Passadís enllà, amb la
llengua rasposa, amb el cap embotornat pels narcòtics, Tobies Ot intentava
fer-se una idea d'on eren. Només podien anar cap endavant i mirar de trobar la
connexió entre l'hospital i la fàbrica, on hi hauria més probabilitats de
trobar una sortida. Però abans calia travessar l'àmplia fondalada dels
laboratoris, aquell espai desconegut ple de sales i despatxos d'accés
restringit on Tobies Ot només havia estat una sola vegada a la vida, feia ja
quinze anys.
Van deixar enrere un altre
passadís i van arribar fins al cul de sac d'una escala de servei. Al fons, una
porta de seguretat tancada. L'escala de servei tornava a endinsar-se en la zona
que deixaven enrere. Calia, doncs, creuar el llindar d'aquella frontera. Tobies
Ot va agafar les claus que Lara Das li havia donat i va començar a provar-les
una a una. De lluny, els arribava el senyal acústic de les alarma, totes en
emergència. Finalment, la clau va entrar. I quan van tornar a tancar la porta
darrera seu tots els senyals visuals de l'hospital redoblaven la crida
d'alerta.
Llavors van començar a sentir
aquella olor: una olor de terra humida, d'humus en descomposició, de pinassa i
de fang. Van creuar una altra porta i a les fosques l'olor es va fer més forta,
més asfixiant, com si fos la terra mateixa en descomposició el que tinguessin
davant del nas. La temperatura havia pujat uns deu graus de sobte i l'aire era
tan dens que a penes podien respirar, com si tot l'oxigen hagués desaparegut,
com si la floridura que s'havia enramat en aquell ambient s'alimentés d'ella
mateixa. Alguna cosa informe els llepava la pell, se'ls aferrava a les cames.
Van ensopegar amb algun embalum metàl·lic i alguna cosa es va trencar. Van
parar la mà per comprovar què tenien al davant i van sentir alguna cosa tova i
calenta. No semblava cap animal, però feia por, i fàstic. Es van aturar i van
anar a buscar, a les palpentes, una paret, la seguretat d'un espai que els
donés un punt de referència per orientar-se. Van trobar la superfície molla
d'un mur, i resseguint-la van trobar també un interruptor.
Sota la llum dels
fluorescents es va definir llavors un paisatge de prestatgeries metàl·liques
atapeïdes de bolets de totes les mides possibles, enramats els uns sobre els
altres, però amb la mateixa fesomia, idèntics: bolets amb la cama boteruda i
blanca i el barret vermell puntejat de blanc. Bolets de conte de fades, de
dibuixos animats, de somnis màgics. Bolets que brotaven d'aquella turba
saturada d'humitat i omplien aquella habitació immensa.
Van passar de llarg sense
gosar tocar res, atents a no moure cap fressa que alertés els equips de control
acústic, i al final de l'habitació van trobar la sortida. Van dubtar uns
instants, resseguint el llindar per veure si hi havia algun dispositiu de
control, però no semblava haver-n'hi cap. I llavors sí, van obrir i van tancar
darrere seu, amb els ulls cremant per l'espessor d'aquell aire enrarit que
se'ls havia començat a menjar per dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada