Tobies Ot va ser un dels
centenars de treballadors de la Mafton URK que van ser mobilitzats la matinada
de l'accident. Una trucada telefònica el va despertar passada la una i poc
després era a la porta de la fàbrica, esperant ordres dels caps de patrulla
dels bombers que anaven organitzant els primers escamots d'actuació. Tremolant
de por, amb la cara cremant sota l'ombra d'aquelles flames que s'estenien per
les parets exteriors de la fàbrica, atordit per l'estrèpit de veus i de crits
que flotava per l'aire, amb el so de fons de la sirena de la fàbrica que no
parava de xiular, va sentir que els segons d'aquella catàstrofe li percudien al
pit, com si a dins hi tingués un metrònom capaç de mesurar els compassos de la
por. Sota l'impermeable negre que li havien donat a l'arribar, amb la roba
posada a corre-cuita a sota i el cap tèrbol, va entrar a l'edifici amb la resta
de companys. I un cop dins ja no hi va haver temps per a la por i el temps es
va fondre amb la calor que escopien els passadissos d'aquell recinte que no
s'assemblava en res al que havia deixat enrere a mitja tarda. A partir d'aquell
instant només hi va haver temps per córrer amb la mànega al coll i mirar de
tallar el cap d'aquelles llengües immenses, d'obrir portes i finestres i
arrabatar del foc els cossos amb vida que hi havien quedat atrapats. 36 hores
seguides de córrer amunt i avall per escales interiors, per ascensors de
servei, per cabines de respiració, per conductes d'instal·lacions d'aire
condicionat... 36 hores dins dels budells de la fàbrica, trepitjant les sales
ocultes als treballadors i al públic on hi havia un altre món, un món de tubs,
de màquines, d'ordinadors, de pantalles de projecció... Un món que s'havia
destruït ell mateix, que acabava de ser devorat per la seva pròpia llengua
bífida, com Cronos havia devorat els seus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada