Ningú hi havia parat esment,
però després de la boira, quan la gelatina rosa començava a desfer-se, els
embornals de la ciutat anaven encara plens, durant molts dies, d'aquella
substància humida. I poc a poc, a mesura que l'aire tornava a omplir-se de
gris, aquell greix adquiria una petita lluïssor quasi imperceptible que només
es veia de nit. Era com si alguna cosa que venia de l'altra banda del forat,
del món exterior que s'escolava més enllà del no-res, se sobreeixís per aquells
melics metàl·lics per un estrany fenomen s'osmosi. Era un senyal, molt petit
però suficient, que hi havia vida més enllà, en el vast territori desconegut
que s'estenia a l'altra banda dels límits, enllà del territori prohibit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada