Van creuar la porta de
l'entrada sense preocupar-se per les càmeres de seguretat. No hi havia temps
per esperar i amb un segon de més tot estaria perdut. Van pujar per les
escales, abocant-se als graons amb aquells darrers glops d'energia gastada que
malgrat tot els impulsava cap amunt, ajudant-se amb els braços i les espatlles
a sostenir-se, a no fer-se mal. La son, els dits de fulla de ganivet,
l'extenuació extrema, l'olor d'humitat encara omplint-los els narius i la
feixuguesa de la boira rosa que encara no havia parat. Al replà, només fosca i
silenci i la sensació que algú els observava des de darrera de la porta: la
Sara Mö i probablement algun altre veí alertat per les sirenes que havien
començat a sonar per tota la ciutat.
Tobies Ot va posar la clau al
pany, van obrir i van córrer cap al menjador. Els pollets, exhaustos, eren a
penes bossetes transparents i buides esteses a terra. Lara Das va abocar el
contingut dels flascons de vidre als bols i els va ajudar a incorporar-se, amb
cura de no fer-los mal amb les seves mans afilades. Lentament, els pollets van
empassar-se el líquid i, una mica refets, amb el cos encara tremolós, van
començar a moure les ales. Tobies Ot va obrir la bossa de niló, i un a un, els
cinc pollets van saltar a dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada