La clau a la butxaca, els peus avançant. L'esgraó del portal. Uns metres més i cap a l'ascensor. Ningú esperant, ningú obrint o tancant les portes. El mateix silenci de fora però una mica més fondo, més pesant, més xardorós. L'ascensor es va aturar. Va obrir la porta, va entrar i va pitjar el botó. Una lleu oscil·lació d'arrencada un cop les portes de seguretat es van tancar davant dels seus ulls. Un petit parèntesi de solitud amb l'angúnia de saber qui hi hauria esperant al replà i què li diria si li preguntava on anava i per què tenia aquelles claus. Però l'ascensor es va aturar, i quan va obrir la porta no hi havia ningú per interrogar-la, només l'aire fosc de l'ampli replà interminable. Va arribar fins a la porta. Va treure la clau de la butxaca i la va enfonsar al pany. Mitja volta i el pany va cedir. Va tancar de pressa. L'esperaven les panxes buides dels pollets, que ja només depenen d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada