La Senyoreta Volacors / Els Fets / 1/28

Als magatzems del soterrani, on tot era a punt per començar a envasar el nou antiviral especialment dissenyat per a embarassades, l'escalfor va fondre les vàlvules de les cubes d'estabilització i alguna cosa va fer reaccionar els components del líquid. Però com que no hi havia ningú per adonar-se'n i els aparells de medició havien deixat de funcionar no en va quedar cap registre. Tres dies després, amb el foc ja apagat, els primers equips d'avaluació que van inspeccionar les instal·lacions van trobar que tot plegat havia quedat prou indemne, i que aquell líquid, a punt d'envasar i amb una fórmula magistral que incloïa principis actius, podia resultar molt i molt útil.

El nou medicament havia de ser una de les grans apostes de la Mafton URK.  S'havia provat durant tres anys i s'havien fet llargues tandes d'assajos amb dones embarassades. Se n'havia contrastat la validesa i s'havia acotat la llista de possibles efectes secundaris per a la mare i per al nadó a un límit assumible i se n'havien reduït els costos per fer-lo viable dins del sistema públic de salut. Tot era a punt per a la comercialització amb el nom de Srta. Volacors, amb la imatge gràfica d'una nina vestida de rosa amb un trident de joguina a la mà.

Però la senyoreta Volacors, d'un dia per l'altre, va passar a tenir una altra missió: la missió de proporcionar a la població de Basília les primeres dosis de iode per minimitzar els efectes de la radiació. El quart dia després de la catàstrofe, la nova barreja es va començar a envasar utilitzant les ampolletes originals amb el dibuix de la nina vestida de rosa. I tot just sortides de la línia de l'empaquetadora, que havia tornat a funcionar gràcies a un generador de gasoil, es van començar a repartir entre la població escolar.

Amb el temps, però, els investigadors van adonar-se de les propietats que havia adquirit la fórmula original en reaccionar amb les substàncies alliberades en la catàstrofe. La fórmula de la senyoreta Volacors va tornar a resultar magistral. Tornava a tenir una nova missió: la d'induir al somni i, en el parèntesi de desconnexió amb la realitat en què el cervell retornava als seus propis records, era capaç d'extreure'n ones de freqüència, emmagatzemar-les i transportar-les fins a uns petits dipòsits habilitats amb aquesta fi. Les ones emmagatzemades es podien recompondre llavors als laboratoris i tornar a generar els colors originals: els colors que havien desaparegut del món real sota la pluja grisa però que eren els únics capaços de proporcionar energia suficient per fer funcionar la ciutat.

L'obra d'enginyeria va ser titànica: pels quilòmetres de conductes que es van haver de construir per connectar els petits dipòsits de recol·lecció —els anomenats xuclamels— repartits per tota ciutat amb la central de processament d'ones, ubicada a la planta superior dels antics laboratoris de la Mafton URK. Però, sobretot, per la sigilositat i el secret amb què va ser necessari realitzar les obres, sense que la població s'adonés de res, sense que ningú sospités que per sota de la pell metàl·lica que havia transformat de cap a peus la fesomia de la ciutat hi havia una enorme sala de màquines que feia possible el simulacre d'una vida quotidiana sense sobresalts en què la realitat continuava sent explicable amb el llenguatge anterior, on els homes i les dones, els que encara hi eren i no dormien, menaven existències possibles impreses en el blanc i negre de la comunicació oficial.