L'aigua freda s'escolava per
l'aigüera de la dutxa en ordre invers al de les agulles del rellotge i Tobies
Ot sentia que les seves esperances es diluïen en aquell remolí. Durant cinc
hores seguides l'havien sotmès a un reconeixement mèdic complet i el seu cos nu
havia estat exposat a la mirada impúdica de metges i infermers. Ja no hi havia
secrets, només el diagnòstic exacte de les seves deformitats: les excrescències
dels dits dels peus, el borrissol dels braços i l'impuls elèctric que li
envermellia els cabells. Algú va tancar l'aigua de la dutxa i Tobies Ot es va
trobar amb un braç que li allargava una tovallola blanca. Va sortir de la
cabina tremolant, es va eixugar com va poder i es va posar la bata que li
havien deixat sobre el tamboret de plàstic. Quan va estar llest dos guàrdies el
van acompanyar passadís enllà fins a una de les habitacions de la planta
d'observació. Mentre avançaven pel passadís blanc interminable, projectada en
l'arrimador metàl·lic de la paret, va veure el seu perfil desencaixat, amb els
peus embolicats amb un embenatge monstruós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada