Lara Das / La fugida / 1/25

Quan queia la boira ningú es molestava a vigilar els carrers, perquè la boira era tan espessa i asfixiant que impedia els moviments, anul·lava les voluntats. Però Lara Das, malgrat la boira, malgrat l'extenuació del seu cos, va aconseguir arribar fins a l'hospital. Costés el que costés havia de trobar Tobies Ot i ajudar-lo a sortir d’allí de pressa o no el tornaria a veure mai més. Encara que s'exposés que l'enxampessin també a ella, encara que el més probable fos que acabés també tancada dins d'un calabós, no tenia cap altra alternativa.

Palplantada davant de l'hospital, va rumiar uns moments, observant totes les obertures de portes i finestres. Va donar el tomb a l'edifici, a banda i banda, i finalment li va semblar que per la part del darrere, al costat de la porta auxiliar dels magzatems, hi havia una finestra accessible. Va grimpar sobre la pedra gairebé llisa, projectant tota la seva força a les puntes dels dits dels peus i de les mans, aprofitant cada petit relleu per impulsar-se i sostenir-se. La pedra era freda i lliscava a causa de la boira, i va haver de tornar a posar peus i mans un cop i un altre al mateix lloc. Finament va arribar a la finestra. Calia travessar la frontera de les reixes de ferro i Lara Das va contornejar el cos com si li calgués fer una pirueta interior, com si el seu cos fos capaç de plegar-se com les costelles d'un paraigües. I ho va aconseguir. Llavors, sobre la superfície del vidre, va sentir que alguna cosa li esmussava els contorns del cos i una mà freda i transparent la repassava de cintura en avall. Darrera d'aquella mà es va trobar a l'altra banda d'un vidre esmicolat, com si aquella frontera translúcida en realitat hagués estat només una fina cortina d'aigua. Va saltar a l'interior de l'habitació fosca, i una estona despres va reconèixer alguns dels objectes que hi havia escampats al seu voltant: un pal de fregar, un penjador amb bates i uniformes, capses de cartró... Va anar fins a la porta, poc a poc, i va fer girar el pany. Era obert.

Va deixar enrere el llarg passadís de consultes externes i va endinsar-se a la part d'hospitalizació. Un rètol avisava que aquell era un espai restringit al personal acreditat i el símbol de quarantena era a totes les portes. Coneixia aquell senyal, significava que a l'altra banda hi havia gent malalta que podia contagiar altres persones i posar en perill la salut de tota la població. Els missatges de les autoritats sanitàries havien estat taxatius i no havien parat de repetir-se des de l'endemà mateix dels fets, alertant de la necessitat d'anar al metge davant els primers símptomes de qualsevol malaltia estranya. Cada cop que en una casa es detactava un cas un senyal com aquell penjava a la porta per advertir la resta de veïns.

A través dels vidres de les finestres va poder veure les siluetes dels cossos que dormien estirats als llits, amb els caps connectats a les pantalles de seguiment i tot d'aparells de control al seu voltant. Eren els mateixos cossos abandonats que hi havia als carrers, en un estat encara més deplorable, al límit de la indefinició. Va pensar que potser els duien allí quan els grans camions de neteja els recollien de les voreres i els apartaven de la vista de la gent, que potser era allí on les autoritats els amuntegaven per ajudar-los a morir.

Va avançar una mica més. Se sentia els batecs de la por i del nerviosisme bategant a dins del cor, però malgrat tot anava endavant. Llavors, a través d'una altra de les finestres, va reconèixer el rostre de Tobies Ot, els seus cabells vermellosos sota el casquet de cables, la seva pell blanca i lluminosa sobre la superfície gris dels llençols. I en el mateix moment que era a punt de girar el pany per obrir la porta va sentir una veu darrere seu que li donava l'alto, i tot seguit, el pes d'un braç fent palanca sobre la seva mà. El rostre d'un home vestit amb uniforme de protecció li parlava a través del sonador de la mascareta ignífuga. Lara Das va vacil·lar, només un segon, i impulsada per l'energia d'aquella bola que se li acabava de desfermar dins del pit, acumulant tota la ràbia i tota la desesperació que corria pel seu cos, va deixar anar tota la seva força cap a aquell cos enorme. I el cos, com un gegant amb peus de sorra, va caure a terra sense fer soroll, com un sac de guix. Quan se'l va tornar a mirar, estès al mig del passadís, mig cos contra la paret, Lara Das va veure que un reguerol de sang començava a escolar-se per l'obertura de l’uniforme, per un tall perfecte que sagnava just a sota de la barbeta. Es va mirar les mans i va veure les fulles de ganivet en què s’havien convertit els seus dits de vidre, cisellats amb la forma de diamants perfectes. I amb els dits tacats de sang, com va poder, va agafar el ram de claus que l'home duia enganxat al cinturó.