Quan es va aixecar, a toc de despertador, va treure el nas pel passadís per mirar els pollets, arraulits als peus del sofà. Des d'allà on era, semblava que per sobre dels seus caps hi hagués un núvol rosa com de cotó de sucre. S'hi va acostar i va veure que el núvol era molt més prim del que semblava, que estava fet de petites bombolletes toves que es movien al ritme de la respiració d'aquells petits cossos, com si el baf dels seus alès se'ls anés condensant sobre el cap. Es va quedar una estona observant aquella meravella, la petita meravella d'aquells bitxets tenyits encara de rosa que dormien als peus del sofà. Una estona després, quan es treia la son de les orelles sota el raig d'aigua de la dutxa, va començar el neguit altre cop. Només en un dia havia gastat totes les etiquetes que havia pres. Havia de trobar una altra font, que proveís de més matèria i de més colors. I l'únic lloc on podia trobar-ne era la fàbrica. Més enllà dels magatzems, en la profunditat dels edificis annexos de les instal·lacions que connectaven la fàbrica amb els laboratoris i les instal·lacions de l'hospital, moltes en desús, per força hi havia d'haver més dipòsits de material, nou o antic.

Tobies Ot / Les veus dels Dedins / 1/15

Les veus dels DeDins 

Des que aquells pollets de pell transparent havien sortit de la seva panxa i corrien per casa no podia dormir ni de nit ni de dia. Els veia tan febles, tan deixats anar en aquell pis que no estava pensat per ells, que temia que els passés alguna cosa. Havia d'anar amb compte que no s'escapessin en obrir la porta del pis o per alguna finestra mal tancada, havia de vigilar les aigüeres i el forat del wàter. Si fugissin, estarien perduts, si algú arribava a saber que tenia aquells pollets, que eren seus, tot s'hauria acabat per sempre.

No era fàcil mantenir-ho en secret. Com si no en tingués prou amb les seves xacres, amb aquells dits dels peus que no paraven de créixer i de retorce's i amb aquelles esgarrifances que li eriçaven els pèls dels braços i els cabells quan menys s'ho esperava. Com si no n'hi hagués prou amb tot allò, ara tenia el pis ple d'aquelles criaturetes indefenses mortes de fam i a tot hora se sentien aquells sons que el gruix de la pintura de les parets ja no podia retenir.

Els sons. No eren ben bé cants, però sí una mena de música que els sortia de dins, gutural i profunda. De vegades s'hi endevinava un esgarip com de pena, com un crit ofegat, d'altres semblaven gemecs de melanconia, elàstics en la durada, suaus en el to, i encara, quan els pollets estaven més animats, sonaven com una llaçada de petites estridències que s'enganxaven les unes amb les altres com granets d'arròs. El més estrany és que aquells sons no els sortien pel bec: aquells cossos emetien només una vibració general, un rumrum molt fondo que s'escampava per l'aire i que en l'aire mateix, en contacte amb la resta de rum-rums i de vibracions, componia una simfonia que poc a poc s'anava apoderant del silenci, i a través d'aquella simfonia els pollets es feien entendre, es deien coses entre ells i li deien també coses a Tobies Ot. Com aquella nit que Tobies Ot va estampar el segon ou a la paret i el pollet tenyit de blau li va escupir a la cara tota la seva ràbia. La segona afirmació, també rotunda i incontestable, va ser el dia que, amb tots els pollets arrenglerats als peus del sofà, va entendre que estaven morts de gana. Però res del que ell els deixava en petits bols, ni pa mullat ni arròs ni llet ni llenties, els servia d’aliment. El que demanaven amb els seus crits, el que imploraven amb aquells sons agònics que s’anaven afeblint, eren colors: estampats sobre roba o sobre paper, diluïts en pintura plàstica o incrustats en qualsevol porció de matèria que encara resistís.

Tobies Ot / Sis / 4/7

I una altra nit, encara. El dolor que retorna. Calor i dolor, foc que no crema. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Magenta vellutat, pètal de rosa, viola d'olor i primavera eterna. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 3/7

Una altra nit. La lluna minva. El dolor retorna, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos. Un altre ou, gros com un puny. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós. Vermell de sang, cor de maduixa, un sol que es fon en núvols de capvespre. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 2/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot. Calor i dolor. I la rodonesa final del que és ja fora i batega. Un altre ou, gros com un puny. Uns segons d'espera. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Cian refulgent, pols d'aiguamarina, pluja oceànica d'un turquesa infinit. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 1/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda, la lluna minva. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Calor i dolor, foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos i batega. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. Uns segons d'espera. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós i fa esclatar la marea per fora. Verd de llum, d'herba fresca, un rovell de polpa de gripau, de color de menta. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Infàmia / 1/5

Havia començat a ploure, una pluja fina i oliosa que empastifava el tel de la nit. Els llums que encara hi havia encesos a penes es distingien. Tot era humid, fred. La silueta de les grans turbines del capdamunt dels edificis, amb tot l’entramat de canonades de conducció i de dipòsits intermedis de pell metàl·lica, semblava encara més fantasmal. Tobies Ot, com tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, sabia que aquelles turbines feien possible la supervivència de la ciutat, però com tots els ciutadans i ciutadanes de Basília trobava que eren bocois immensos i lletjos entaforats sense gràcia als llocs més alts dels edificis públics per pura necessitat.

Però Tobies Ot tenia altres coses en què pensar, altres urgències. La seva vida havia fet un tomb de cent vuitanta graus en a penes unes setmanes i tota la pau s’havia ensorrat com un castell de cartes. No eren només aquells ous, grossos com punys. No eren només les esgarrifances que li eriçaven els cabells i el borrissol dels braços. Era aquella noia, aquell rostre amb què havia topat casualment a la cantonada del Gran Teatre. No se l’havia pogut treure del cap, no havia pogut oblidar la manera com ella l’havia mirat, com si els seus ulls de gat li haguessin perforat l’ànima i n’haguessin llegit la lletra menuda de la seva desgràcia, i per sota de la desgràcia de la seva maldat.   

Amb aquell record va continuar el seu passeig sota la pluja. Era tard, massa tard pel seu gust i pels seus costums, però s’havia fet necessari sortir a aquelles hores, deixar per al final de la jornada els encàrrecs i les compres que l’obligaven a passejar entre la gent. Tenia por, por que algú s’adonés que el seu caminar aparatós amagava alguna cosa, que un desconegut fent cua darrere seu a la caixa del supermercat es fixés en el borrissol eriçat dels seus braços, en els seus cabells estarrufats, en el moviment frenètic de les puntes dels dits dels peus dins de les sabates. La fosca el protegia d’aquells perills, retallava, com a mínim, les probabilitats. Només a aquelles hores en què tot era gairebé invisible i en què la poca gent que corria pels carrers tenia pressa per arribar a casa podia passar desapercebut. Però aquell canvi d’hàbits tenia efectes col·laterals, com la vigilància intensiva de què era objecte, des de feia dies, per part de la Sara Mö.

La Sara Mö. No parava d’anar-li al darrere amb les seves carmanyoles, entossudida a omplir-li la nevera de menjar. Tobies Ot sabia prou bé que el que volia era entrar a casa seva i tafanejar una bona estona. Però no la podia deixar passar, no s’ho podia permetre. La Sara Mö era un perill, el més gran que tenia a la vora. Perquè la Sara Mö no tenia res més a fer que remenar la cassola de les xafarderies que anava espigolant d’aquí i d’allà i mai no en tenia prou, mai no semblava satisfeta. Més d’un veí havia tingut problemes per culpa seva, per culpa dels informes que feia arribar a les autoritats del districte i més amunt. Calia anar amb compte, calia no cridar la seva atenció, perquè si posava la banya en el seu cas no pararia fins treure’n alguna cosa.

Mentre avançava pel carrer desert, amb tot el pes de la nit a les espatlles, va tornar a sentir el foc de la culpa. I altre cop les veus i la imatge d’aquell rovell estampat a la paret. ¿Com havia estat capaç de fer-ho?. ¿Com havia pogut esclafar aquella coseta petita i tébia que havia sortit del seu interior? Feia una setmana que no dormia, que els remordiments el rosegaven per dins. Al mig de l’estómac se li havia format una bola de rancúnia, com una pilota de mercuri, i només li venien ganes de ferir-se, de clavar-se les ungles als palmells de la mà i fregar-se els peus l’un amb l’altre fins encetar-se la pell. Assassí. Parricida. Va tornar a sentir aquells gemecs aguts que cridaven el seu crim. Va tornar a sentir aquell alè roent cremant-li a la cara. Va tornar a veure al seu davant aquell esclat de blau incandescent. ¿On era, ara, aquella bosseta transparent? ¿On havia pogut anar d’aquella manera, esparracat de forces i amb el cos exhaust? Tobies Ot va tancar els ulls, una altra vegada, i va enfonsar la mà a l’infern de l’abric per trobar la clau de casa, encertar-la al pany i córrer a amagar la seva infàmia de la resta del món. 

Tobies Ot / Borrissols / 5/3

Sons

Semblava un pollet, però no ho era. O ho era, però només de carcassa endins, perquè per fora era com un saquet de plàstic, com una bossa transparent plena d'aigua com les que penjaven d'alguns balcons a l'estiu per espantar les mosques. Una bossa plena d'un líquid entre rosat i blau i d'una mena d'esquelet gomós que s'hi movia a dins. A l'extrem superior, un coll pelat i un capet rodó com un cap d'agulla amb un bec a mig fer; per l'extrem inferior, dues potetes i uns peus repelats. I per sobre d'aquella imatge llastimosa, presidint el rostre i el cos, il·luminant l'habitació sencera, aquells ulls blaus que el miraven.

Tobies Ot havia reculat fins als peus del llit, atordit encara per les flames que li havia estampat la por al rostre i per l'agudesa d'aquells sons que li ressonaven a l'oïda. Se sentia el cervell embotat, la boca seca, el cos de suro. Amb aquells ulls blau clavats als seus i aquell rastre grogós de mort a la paret se sentia com un insecte, com una gran eruga golafre i fastigosa.

Llavors, d'aquell bec a mig fer van tornar a sortir sons aguts i penetrants, ara amb un to més profund en què Tobies Ot va reconèixer la lletra majúscula del retret i l'amenaça. Uns sons que van pujar de volum, que es van fer una mica més lacerants i que van fer-lo recular encara una mica més als peus del llit. Era un advertiment clar, claríssim. Després, el pollet va tancar els ulls un segon i a continuació va girar-se molt a poc a poc, va anar fins a la porta i en passar per davant de les restes grogoses va girar-se encara i va emetre un últim so, profund com un lament. Poc després desapareixia darrera la porta sense que Tobies Ot mogués ni un dit per aturar-lo.

Tobies Ot / Borrissols / 4/3

Encara era de nit quan es va despertar per culpa del dolor, que tornava a obrir-se pas dins de la seva carn. Una altra bola de lava, una altra glopada de carbó. I un altre cop, a la fi, després d’uns segons interminables, la sensació que alguna cosa li sortia de dins. Un altre ou, de la mida d’un puny gros, idèntic al que havia post feia uns dies, però empolsinat d’un groc intens. El va tocar amb el dit índex de la mà dreta. Cremava. Va esperar uns segons i el va tornar a tocar, amb una mica més de força. Va notar la vibració d’alguna cosa que es movia a dins, i llavors, sense pensar-s’ho, en un rampell que li va robar la voluntat, va agafar l’ou i el va estampar contra la paret. Xof! Una massa viscosa tenyida de groc va lliscar sobre la pintura cap al terra.

Es va haver de tapar les orelles perquè un xiulet agut que anava pujant d’intensitat va omplir tota l’habitació. Els timpans li feien mal, com si estiguessin a punt d’explotar, i el cap li va començar a donar tombs. El xiulet es va fer encara més intens i li reverberava dins del pit com el crit de les sirenes d’emergència dels passadissos de la fàbrica el dia dels Fets. Amb els ulls mig oberts, en la mitja foscor de l’habitació, una ombra blava s’acostava des del fons del passadís, una ombra brillant que avançava en l’espessor de la nit mentre el xiulet es feia encara més agut i més intens. Quan l’ombra creuava ja el llindar de la porta convertida en una llengua enorme, el blau va adquirir rostre i es va anar fent petit i compacte. L’aire es va tornar calent, i allà on s’havia xafat l’ou unes flames gegantines van omplir l’habitació. Amb els ulls encegats, amb els pulmons saturats de fum i aquell xiulet que no cessava, Tobies Ot va sentir que es moria, que tot s’havia acabat. Llavors, aquella figura inflamada de blau es va acostar encara més i de la seva forma informe van sorgir unes mans que se li van aferrar al coll i un alè roent li va cremar les galtes.

Quan va tornar a obrir els ulls tot tornava a estar en silenci i res al seu voltant mostrava els efectes del foc. A peu de paret, però, hi havia restes de closca aixafada i uns esquitxos groguencs. I uns ulls blaus que el miraven de fit a fit.

Tobies Ot / Borrissols / 3/3

Després d’espolsar-se la mosca dels dits, Tobies Ot va tancar la porta del pis darrere seu. Havia arribat a casa destrossat, sense energia, sense esma d’adreçar la salutació habitual al carnisser i a la seva dona i a les dependentes del forn de pa. Amb els peus convertits en una estora cremant que se li aferrava als turmells i l’immobilitzava, havia premut el botó de l’ascensor i havia demanat per favor que la Sara Mö no fos al replà esperant conversa. Va estar de sort, i quan l’ascensor va aturar el seu viatge ascendent no va trobar ningú a banda i banda del passadís. Havia arribat fins a la porta del seu apartament arrossegant el cos, havia posat la clau al pany i havia tancat tan de pressa com havia pogut, alleugerit de deixar-ho tot enrere.

Va anar llavors directament cap al lavabo i va omplir la palangana. Es va treure les sabates i els mitjons i va deixar els peus al descobert. Els va enfonsar dins de l’aigua sense mirar-se’ls, cansat de tanta indisciplina, i mentre aquell garbuix de carn encetada es desfeia dins de l’aigua calenta va trobar-se amb el seu rostre davant del mirall. Va estar-se una estona així, amb la mirada enfonsada en la seva pròpia imatge fins que els músculs de la cara se li van començar a desentumir i aquella expressió de dolor contingut va suavitzar-se una mica. Sobre la pell, molt lleu, va notar la vibració d’una nova esgarrifança que li resseguia els borrissol dels braços.

No havia vist, però, que al replà hi havia uns ulls que vigilaven, una mà sobre el contorn de l’espiell que prenia nota: del vol d’una mosca al voltant de les escales, dels sorolls de l’ascensor, de la fressa d’unes passes que avançaven cap a la porta. Uns ulls que ho observaven tot, que ho sabien tot. Els ulls de la Sara Mö.

Tobies Ot / Borrissols / 2/3

Mosques

S’havia aturat sobre el pom de l’escala i havia començat a esgarrapar la pàtina de pols i suor que envernisava el metall. De seguida va veure que no valia la pena i va començar a moure les ales amb una impaciència mal digerida. No sabia on anar. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii El tombant de l’escala no donava per gaires il·lusions i el terra era un desert d’apetències, xop de lleixiu i desinfectant. Un altre batre d’ales nerviós, amb aquell verd de vidre entelat sobre fons negre, i una llambregada ràpida al seu voltant. I llavors sí, una mica de moviment, una mica d’alegria, una figura que s’acostava envoltada amb olor nova, amb perfum de vianda guisada i de col. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii S’hi va llençar sense rumiar-s’ho, projectant tota la força del seu cos, i va caure de quatre potes sobre la pell rosada de l’anvers d’una mà que just en aquell moment feia girar la clau a dins d’un pany. La mà, amb la porta ja oberta, va fer-la caure al replà i quan va tornar a emprendre el vol va sentir només la superície freda i dura de la fusta. RIP. Massa tard.

Tobies Ot / Borrissols / 1/3

Omelettes
Truites
Truita de patata
Una altra
I més
 

Es va mirar l’Alèxia Ku, asseguda al seu davant, i per primera vegada en vint anys la va mirar directament als ulls, aquells ulls de vaca perduts en horitzons remots d’aigua i pastures. Va admirar la dolcesa de la carn que li arrodonia els braços i va notar la pesantor amb què les seves mans lliscaven sobre els flascons, sobre les etiquetes impreses amb el dibuix de la senyoreta Volacors. Vinc-i-cinc flascons nous de trinca cada seixanta segons, i a cada banda de la línia de l’empaquetadora l’Alèxia Ku i ell s’asseguraven que l’etiqueta quedés perfectament enganxada al vidre, sense màcules ni arrugues. Control de qualitat. Feina ben feta. Una feina senzilla, però que exigia atenció permanent i molta concentració. Ni ell ni l’Alèxia KU havien tingut mai cap descuit, ni tan sols aquells primers dies després dels Fets, quan tot estava damunt davall i tot eren nervis i corredisses i pels carrers ningú no sabia què havia passat i què cremava darrer del fum.

Va seure al seu lloc, com cada dia, amb el gran rellotge digital penjat a la paret del davant. Les vuit en punt, l’hora d’arrencada d’una nova jornada laboral, idèntica a totes les altres però estranyament diferent, perquè Tobies Ot, després de vint anys seguits de seure a la mateixa cadira, se sentia tot un altre. Va notar l’escalfor que se li tornava a despertar a la panxa i tot seguit el martiri sostingut del mal als dits dels peus. Va notar un altre calfred que li pujava des de la boca de l’estómac, i quan ja es preparava per sentir-lo esclatar darrere de les orelles, va sentir que se li eriçava la pell amb un riu d’esgarrifances, com si el borrissol que li cobria els braços s’hagués convertit en una tofa de plomes. Va clavar els ulls a la cinta transportadora, concentrant tota la seva voluntat a fer invisible aquella nova transformació, i quan li va semblar que l’esgarrifança remetia va alçar els ulls i va mirar l’Alèxia Ku per sobre de la línia. Els ulls d’ella continuaven perduts entre la filera de senyoretes Volacors que avançaven entre reflexos de vidre. No s’havia adonat de res.

Va passar el matí, va passar el migdia i va arribar l’hora de dinar. Tobies Ot i Alèxia Ku, com cada dia a les dotze en punt, van deixar la cadira a banda i banda de la línia, van sortir al passadís, van anar fins a la cantina, van fer cua al mostrador i van triar el menú: puré de patates, costelles amb curri i pastís de formatge. De cua d’ull, Tobies Ot va fer una ullada ràpida a la safata de les truites i va notar una mena d’angúnia.

Després de dinar van tornar a la feina. Les hores van lliscar amb el seu ritme habitual, transparents i toves, plenes amb la buidor compassada del trànsit d’etiquetes i flascons. Es van fer les cinc, i si no hagués estat pel mal de peus i pel record d’aquell calfred que li havia eriçat la pell a primera hora del matí Tobies Ot hauria gosat pensar que aquell havia estat un dia agradable. Va penjar la bata als vestidors masculins i va posar-se la jaqueta abans de sortir al vestíbul, on l’Alèxia Ku ja l’esperava. Tots dos van sortir llavors al carrer amb la resta de treballadors. Com cada tarda, es van creuar amb algunes de les dones que sortien de l’ascensor que baixava del pis de dalt, on hi havia els despatxos dels directius, els laboratoris i les instal·lacions mèdiques que la fàbrica compartia amb l'Hospital Central. Aquella tarda, però, semblava que n’hi havia més que de costum.

Tobies Ot va tornar a sentir una esgarrifança i tot just després aquella sensació electritzant sobre la pell que aquest cop li pujava fins a l’arrel dels cabells. “Portes els cabells de punta”, li va dir l’Alèxia Ku alçant els seus immensos ulls de vaca. “És el fred, que ha arribat abans d’hora”. Van sortir al carrer. Tobies Ot es va fer el botó de dalt de la jaqueta pregant perquè els vianants no s’adonessin de l’aspecte dels seus cabells, intentant dissimular el mal de peus que tornava a torturar-lo.

Tobies Ot / El primer / 3/1

Bumbum, bumbum, bumbum. Una escalfor molt fonda, que li naixia de dins, de sota els budells, com un muntet de brases apilades, com una coqueta de carbó. El dolor era tan intens que el va despertar. Es va posar les mans sobre el ventre, inflat i calent, com una pilota de gelatina. Llavors, aquella sensació de tap, d’ofec, de carreró sense sortida, i més dolor, tan fort que estava segur que es partiria en dues meitats, com una taronja. Va notar el col·lapse de l’aire al seu voltant i tota la sang que bategava en un únic punt. Bumbum, bumbum, bumbum. I llavors, com una explosió de pluja de fil de sucre, com si de dins del cos li hagués sortit un núvol de fum, allò, fos el que fos, va sortir i tot al seu voltant es va omplir de blau.

Tobies Ot, amb els ulls exultants, va destapar els llençols. Va incorporar-se una mica i va notar la rodonesa d’aquella cosa. Va encendre el llumet de la tauleta de nit i se la va mirar de prop: un ou de la mida d’un puny gros, un ou blanc esquitxat de purpurina blava que se li havia aturat entre les cuixes. Va passar un dit per sobre de l’ou. Estava calent i tenia la superfície una mica aspra. Hi va passar el dit un altre cop, aquesta vegada amb més força, i l’ou va començar a oscil·lar d’esquerra a dreta fins que es va tornar a aturar al mateix punt, decidit a quedar-se allí on era, rotund i ple.

Tictac, tictac, tictac. El silenci va saturar aquella espera buida. Tobies Ot va obrir el calaixet de la tauleta de nit i va agafar una de les píndoles rosa de la senyoreta Volacors. Se la va empassar amb un glop d’aigua i cinc minuts després, colgat novament sota llençol i cobrellit, amb l’ou a tocar del seu cos, va tancar els ulls convençut que el que acabava de passar era un somni.

No havia passat ni una hora que una bombolla de llum blava va esclatar a l'habitació. Va ser només a temps de veure-la lliscar sobre les parets en direcció a la porta i, passadís enllà, cap a la saleta. Després va tornar la penombra, clivellada ja per les primeres escletxes de llum blanca que es filtraven a través de la persiana. Ja no va poder tornar a dormir. Va sentir el degoteig lent dels minuts fent bassal als peus del llit i les imatges del somni es van tornar a fer presents. D’un bot, es va incorporar i va buscar l’ou, però el que va trobar va ser només una closca buida. Va mirar llavors l’armari, la cadira amb la roba plegada, a punt perquè se la posés, la porta oberta, el passadís. No semblava que el que havia passat aquella nit hagués alterat l’ordre habitual.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador de la Mafton URK, havia post un ou de la mida d’un puny gros i el que fos que hi havia dins d’aquell ou havia trencat la closca i vés a saber on havia anat a parar.

Va seure al cantó del llit i es va posar les sabatilles. El dolor als dits dels peus era més fort que mai. Coixejant, va arribar fins al lavabo i va omplir la palangana amb aigua tèbia. Ja hi pensaria més tard, en tot plegat. Ara calia preocupar-se d’aquells dits que s’havien llevat plens de ràbia.