Més cotxes patrulla, més ulls
vigilants, més silenci gris degotant per les cantonades desertes. Mitja tarda i
com si fos de nit, la gent entrant i sortint dels portals de pressa, tenallada
per la por, amb ganes de quedar a resguard d'aquell aire tèrbol. Lara Das no
podia més, havia arrossegat els peus sobre l'asfalt des de feia mitja hora
llarga i el cos ja no li responia. Però encara li faltava un últim esforç, un
esforç necessari per arribar fins a la porta de la fàbrica i esperar que Tobies
Ot sortís. Un, dos, tres. A banda i banda d'avinguda, mentre esperava que el
semàfor es posés verd, els cotxes patrulla i els ulls vigilants. I llavors, a
punt de posar ja un peu sobre la franja de vianants, va veure la sortida
precipitada d'un escamot de control. S'enduien Tobies Ot, lligat de mans i
peus, amb la cara desencaixada, arrosegant els peus en direcció al furgó
ambulància. La va mirar un instant abans d'acotar el cap per entrar al vehicle
i al seu rostre, des de la distància prudent, Lara Das hi va llegir la
cal·ligrafia espessa de la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada