Lara Das / La fugida / 5/25

Abans de marxar van omplir algun flascons amb essència de colors de les cubes de la part final dels magatzems, a punt per engreixar les màquines: sis ampolletes de vidre amb l'etiqueta de la senyoreta Volacors adherida a la superfície que els saludava amb el seu trident. Sis ampolletes de colors per als pollets que esperaven: vermell, groc, blau, verd, cian, magenta.

Van apressar-se tant com van poder, van acabar de creuar les estances i van arribar fins a l'ascensor que conduïa directament al vestíbul d'entrada. Els feia falta la clau de pas i no la tenien, però la Lara Das va esquinçar el tauler electrònic amb els seus dits de diamant i alguna cosa es va moure als budells de la cabina. Van començar a baixar, cada cop més de pressa, i en arribar a baix van aturar-se amb un cop sec. Lara Das va obrir llavors les fulles metàl·liques de les portes i van sortir. I davant de la gran finestra de vidre que calia travessar encara per sortir al carrer, va tibar tots els seus músculs i d'un salt va estavellar el seu cos de vidre contra aquell altre vidre fred que davant de la seva fúria es va trencar en deu mil bocins.

Lara Das / La fugida / 4/25

Balances de precisió, màquines de tallar, equips d'assequatge, alambins, compressors, forns industrials, petites turbines i carros i més carros plens de bolets laminats. Una altra sala immensa dedicada a la manipulació, i més enllà, una altra sala on aquelles làmines blanques es convertien en un líquid viscós que des dels alambins de decantació feia cap als dispòsits de solatge: cubes immenses, una al costat de l'altra, amb tot d'aparells connectats que indicaven els petits canvis que asseguraven el desenvolupament correcte del procés. Al final de tot, els dipòsits de producte acabat, a punt d'envasar-se, a punt d'omplir els petits flascons de vidre que una mica més tard, en una sala idèntica a l'altra banda de la paret, anaven passant lentament per la cinta d'etiquetatge: una a una, les ampolletes plenes de líquid rosa es giraven 30 graus perquè sobre la pell de vidre se'ls adherís la imatge també de color rosa de la senyoreta Volacors, el logotip del complement alimentici que actuava com a reconstituent universal, especialment indicat en casos d'anèmia, de fatiga i d'insomni. Un complement alimenciti a base de bolets màgics, de bolets de conte de fades. Com el que hi havia estampat al cartell immens que presidia la sala al peu del qual s'indicava el nom científic: Amanita muscaria. A la paret del costat, un armari arxivador ple de calaixos i calaixets. Tobies Ot i Lara Das van obrir-ne algunes portes i van fullejar el que hi havia a dins de les carpetes de cartró identificades amb les lletres de l'abecedari: fotos i fotos en blanc i negre, com les que Tobies Ot havia rebut a casa seva de mans d'aquell home de fum, instantànies de vides passades on la gent apareixia alegre i despreocupada, abraçada amb altra gent o rient davant de la càmera. Van buscar les inicials dels seus cognoms i van trobar-se, una mica més joves, en aquells imatges antigues: Lara Das banyant-se a la riba de l'estany un dia d'estiu, Lara Das amb una osset de peluix a la mà, Lara Das vestida amb tutú dalt d'un escenari, Lara Das i Tobies Ot davant d'un pastís d'aniversari, Tobies Ot vestit de festa en un dia de celebració... Només els quedaven preguntes.

Una altra sala amb el pas barrat però amb un gran finestral de vidre des d'on van veure dones adormides estirades en lliteres, dones amb la panxa inflada i els ulls tancats, amb els cabells protegits per un casquet ple de cables que feien cap als aparells de control i implosionaven els seus somnis a les pantalles líquides: boscos de fulles verdes, postes de sol sobre la línia d'un l'horitzó crepitant sobre el mar turquesa, gerros de flors acabades de tallar, criatures corrent a la sortida d'una escola... El líquid rosa de la Srta. Volacors els degotava pel comptagotes que duien clavat a la mà i des de les pantalles les imatges dels seus somnis rosa precipitaven en petites bosses que les dones tenien a peu del llit, bosses de gelatina multicolor: blau, groc, vermell, cian, magenta...

Una altra sala encara, amb l'accés vigilat per una  càmera de vídeo i un plafó d'identificació electrònica per regular-ne les entrades i sortides. Però era l'únic pas per continuar endavant. Lara Das va donar un cop d'ull a la pantalla líquida i va mirar Tobies Ot. Calia un codi, una identificació personal, una empremta, alguna cosa que obrís el pany. Lara Das va posar-se al davant de la petita pantalla. Va mirar fixament, acumulant tota la seva força en la mirada buida amb què hi responia, i mentre el fred li resseguia els peus i les cames i se li enfilava fins a l’estómac, la pantalla va començar a il·luminar-se i a adquirir un to cada cop més vermell fins que tot el plafó es va fondre i la porta es va obrir. Ningú a l'altra banda, cap altre impediment per avançar excepte la fatiga extrema que els impedia fer una passa endavant: Lara Das amb el cos a punt de trencar-se, amb els dits cremant i els peus de marbre, Tobies Ot amb tot el pes del món a les parpelles, amb el cervell cada cop més relligat per l'efecte dels narcòtics. Però tot i així van endinsar-se al cor d'aquella sala ovalada plena de pantalles de control i de càmeres de seguiment: tot el que passava en cadascuna de les sales que havien deixat enrere es podia veure en directe a través d'un d'aquelles càmeres, fins i tot el que passava als carrers de la ciutat, amb el detall del funcionament de les grans turbines xucladores que hi havia instal·lades al terrat dels edificis. A sota, els indicadors de producció, diferenciats pels colors de l'arc de Sant Martí. Nivells de reserva, nivells de consum, i la identiticació de la càrrega cada cop que hi havia un abocament, cada cop que una glopada de colors extreta dels somnis entrava en una turbina.

Darrere de tot, omplint tot el pany de paret, el plànol de la ciutat, amb el contorn vermell que assenyalava els límits de la Zona Morta, la ubicació exacta dels xuclamels i la frontera infraquejable de la tanca metàl·lica que separava l'estany de la zona lliure exterior. Al costat, en els plàfons electrònics, les dades de seguiment: nivells de radiació, població supervivent, població infectada. Només una via de sortida: els embornals que hi havia sota l'Estany Tebi, que ni la boira rosa ni els aparells de fumigació no havien aconseguit embotar amb la seva pluja asfixiant i gelatinosa.

Lara Das / La fugida / 3/25

Passadís enllà, amb la llengua rasposa, amb el cap embotornat pels narcòtics, Tobies Ot intentava fer-se una idea d'on eren. Només podien anar cap endavant i mirar de trobar la connexió entre l'hospital i la fàbrica, on hi hauria més probabilitats de trobar una sortida. Però abans calia travessar l'àmplia fondalada dels laboratoris, aquell espai desconegut ple de sales i despatxos d'accés restringit on Tobies Ot només havia estat una sola vegada a la vida, feia ja quinze anys.

Van deixar enrere un altre passadís i van arribar fins al cul de sac d'una escala de servei. Al fons, una porta de seguretat tancada. L'escala de servei tornava a endinsar-se en la zona que deixaven enrere. Calia, doncs, creuar el llindar d'aquella frontera. Tobies Ot va agafar les claus que Lara Das li havia donat i va començar a provar-les una a una. De lluny, els arribava el senyal acústic de les alarma, totes en emergència. Finalment, la clau va entrar. I quan van tornar a tancar la porta darrera seu tots els senyals visuals de l'hospital redoblaven la crida d'alerta.

Llavors van començar a sentir aquella olor: una olor de terra humida, d'humus en descomposició, de pinassa i de fang. Van creuar una altra porta i a les fosques l'olor es va fer més forta, més asfixiant, com si fos la terra mateixa en descomposició el que tinguessin davant del nas. La temperatura havia pujat uns deu graus de sobte i l'aire era tan dens que a penes podien respirar, com si tot l'oxigen hagués desaparegut, com si la floridura que s'havia enramat en aquell ambient s'alimentés d'ella mateixa. Alguna cosa informe els llepava la pell, se'ls aferrava a les cames. Van ensopegar amb algun embalum metàl·lic i alguna cosa es va trencar. Van parar la mà per comprovar què tenien al davant i van sentir alguna cosa tova i calenta. No semblava cap animal, però feia por, i fàstic. Es van aturar i van anar a buscar, a les palpentes, una paret, la seguretat d'un espai que els donés un punt de referència per orientar-se. Van trobar la superfície molla d'un mur, i resseguint-la van trobar també un interruptor.

Sota la llum dels fluorescents es va definir llavors un paisatge de prestatgeries metàl·liques atapeïdes de bolets de totes les mides possibles, enramats els uns sobre els altres, però amb la mateixa fesomia, idèntics: bolets amb la cama boteruda i blanca i el barret vermell puntejat de blanc. Bolets de conte de fades, de dibuixos animats, de somnis màgics. Bolets que brotaven d'aquella turba saturada d'humitat i omplien aquella habitació immensa.

Amanita muscaria

Van passar de llarg sense gosar tocar res, atents a no moure cap fressa que alertés els equips de control acústic, i al final de l'habitació van trobar la sortida. Van dubtar uns instants, resseguint el llindar per veure si hi havia algun dispositiu de control, però no semblava haver-n'hi cap. I llavors sí, van obrir i van tancar darrere seu, amb els ulls cremant per l'espessor d'aquell aire enrarit que se'ls havia començat a menjar per dins.

Lara das / La fugida / 2/25

Va entrar a l'habitació. Tobies Ot dormia, agitadament. S'hi va acostar, i sota la llum del petit focus que hi havia sobre el capçal del llit va meravellar-se amb la visió del seu cos, protegit per un borrissol daurat que s'expandia i es contreia seguint el compàs de la seva respiració pausada. Li va resseguir amb els ulls la pell blanquíssima, les faccions arrodonides del rostre, la vermellor eriçada dels cabells... Va intentar despertar-lo parlant-li a cau d'orella, tustant-li l'espatlla, el coll, però Tobies Ot continuava lluny de la realitat d'aquella cambra. El va moure una mica més, amb més força, amb cura de no ferir-lo amb els dits esmolats, i quan el pes mort del seu cos va canviar de posició va adonar-se que per la via oberta de la mà esquerra li entrava el liquid rosa d'una ampolla de vidre. Va desenganxar l'esparadrap a poc a poc, amb tota la suavitat de què era capaç, retenint les puntes dels dits que lliscaven sobre la pell de Tobies Ot com la fulla d'un ganivet esmolat i en deixaven petits corriols de sang, va estirar la via i en el rostre de Tobies Ot es va dibuixar una sentida que, malgrat tot, no va ser suficient per despertar-lo. Però ella va insistir, un cop i un altre, bufetejant-li amb el palmell ben obert la cara i els braços i el pit fins que va obrir es ulls i la va reconèixer. Havien de fugir. "Els pollets", va dir, i llavors sí, amb el borrissol eriçat encara sobre la pell, amb els cabells de punta i la pell blanquíssima, Tobies Ot es va incorporar com va poder al cantó del llit i va abaixar els peus. I amb la bata desbotonada del darrere, els peus descalços, abocat sobre l'esquena de la Lara Das, va anar fins a la porta vacil·lant. A la pantalla de seguiment del costat del llit ja buit, un intermitent va començar a fer pampallugues sobre la corba que fins aleshores resseguia el ritme de la respiració del pacient. Sonava la primera alerta.

Lara Das / La fugida / 1/25

Quan queia la boira ningú es molestava a vigilar els carrers, perquè la boira era tan espessa i asfixiant que impedia els moviments, anul·lava les voluntats. Però Lara Das, malgrat la boira, malgrat l'extenuació del seu cos, va aconseguir arribar fins a l'hospital. Costés el que costés havia de trobar Tobies Ot i ajudar-lo a sortir d’allí de pressa o no el tornaria a veure mai més. Encara que s'exposés que l'enxampessin també a ella, encara que el més probable fos que acabés també tancada dins d'un calabós, no tenia cap altra alternativa.

Palplantada davant de l'hospital, va rumiar uns moments, observant totes les obertures de portes i finestres. Va donar el tomb a l'edifici, a banda i banda, i finalment li va semblar que per la part del darrere, al costat de la porta auxiliar dels magzatems, hi havia una finestra accessible. Va grimpar sobre la pedra gairebé llisa, projectant tota la seva força a les puntes dels dits dels peus i de les mans, aprofitant cada petit relleu per impulsar-se i sostenir-se. La pedra era freda i lliscava a causa de la boira, i va haver de tornar a posar peus i mans un cop i un altre al mateix lloc. Finament va arribar a la finestra. Calia travessar la frontera de les reixes de ferro i Lara Das va contornejar el cos com si li calgués fer una pirueta interior, com si el seu cos fos capaç de plegar-se com les costelles d'un paraigües. I ho va aconseguir. Llavors, sobre la superfície del vidre, va sentir que alguna cosa li esmussava els contorns del cos i una mà freda i transparent la repassava de cintura en avall. Darrera d'aquella mà es va trobar a l'altra banda d'un vidre esmicolat, com si aquella frontera translúcida en realitat hagués estat només una fina cortina d'aigua. Va saltar a l'interior de l'habitació fosca, i una estona despres va reconèixer alguns dels objectes que hi havia escampats al seu voltant: un pal de fregar, un penjador amb bates i uniformes, capses de cartró... Va anar fins a la porta, poc a poc, i va fer girar el pany. Era obert.

Va deixar enrere el llarg passadís de consultes externes i va endinsar-se a la part d'hospitalizació. Un rètol avisava que aquell era un espai restringit al personal acreditat i el símbol de quarantena era a totes les portes. Coneixia aquell senyal, significava que a l'altra banda hi havia gent malalta que podia contagiar altres persones i posar en perill la salut de tota la població. Els missatges de les autoritats sanitàries havien estat taxatius i no havien parat de repetir-se des de l'endemà mateix dels fets, alertant de la necessitat d'anar al metge davant els primers símptomes de qualsevol malaltia estranya. Cada cop que en una casa es detactava un cas un senyal com aquell penjava a la porta per advertir la resta de veïns.

A través dels vidres de les finestres va poder veure les siluetes dels cossos que dormien estirats als llits, amb els caps connectats a les pantalles de seguiment i tot d'aparells de control al seu voltant. Eren els mateixos cossos abandonats que hi havia als carrers, en un estat encara més deplorable, al límit de la indefinició. Va pensar que potser els duien allí quan els grans camions de neteja els recollien de les voreres i els apartaven de la vista de la gent, que potser era allí on les autoritats els amuntegaven per ajudar-los a morir.

Va avançar una mica més. Se sentia els batecs de la por i del nerviosisme bategant a dins del cor, però malgrat tot anava endavant. Llavors, a través d'una altra de les finestres, va reconèixer el rostre de Tobies Ot, els seus cabells vermellosos sota el casquet de cables, la seva pell blanca i lluminosa sobre la superfície gris dels llençols. I en el mateix moment que era a punt de girar el pany per obrir la porta va sentir una veu darrere seu que li donava l'alto, i tot seguit, el pes d'un braç fent palanca sobre la seva mà. El rostre d'un home vestit amb uniforme de protecció li parlava a través del sonador de la mascareta ignífuga. Lara Das va vacil·lar, només un segon, i impulsada per l'energia d'aquella bola que se li acabava de desfermar dins del pit, acumulant tota la ràbia i tota la desesperació que corria pel seu cos, va deixar anar tota la seva força cap a aquell cos enorme. I el cos, com un gegant amb peus de sorra, va caure a terra sense fer soroll, com un sac de guix. Quan se'l va tornar a mirar, estès al mig del passadís, mig cos contra la paret, Lara Das va veure que un reguerol de sang començava a escolar-se per l'obertura de l’uniforme, per un tall perfecte que sagnava just a sota de la barbeta. Es va mirar les mans i va veure les fulles de ganivet en què s’havien convertit els seus dits de vidre, cisellats amb la forma de diamants perfectes. I amb els dits tacats de sang, com va poder, va agafar el ram de claus que l'home duia enganxat al cinturó.

Lara Das / No tanquem mai / 3/22

La clau a la butxaca, els peus avançant. L'esgraó del portal. Uns metres més i cap a l'ascensor. Ningú esperant, ningú obrint o tancant les portes. El mateix silenci de fora però una mica més fondo, més pesant, més xardorós. L'ascensor es va aturar. Va obrir la porta, va entrar i va pitjar el botó. Una lleu oscil·lació d'arrencada un cop les portes de seguretat es van tancar davant dels seus ulls. Un petit parèntesi de solitud amb l'angúnia de saber qui hi hauria esperant al replà i què li diria si li preguntava on anava i per què tenia aquelles claus. Però l'ascensor es va aturar, i quan va obrir la porta no hi havia ningú per interrogar-la, només l'aire fosc de l'ampli replà interminable. Va arribar fins a la porta. Va treure la clau de la butxaca i la va enfonsar al pany. Mitja volta i el pany va cedir. Va tancar de pressa. L'esperaven les panxes buides dels pollets, que ja només depenen d'ella.

Lara Das / No tanquem mai / 2/22

Més cotxes patrulla, més ulls vigilants, més silenci gris degotant per les cantonades desertes. Mitja tarda i com si fos de nit, la gent entrant i sortint dels portals de pressa, tenallada per la por, amb ganes de quedar a resguard d'aquell aire tèrbol. Lara Das no podia més, havia arrossegat els peus sobre l'asfalt des de feia mitja hora llarga i el cos ja no li responia. Però encara li faltava un últim esforç, un esforç necessari per arribar fins a la porta de la fàbrica i esperar que Tobies Ot sortís. Un, dos, tres. A banda i banda d'avinguda, mentre esperava que el semàfor es posés verd, els cotxes patrulla i els ulls vigilants. I llavors, a punt de posar ja un peu sobre la franja de vianants, va veure la sortida precipitada d'un escamot de control. S'enduien Tobies Ot, lligat de mans i peus, amb la cara desencaixada, arrosegant els peus en direcció al furgó ambulància. La va mirar un instant abans d'acotar el cap per entrar al vehicle i al seu rostre, des de la distància prudent, Lara Das hi va llegir la cal·ligrafia espessa de la por.

Lara Das / No tanquem mai / 1/22

Per tot arreu els camions de seguretat, els ulls vigilants, els botons de les alarmes. No n'hi havia prou amb el toc de queda que el dia també havia d'estar sota control. Lara Das va sentir que una esgarrifança se li clavava als turmells quan va creuar l'avinguda i va girar cap a la dreta en direcció a la botiga. Era encara prou lluny per veure'n el rètol exterior però alguna cosa la va posar en alerta. L'aire s'havia enrarit, s'havia tornat espès i fosc. S'acostava la boira, aquella bafarada densa de rosa reblanit. Però no era això, no encara, alguna altra cosa, una mena de cosa informe i transparent amortia el pes de la llum que s'escolava sota l'horitzó desfet del matí. 

Va avançar lentament, pesadament, penosament, sobre la vorera ribetejada de gris. Va obligar els peus i les cames a seguir la línia de la direcció exacta que poc a poc l'acostava a la botiga. Dins dels seus pensaments, viva encara, preciosa, la imatge dels pollets farcits de colors, les seves panxes golafres amunt i avall, engolint les escorrialles de la seva mort recuperada. Un, deux, trois... Havia promès que els ajudaria i ho faria, per això havia sortit de casa a plena llum de dia a comprar més llaminadures, sense por que algú la reconegués pels carrers vigilats, suportant el dolor de les articulacions, oblidant que en aquella hora algú la devia estar buscant pels laberints interiors del Gran Teatre.

L'aire gris, el matí gris, la pedra grisa de la vorera i els ulls de vidre dels cotxes de control a la cantonada, i a tocar, prou a prop per veure-ho clarament, la persiana abaixada de la botiga, els llums tancats, el silenci pregon. "No tanquem mai", li havia dit la dona el primer dia que ella va tenir esma de preguntar-li pels horaris, "de dia i de nit, sempre hi haurà algú per servir-la, Només ha de recordar la contranseya". Però aquell dia les previsions havien fallat. Un imprevist, una casualitat, una delació. Justament aquell dia que ella necessitava entrar i endur-se tots els colors que hi havia al fons de la rebotiga la porta era tancada amb pany i clau i un cotxe de policia vigilava al carrer. Lara Das va passar-hi pel davant intentant evitar que la mirada se li anés cap als vidres del vehicle. Va passar a poc a poc, fent un esforç majúscul per arrossegar els peus sense que el dolor la partís en dues meitats, i va arribar fins a la cantonada contrària. Llavors, a resguard de la vista dels agents, va repenjar-se una estona a la paret per recuperar l’alè. Com fos, havia d'aconseguir arribar a la porta de la Mafton URK i explicar-li a Tobies Ot que no havia pogut aconseguir res.

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 2/19

El carreró fosc, la nit, la tristesa i la pena, i al fons, el rètol vermell de la botiga prohibida. Va arribar fins a la porta i va trucar. La dona va obrir i juntes van avançar fins al final. Va posar els diners sobre la taula, tots els que tenia, i la dona, després d'una estona de feinejar darrere del taulell, li va donar una bossa embolicada. Altre cop al carrer, la bossa li pesava a les mans, la nit li pesava a les espatlles i la lluna, estranyament blanca, li marcava el camí cap a l'Estany. Va avançar a poc a poc, obrint a penes una petita esquerdaen el llençol de la nit per passar-hi a través. Passada una estona hi va arribar, amb les galtes humides i fredes, amb els peus rosegats pel dolor i el cap buit de pensaments i de veus. I una darrera l'altra, asseguda prop de la tanca de ferro que marcava els límits de la frontera, del món real i el món que havia quedat a l’altra banda, amb la dèbil resplendor de l'aigua fent papallugues davant seu, es va empassar les xuxes, que anaven fent tou a l'interior d'aquell cosset de vidre abandonat a plena nit.

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 1/19

La Lara Das es va abocar a l'ampit de la finestra. Sota les baranes del pont va distingir la figura d'alguns adormits. Com sempre, els va envejar el coratge de deixar-se anar allí, sobre la pedra humida, amb el teló de fons de l'aigua grisa i bruta que lliscava lentament sota una fina pàtina de greix. Feia tres dies que el vent xiulava a través dels forats de les cases i el pronòstic meteorològic no deixava cap marge per al dubte: després d'aquells tres dies de vent tornaria la boira, aquella bafarada humida i tova de color rosa que ho llepava tot, que esborrava els contorns de les façanes dels edificis i dels carrers i taponava les orelles de la gent fins atordir-los.

No suportava aquella boira, l’odiava des del primer dia que es va començar a estendre per sobre de la ciutat, poques setmanes després dels Fets, i algú va dir que tornaria cada dos o tres mesos, que era un altre dels canvis que la catàstrofe havia propiciat. Perquè era un canvi que a ella sempre li venia de nou, com si el seu cos i el seu cervell es neguessin a admetre que seria així fins a la fi. I aquell dia, després de tant de temps, la imminència de la boira que era ja a tocar de la barana, que li rosegava les vores de les ungles amb el seu alè viscós, la va tornar a desesperar.

Tornava de sentir una conversa entre Mdme. Dillon i el director del Gran Teatre. Una conversa privada que havia sentit des de dins de l'armariet dels mals endreços que hi havia al fons del despatx. Havia anat al despatx a robar algunes monedes a Mdme. Dillon i s'havia hagut d'amagar de pressa en sentir passos i veus que s'acostaven, i des d’allí, arraulida a l'armariet, havia pogut sentir tots els detalls del seu futur immediat. En primer lloc, el pronòstic que els metges acabaven de fer de l'evolució de la seva malaltia. Segons les darreres anàlisis i les darreres revisions òssies, el seu procés de vidrificació era ja irreversible i aviat començaria a afectar òrgans vitals. Se n'havien detectat ja els primers símptomes als ronyons, i aviat començarien els problemes; en el moment que el procés arribés al fetge o al cor el desenllaç podia ser molt ràpid. El procés de vidrificació començaria a afectar de manera molt greu la mobilitat, i les articulacions aviat no podrien suportar la pressió d'aquells exercicis que Lara Das, malgrat el seu estat crític, continuava executant dalt dels escenaris. Era només una qüestió de temps i d'atzar que el seu cos s'esmicolés en deu mil bocions en el tombant d'una pirueta, que una costella descol·locada li perforés el pulmó i el cor es convertís en un gerro inútil.

Des de la direcció del Gran Teatre no es podien arriscar que allò passés en directe. La línia que trepitjaven era massa fina. Ho sabien ells i ho sabien les autoritats: totes dues parts havien estat d'acord que el fenomen de la ballarina de vidre podia distreure la gent durant un temps i estimular-los la fantasia i la imaginació. Perquè, en el fons, aquell era un altre cas de deformitats adquirides que, com a tal, calia aïllar i extirpar sense donar-ne explicacions. Lara Das havia de desaparèixer: dels cartells del Gran Teatre i de les sales d'assaig. Els cartells i les fotografies de qui a partir de la setmana vinent seria la nova primera ballarina del Ballet del Gran Teatre de Basília ja eren a punt per fer el canvi oportú amb l'anunci dels actes de la nova programació. Els detalls del retir definitiu de Lara Das, la fase final de la seva transformació, quedaven sobre la taula. Mdme. Dillon havia assegurat, en un to final i contundent, que se'n faria càrrec, és a dir, que no acceptava cap més pregunta sobre el tema, i la conversa amb el directir es va aturar allí mateix, l’home va girar cua i es va allunyar de l'habitació.

Lara Das, tancada encara dins l'armari, amb els ossos comprimits dins d'aquell habitacle diminut, va sentir que les orelles se li tancaven i ja no va voler sentir res més perquè tota la pena i tota la tristesa del món eren amb ella dins d'aquell petit cubicle i l'ofegaven, se li enganxaven a la pell i l’oprimien com si l'aire s'hagués tornat una patata calenta i el ulls li cremaven de tanta força com feia per intentar que tota aquella pena i aquella tristesa no li entressin a dins.

Va continuar allí una estona molt llarga, fins que l'aire es va començar a fer més lleuger i el pes de les llàgrimes li va netejar la cara i les mans. Va sentir que Mdme. Dillon se n'anava, i només després, amb el cos tan adolorit que a penes es podia moure, va obrir la porta i, com va poder, es va arrossegar fins a la catifa de sota la taula de l'escriptori. La bossa de pell de Mdme. Dillons era sobre el seient de la cadira, oberta de bat a bat, amb el perfil del moneder a joc perfectament definit. Lara Das va estirar el braç tan com va poder, sentint el crec-crec dels ossos sota la pell tibada, va agafar el moneder i en va buidar tots els diners que hi havia, monedes i bitllets, sense ni tan sols comptar-ne la quantitat. Després, ranquejant, de genollons, emmudint els crits de dolor que lluitaven per explotar dins del seu cos martiritzat, va anar fins a la seva habitació i un cop allí es va colgar dins del llit. Al rellotge de damunt de la tauleta eren més de les 3 de la tarda. S'havia saltat l'assaig del matí, l'hora de dinar i el primer assaig de la tarda, però no semblava que ningú l'hagués anat a cridar, que ningú s'hagués acostat fins allí per veure si li havia passat alguna cosa.

Sota els llençols, va deixar lliscar els minuts mentre la seva mirada buida es projectava sobre el sostre de l'habitació. A l'altra banda dels vidres, el paisatge anava fent via, amb aquells sotracs de llum que el vent feia moure sobre la ciutat. Poc a poc, es va obrir la capseta de les veus que vivien al seu interior, i amb cada llàgrima que li queia galtes avall, amb cada esgarrifança de tristesa que li acaba d'estripar el cos per dins, del seu pit s'anaven alliberant els sospirs de cotofluix de les Desaparegudes que s'enlairaven formant un petit núvol blanc. Sobre les parpelles, va sentir el pessigolleix dels seus petons de comiat.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

A mitja tarda es va llevar. Va anar fins a la finestra. Se sentia l'estómac buit però no tenia gana.  I llavors, tot d'una, com si aquella fos la conclusió final, va agafar els diners i va decidir que ho faria, que ho faria aquella mateixa nit.

Lara Das / Les Desaparegudes / 1/12

Cada dia es moria una mica, perquè cada dia s’allunyava la possibilitat que les coses tornessin a ser com eren, que fossin diferents. El seu cos tenia plans propis que la deixaven al marge. Ni tan sols podia posar els peus a terra amb normalitat perquè els peus eren només puntes estirades a punt per repetir un cop i un altre la mateixa coreografia de vidre sobre l’escenari. I entre actuació i actuació, un sac ple d’hores buides, una cinta de seda immensa per on lliscaven els minuts i els segons sense que ella pogués fer res per retenir-los i omplir-los de sentit. Era un morir-se tan evident que la tristesa se li condensava sobre la pell dels braços com unes manigues molt primes de cotó. I aquell cotó, aquelles mànigues, molt a poc a poc, s’anaven desfent i desfent fins convertir-se en una matèria molt lleugera que tornava a desenganxar-se del seu cos en forma de núvol. Sobre el seu cap, sota el sostre de l’habitació, el núvol estenia la seva pròpia coreografia com si en aquell espai minúscul hi hagués prou aire, però de seguida s’adonava que aquell aire era insuficient, de seguida d’adonava que en l’espai interior d’aquella presó de plata no es podia respirar. Llavors, el núvol anava cap a la finestra, i ella, com podia, amb les puntes dels peus puntejant el terra de fusta, obria els porticons i el nuvolet s’enduia una petita part de la seva por i també una petita part de la seva esperança. En anar-se’n, amb una veu molt suau i molt fluixa, com un nen que parlés en somnis, una veu que sortia de dins d’aquell nuvolet pronunciava el seu nom abans de desfer-se sobre el paisatge de la ciutat, per sobre de les arcades del pont de pedra, per sobre dels cossos que dormien d’esquena a la tristor, i ella, des del seu mirador de la finestra, se sentia, a la fi, una mica allegerida. Perquè les Desaparegudes, aquelles emanacions del seu propi cos que fugien amb els núvols, li deixaven escrita sobre la seva pell la promesa d’una vida nova lluny del Gran Teatre, lluny d’aquella ciutat grisa, lluny d’aquell temps sense notícies on tots els dies eren iguals. I amb això, només amb això, ella en tenia prou.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

 

Lara Das / Sucre / 3/8

No era el desig de dolç, ni d’allò prohibit. Era una petita revenja contra Mdme. Dillon i, al mateix temps, contra el seu cos, contra la part de vidre que se la menjava per dins i contra la part humana que sostenia el dolor. Sucre per als seus músculs martiritzats, verí per a la disciplina d’un cos obligat a una dieta estricta d’hidrats de carboni, proteïnes i una quantitat residual de greixos saturats.

Estirada damunt del llit, sentint com la sang li bategava a les puntes dels peus de resultes de l’esforç de la caminada de retorn al Gran Teatre, amb el cap enfonsat en la suavitat blanca i freda del coixí de plomes, Lara Das va obrir la bossa i va deixar caure les llaminadures sobre el seu pit. Una rere l’altra, es va endur a la boca aquelles figuretes apegaloses i se les va anar empassant fins que en va tenir l’estómac ple. Farcida per dins, com una truita de formatge, com una gelat recobert de galeta, va sentir que el pes del vidre s’alleugeria i que el seu cos retrobava un equilibri més humà. La pell de la panxa li tibava. Tenia els dits enganxosos. Va tancar els ulls. Sobre la llengua, sentia encara la química dolça i àcida de les fruites tropicals. Pinya, maracujà, plàtan, mango. Va empassar una mica de saliva i després va deixar la ment en blanc, esborrada de records, de desitjos i de penes. Lentament es va adormir, amb el cos abandonat sobre el cobrellit, amb els peus nus i la finestra entreoberta abocant glopades de fosca i de silenci per tota l’habitació.

Lara Das / Sucre / 2/8

La botiga era al final d’un carreró fosc i estret. Sobre la porta hi havia un petit globus de llum blanca i al costat del pany un botó negre. La Lara Das va prémer el botó i poc després una mà girava la clau al pany per la banda de dins. Una dona menuda amb un davantal de quadres i els ulls axinats la va saludar amb una petita reverència. Totes dues van anar fins al fons de la botiga, deixant enrere els prestatges atapeïts de capses i capsetes i de paquets de cel·lofana. La dona va desaparèixer rere una cortina de roba i una estoneta després va sortir amb una bossa de plàstic a la mà. Va buidar-la sobre el taulell de fusta i va començar a classificar el gènere. D’entre els seus dits, pujava una olor dolça, saturada d’essències. Llima, maduixa, cocacola, gerds. Figueretes toves arrebosades de sucre, llises i brillants com la pell d’un amfibi, poroses i flàccides com casquets de núvol. Perles, fruites, cors, ossets, sargantanes, flors.  Figuretes de carn de llaminadura que es venien de contraban, escasses i difícils de trobar, figuretes d’abans dels Fets que es compraven a preu d’or i que Lara Das anava a buscar després de cada representació amb els diners que robava de les butxaques del guarda-robes del Gran Teatre. Va treure un feix de bitllets de sota la màniga i el va deixar sobre el taulell. La dona del davantal va somriure i li va fer una altra reverència amb el cap. La va acompanyar després cap a la porta i un cop va haver sortit va tornar a tancar amb clau per dins. Lara Das, amb la bossa cremant-li sota la jaqueta, va desfer el camí de retorn al Gran Teatre molt lentament, arrossegant els peus sobre l’asfalt dur i negre, empenyent el seu encarcarament dins l’espessa quietud de la nit fosca.

Lara Das / Sucre / 1/8

Inspirar. Un, dos, tres, quatre. Espirar. Un, dos, tres, quatre. Quatre tandes de respiració quadrada fins arribar al punt exacte de no retorn, rere la cortina negra que encerclava els límits de l’espai no visible. En el silenci que li brunzia dins de les orelles, va intentar recompondre’s per dins, relligar els fragments del cos fet a miques. Havia sortit de l’escenari tremolant, al límit de les seves forces. Sota el ventre, ocupant l’espai buit del sexe, sentia ara la duresa del vidre a tocar de la pell de les cuixes i la llum dels focus atrapada encara entre les arestes del prisma. Més enllà ja no existia res més.

Sense fer cas dels rams de flors que s’arrengleraven al tocador, va anar fins a l’armari i va buscar alguna peça de roba que li servís per sortir al carrer. Es va vestir d’esquena al mirall, sense importar-li ni la talla ni la combinació de colors i de teixits. Va buscar unes sabates que li anessin bé i se les va posar per sobre de les mitges blanques. I llavors, amagada sota aquella disfressa improvisada, va obrir la porta del camerino i es va esmunyir passadís enllà cap a la sortida d’emergència del Gran Teatre.

A fora, la foscor de la nit la va desorientar. Unes dotzenes de metres davant seu, a la cantonada del carrer principal, veia la desfilada del públic que sortia del teatre, tothom amb els vestits de mudar reservats per a les grans ocasions. Va girar cap a l’altra banda, cap a l’altre extrem de carrer que donava a la part posterior del recinte confiant que hi trobaria una altra sortida, no sabia ben bé cap on. Dins de les sabates de cordons, les puntes dels dits no s’acostumaven a aquell caminar lliure i a cada passa se li endurien els turmells. Abans d’arribar al final del carrer es va aturar una estona sota la cartellera del teatre, dèbilment il·luminada per les llums de neó. Va reconèixer el seu nom i la silueta del seu cos en moviment en la imatge que omplia aquell espai i per un moment es va tornar a preguntar si algú la podria reconèixer amb la roba que duia posada.

Llavors, però, el seu pensament es va concentrar en la figura que tenia al davant, aturada també a la cantonada però a l’altra banda de carrer, amb la mirada fixa en el retrat de la cartellera. Un home de mitjana edat, ni alt ni prim, amb els cabells vermellosos tots eriçats i la pell blanca com un glop de llet. Amb l’aspecte d’una gran gallina. L’home, llavors, va deixar de mirar la cartellera i els seus ulls es van trobar. Va ser només un segon, una porció de temps tan petita com un sospir, perquè de seguida les mirades es van desfer i cadascú va continuar el seu camí en silenci. Mentre l’home s’allunyava en direcció contrària a la seva, a la Lara Das li va semblar que al voltant del seu cap brillava un polsim d’incandescència. 

Lara Das / La ballarina del cony de vidre / 1/4

Plié, relevé, piruete!... Les ordres de Mdme. Dillon ressonaven encara dins del seu cap mentre amb la mirada examinava les clapes de rovell de la barana del pont. Li agradava mirar per la finestra a aquella hora tèrbola del migdia, quan el moviment de la ciutat semblava haver-se aturat i la boira s’acumulava a les cantonades de les cases, com si volgués prendre posicions abans que arribés la nit. Hi havia poca gent passejant: una, dues, tres persones com a molt havien interferit en la seva visió del carrer des que era davant de la finestra. Però els que jeien sota les arcades de pedra eren cada cop més. Feia dies que els observava, setmanes, mesos. Se’ls trobava allà estirats d’un dia per l’altre, amb els seus abrics foscos, amb les seves gavardines descordades, alguns coberts amb les mantes de color marró que repartien als locals de beneficència. Venien allí per desfer-se de tot, per dormir aquella son que no s’acabava mai i que obria les portes de la fugida.

De vegades, quan feia molt de fred, des del seu mirador de dalt de la finestra podia distingir el petit núvol de vapor que els fugia de la boca amb cada petita alenada. Llavors mirava d’acordar la seva pròpia respiració amb aquell ritme lent i d’experimentar la mateixa sensació de pau que inundava aquells cossos. Però de seguida tornava l’eco de la veu de Mdme. Dillon. Plié, relevé, piruete!... I l’enravenament dels músculs, els braços estirats, els genolls amunt, els dits en punta. Un, dois, trois, encore! I aquella sensació de vertigen continu, d’estar unida al terra només a través del fil d’aram de la terminació dels nervis de les puntes dels dits.

Tot havia començat uns mesos després dels Fets, just entrar a la companyia del Gran Ballet de la Ciutat de Basília. Un dia es va llevar i va notar mal a l’entrecuix i una rigidesa que ni els massatges ni les sessions d’estiraments van poder alleugerir. Els metges tampoc no li van saber donar resposta, la van tenir en observació una setmana sencera i com més proves li feien més reservat era el pronòstic. Quan va sortir de l’hospital l’engarrotament era tan gran que ningú gosava dir si tornaria a ballar. Però Mdme. Dillon, una vegada més, va ser taxativa: “Ballaràs”, va sentenciar només passar la porta del Gran Teatre, i sense deixar-li a penes temps per canviar-se de roba li va recordar que l’esperava a la sala d’assaig per començar la classe.

Quan la va tenir al davant, quan la seva silueta trencadissa i inestable es va projectar sobre la paret de miralls de darrera de les barres, el to de la seva veu va augmentar unes dècimes d’intensitat per dictar les primeres ordres. Plié, relevé, piruete!... El martiri del cos, de les puntes dels dits i de les articulacions va ser tan agut que la jove ballarina va sentir que estava a punt de trencar-se. Cada ordre, cada figura, cada moviment que era capaç d’executar es projectava des de l’interior del seu cos amb la vibració metàl·lica d’una fulla d’acer convertida en pell de tambor. Un, dois, trois, encore! Mdme. Dillon insistia i insistia i els movimetns de la petita ballarina al voltant de la sala es feien cada cop més frenètics, més afilats, brodats per la vibració hiptòtica d’un cos que anava deixant enrere la carn per convertir-se en essència de moviment, en llum nova. Fins que la lletania d’ordres es va aturar de cop. Llavors, mentre el joc de miralls multiplicava la seva figura prima, mentre la petita ballarina intentava retrobar el ritme d’una respiració que li fugia dels pulmons, Mdme. Dillon no va poder contenir l’emoció: “Ballaràs, i tant que ballaràs, i seràs la millor”, va dir, i sense esperar resposta es va girar i va deixar-la estirada a terra, rebregada sobre ella mateixa com un vestit brut, sentint com el dolor cavalcava pels nervis del seu cos fins penetrar el cervell i esborrar qualsevol altra idea que no fos el desig de morir-se allí mateix.

Poques setmanes després, quan aquell ritme de treball va convertir-se en rutina i el cos es va sobreposar a l’evidència, la petita ballarina de plata i aram es va presentar davant del públic. Debutava amb un espectacle en solitari que els cartells del Gran Teatre anunciaven com l’esdeveniment de la temporada. Quan va ser el moment, davant l’expectació d’un milers de rostres esborrats per la foscor, Lara Das, la primera ballarina del Gran Ballet de la Ciutat de Basília, va tornar a desplegar sobre l’escenari la coreografia del seu dolor infinit. Els aplaudiments i les ovacions van ser interminables, la crítica va beneir el debut de la nova estrella i les localitats per a la resta d’actuacions es van exhaurir en un parell de dies. L’èxit havia estat tan aclaparador que ni la mateixa Mdme. Dillon s’ho podia acabar de creure.

Sota el pes de l’aroma de les dàlies que omplien el camerino, entre els plecs dels tutús i el setí de les cintes de les sabatilles de puntes, la rigidesa del cos va anar augmentant, i just l’endemà de la darrera de les sessions programades Lara Das va saber que, ara sí, havia arribat al límit. Ja no es va poder aixecar del llit. Estava terriblement cansada, exhausta, sense ni gota d’energia per obligar els músculs del seu cos a canviar de posició. Els metges li van ordenar que decansés i Mdme. Dillon, per una vegada, hi va estar d’acord. Colgada sota els llençols de color rosa pàl·lid, amb la finestra al fons i el paisatge de la ciutat desdibuixant-se en les bromes dels primers dies de tardor a l’altra banda dels vidres, Lara Das va tancar els ulls i va dormir tres setmanes seguides, insensible als estímuls d’una realitat que per a ella havia deixat de tenir interès.

Quan finalment va obrir els ulls, quan la son va desfer-se sobre els seus cabells com pols de fulla seca, el món tenia un tel de grisor. Es va notar la llengua aspra i l’estómac buit. Va demanar alguna cosa per menjar. Va agafar una cirera i se la va endur a la boca. La carn era ferma i llisa, però no tenia gust. Va menjar-ne un altra, i en va continuar menjant fins que un pinyol li va caure dels dits i es va escolar dins dels llençols.

Cloccloccloc. El pinyol havia rodolat fins a l’alçada de l’entrecuix i s’havia aturat de sobte. Lara Das va destapar els llençols per veure on havia anat a parar i d’on venia aquell soroll. Va intentar incorporar-se. Però de cintura en avall una part del seu cos no responia. Es va mirar llavors de cintura en avall, i per sobre de la camisa de dormir quasi transparent no va veure res més que el color dels llençols sota una nebulosa de llum. Va arremangar-se la camisa, i aleshores sí va veure el que hi havia a sota: allí on hi hauria hagut d’haver carn, allí on els ossos i els teixits tous haurien d’haver moldejat la cavitat íntima del seu sexe, només hi havia vidre, un prisma perfecte cisellat amb la precisió d’una talla de diamant.

Va intentar incorporar-se una vegada més. La infermera, dreta al seu costat, amb la mirada aturada en els vèrtexs d’aquell prisma que projectava sagetes de llum per tota l’habitació, la va ajudar a col·locar les cames. Molt a poc a poc, totes dues conscients de la fragilitat extrema d’aquell cos, van posar els peus a terra. Intentant reunir tota l’energia possible, Lara Das va tancar els ulls i va respirar abans de fer un primer intent. Un, dois, trois, encore! I suportant el dolor que li foradava els peus i li pujava pels turmells fins a la cintura, va aferrar-se a la sensació de verticalitat.

Quan es va girar va veure Mdme. Dillon, que tot just acabava d’entrar a l’habitació amb un ram a les mans. Va veure com somreia, amb aquella lleugera torsió als llavis que era la seva màxima expressió de joia. “Ma petite fille, això és un prodigi!”, va dir. Aquell mateix vespre, el Gran Teatre programava una nova tanda d’actuacions en solitari de la primera ballarina. Totes les entrades es van exhaurir tan bon punt la notícia va córrer per la ciutat.