Per tot arreu els camions de
seguretat, els ulls vigilants, els botons de les alarmes. No n'hi havia prou
amb el toc de queda que el dia també havia d'estar sota control. Lara Das va
sentir que una esgarrifança se li clavava als turmells quan va creuar
l'avinguda i va girar cap a la dreta en direcció a la botiga. Era encara prou
lluny per veure'n el rètol exterior però alguna cosa la va posar en alerta.
L'aire s'havia enrarit, s'havia tornat espès i fosc. S'acostava la boira,
aquella bafarada densa de rosa reblanit. Però no era això, no encara, alguna
altra cosa, una mena de cosa informe i transparent amortia el pes de la llum
que s'escolava sota l'horitzó desfet del matí.
Va avançar lentament,
pesadament, penosament, sobre la vorera ribetejada de gris. Va obligar els peus
i les cames a seguir la línia de la direcció exacta que poc a poc l'acostava a
la botiga. Dins dels seus pensaments, viva encara, preciosa, la imatge dels
pollets farcits de colors, les seves panxes golafres amunt i avall, engolint
les escorrialles de la seva mort recuperada.
Un, deux, trois... Havia promès que els ajudaria i ho faria, per això havia
sortit de casa a plena llum de dia a comprar més llaminadures, sense por que
algú la reconegués pels carrers vigilats, suportant el dolor de les
articulacions, oblidant que en aquella hora algú la devia estar buscant pels
laberints interiors del Gran Teatre.
L'aire gris, el matí gris, la
pedra grisa de la vorera i els ulls de vidre dels cotxes de control a la
cantonada, i a tocar, prou a prop per veure-ho clarament, la persiana abaixada
de la botiga, els llums tancats, el silenci pregon. "No tanquem mai",
li havia dit la dona el primer dia que ella va tenir esma de preguntar-li pels
horaris, "de dia i de nit, sempre hi haurà algú per servir-la, Només ha de
recordar la contranseya". Però aquell dia les previsions havien fallat. Un
imprevist, una casualitat, una delació. Justament aquell dia que ella
necessitava entrar i endur-se tots els colors que hi havia al fons de la
rebotiga la porta era tancada amb pany i clau i un cotxe de policia vigilava al
carrer. Lara Das va passar-hi pel davant intentant evitar que la mirada se li
anés cap als vidres del vehicle. Va passar a poc a poc, fent un esforç majúscul
per arrossegar els peus sense que el dolor la partís en dues meitats, i va
arribar fins a la cantonada contrària. Llavors, a resguard de la vista dels
agents, va repenjar-se una estona a la paret per recuperar l’alè. Com fos,
havia d'aconseguir arribar a la porta de la Mafton URK i explicar-li a Tobies
Ot que no havia pogut aconseguir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada