Va entrar a l'habitació.
Tobies Ot dormia, agitadament. S'hi va acostar, i sota la llum del petit focus
que hi havia sobre el capçal del llit va meravellar-se amb la visió del seu
cos, protegit per un borrissol daurat que s'expandia i es contreia seguint el
compàs de la seva respiració pausada. Li va resseguir amb els ulls la pell
blanquíssima, les faccions arrodonides del rostre, la vermellor eriçada dels
cabells... Va intentar despertar-lo parlant-li a cau d'orella, tustant-li
l'espatlla, el coll, però Tobies Ot continuava lluny de la realitat d'aquella
cambra. El va moure una mica més, amb més força, amb cura de no ferir-lo amb
els dits esmolats, i quan el pes mort del seu cos va canviar de posició va adonar-se
que per la via oberta de la mà esquerra li entrava el liquid rosa d'una ampolla
de vidre. Va desenganxar l'esparadrap a poc a poc, amb tota la suavitat de què
era capaç, retenint les puntes dels dits que lliscaven sobre la pell de Tobies
Ot com la fulla d'un ganivet esmolat i en deixaven petits corriols de sang, va
estirar la via i en el rostre de Tobies Ot es va dibuixar una sentida que,
malgrat tot, no va ser suficient per despertar-lo. Però ella va insistir, un
cop i un altre, bufetejant-li amb el palmell ben obert la cara i els braços i
el pit fins que va obrir es ulls i la va reconèixer. Havien de fugir. "Els
pollets", va dir, i llavors sí, amb el borrissol eriçat encara sobre la
pell, amb els cabells de punta i la pell blanquíssima, Tobies Ot es va
incorporar com va poder al cantó del llit i va abaixar els peus. I amb la bata
desbotonada del darrere, els peus descalços, abocat sobre l'esquena de la Lara
Das, va anar fins a la porta vacil·lant. A la pantalla de seguiment del costat
del llit ja buit, un intermitent va començar a fer pampallugues sobre la corba
que fins aleshores resseguia el ritme de la respiració del pacient. Sonava la
primera alerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada