Resum 2

2n lliurament de la història de Tobies Ot, L'home que ponia ous

Tobies Ot / Les veus dels Dedins / 1/15

Les veus dels DeDins 

Des que aquells pollets de pell transparent havien sortit de la seva panxa i corrien per casa no podia dormir ni de nit ni de dia. Els veia tan febles, tan deixats anar en aquell pis que no estava pensat per ells, que temia que els passés alguna cosa. Havia d'anar amb compte que no s'escapessin en obrir la porta del pis o per alguna finestra mal tancada, havia de vigilar les aigüeres i el forat del wàter. Si fugissin, estarien perduts, si algú arribava a saber que tenia aquells pollets, que eren seus, tot s'hauria acabat per sempre.

No era fàcil mantenir-ho en secret. Com si no en tingués prou amb les seves xacres, amb aquells dits dels peus que no paraven de créixer i de retorce's i amb aquelles esgarrifances que li eriçaven els pèls dels braços i els cabells quan menys s'ho esperava. Com si no n'hi hagués prou amb tot allò, ara tenia el pis ple d'aquelles criaturetes indefenses mortes de fam i a tot hora se sentien aquells sons que el gruix de la pintura de les parets ja no podia retenir.

Els sons. No eren ben bé cants, però sí una mena de música que els sortia de dins, gutural i profunda. De vegades s'hi endevinava un esgarip com de pena, com un crit ofegat, d'altres semblaven gemecs de melanconia, elàstics en la durada, suaus en el to, i encara, quan els pollets estaven més animats, sonaven com una llaçada de petites estridències que s'enganxaven les unes amb les altres com granets d'arròs. El més estrany és que aquells sons no els sortien pel bec: aquells cossos emetien només una vibració general, un rumrum molt fondo que s'escampava per l'aire i que en l'aire mateix, en contacte amb la resta de rum-rums i de vibracions, componia una simfonia que poc a poc s'anava apoderant del silenci, i a través d'aquella simfonia els pollets es feien entendre, es deien coses entre ells i li deien també coses a Tobies Ot. Com aquella nit que Tobies Ot va estampar el segon ou a la paret i el pollet tenyit de blau li va escupir a la cara tota la seva ràbia. La segona afirmació, també rotunda i incontestable, va ser el dia que, amb tots els pollets arrenglerats als peus del sofà, va entendre que estaven morts de gana. Però res del que ell els deixava en petits bols, ni pa mullat ni arròs ni llet ni llenties, els servia d’aliment. El que demanaven amb els seus crits, el que imploraven amb aquells sons agònics que s’anaven afeblint, eren colors: estampats sobre roba o sobre paper, diluïts en pintura plàstica o incrustats en qualsevol porció de matèria que encara resistís.

Sara Mö / Sleeping Sandwich / 1/11

La Sara Mö vivia al mateix edifici de propietat comunitària que Tobies Ot. De fet, eren veïns de replà i de porta, perquè els apartaments de l’un i de l’altre se succeïen immediatament en l’ordre numèric de la segona planta: apartament 236 i apartament 237.

Feia molts anys que tots dos vivien allí, des d’abans dels Fets, quan l’edifici no era encara un edifici de propietat comunitària i els passadissos eren plens de veus i de sorolls. Ni abans ni ara, però, havien arribat a tenir una relació que anés més enllà del simple veïnatge. I això que la Sara Mö ho havia intentat de totes totes, com havia fet amb la resta de veïns: amb l’excusa de la seva gran afició a la cuina, s’havia presentat per les cases amb un bon proveïment de carmanyoles plenes esperant que la convidessin a entrar i, així, obtenir informació de primera mà. Tobies Ot, però, l’havia convidat a entrar al seu pis en comptadíssimes ocasions, feia ja molt de temps, i la Sara Mö s’havia hagut d’acontentar a fer discretes llambregades des del rebedor.

Amb qui sí que mantenia una relació més profunda, tot i que no eren veïnes, era amb l’Alèxia Ku. Totes dues havien coincidit en un programa de reeducació alimentària organitzat per la Fundació Mafton URK, i des de llavors, cada dimecres al vespre, a les sis en punt, es trobaven al voltant de la taula de la cuina de la Sara Mö i passaven la tarda plegades. La Sara Mö cuinava grans cassoles de verdures expressament per a l’Alèxia Ku, feia enormes pastissos de crema i farcia pastissets amb tota mena de barreges que l’Alèxia Ku deglutia amb la seva parsimònia delirant. Entre mos i mos, feia una pausa per beure aigua o espolsar-se les molles dels dits, i la Sara Mö aprofitava per demanar-li detalls dels seus companys de feina, sobretot de Tobies Ot. Però aleshores l’Alèxia Ku s’arronsava d’espatlles i projectava el bassal quiet dels seus ulls de vaca més enllà de les estovalles fins que el pes del seu silenci deixava sense efecte la pregunta. Era inútil tornar-hi del dret i del revés: l’Alèxia Ku no havia vist mai res estrany, no havia sentit mai cap conversa que li cridés l’atenció i no coneixia cap extravagància dels seus companys de feina. I si algun cop ella i la Sara Mö havien coincidit amb Tobies Ot al replà de l’escala no havia mogut ni un dia per a convèncer-lo perquè entrés a fer un cafè.

La Sara Mö era una dona prima i eixuta, escardalenca, amb unes cames llargues i un capet petit, com de moixó. Duia sabates amb talons d’agulla i unes faldilles amples que aixecaven una polseguera térbola. Feia olor de menjar acabat de fer: de sucre cremat i de canyella, de cóc ràpid, de moniatos al forn, de tomaca confitada. Aquelles olors omplien l’aire que l’envoltava i li afinaven l’expressió del rostre i el somriure amb què trucava als timbres de les cases per repartir les seves carmanyoles. Era vella i jove a la vegada, ni guapa ni lletja, amb unes ulleres de pasta retingudes just a la punta del nas, els llavis pintats de remolatxa i una veu de punxó. Vivia sola, però el seu apartament era un niu de sorolls: batedores, trituradores, liquadores, expremedores, rentadores, aspiradores, raspalls, ganivets i tota mena d’aparells domèstics escampaven el seu zumzum elèctric les vint-i-quatre hores del dia.

Aquell vespre, la Sara Mö va fer el recompte de les carmanyoles netes que li quedaven a l’armari. N’hi havia suficients per buidar el contingut de la cassola de macarrons que havia fet aquella tarda i l’olla del caldo. Les panades d’espinacs i panses encara eren al forn. Va treure la llibreta del calaix dels coberts i va repassar la llista de les comandes, és a dir, dels veïns que l’endemà serien obsequiats amb carmanyoles buides. Eren tots veïns de replà, de manera que només li calia estar atenta al soroll de les portes per saber quins eren a casa. 

Només hi havia una porta que mai no s’acabava d’obrir: l’apartament de Tobies Ot, just el que tenia més a prop i que, per això mateix, hauria de conèixer molt millor que tots els altres. Però Tobies Ot a penes feia sorolls, a penes deixava pistes del que passava a la seva vida, i un cop girava la clau al pany no hi havia manera de penetrar en la seva intimitat. I això, malgrat els intents continuats que feia portant-li carmanyoles un cop a la setmana, la Sara Mö no ho podia suportar.

Per això quan des del llit va sentir uns sorolls estranys que venien de l’altra banda de la paret va parar l’orella de seguida. Eren un sorolls estranys, com uns gemecs esmorteïts, passats pel sedàs d’una cortina d’aigua, elàstics i vibrants. TOBIES OT. Per fi un fet extraordinari, un incident, un senyal. Va sortir del llit corrents i va clavar l’orella a la paret, i durant una bona estona, amb l’orella enganxada, va intentar desxifrar què significaven aquelles veus.

De sobte, però, va tornar el silenci. La Sara Mö va continuar immòbil allà on era, amb l’orella clavada a la paret, però no va sentir res més, cap altre soroll, cap altra incidència. Poc a poc, va començar a ser conscient del fred que feia a l’habitació. Els peus se li havien agarrotat tant que a penes notava el tacte de les rajoles del terra. Sota la camisa de dormir, tremolava tota. Va tornar al llit corrents i es va colgar sota els llençols. Mica en mica va guanyar l’escalfor perduda i els peus van recuperar un punt de sensibilitat. Però ja no es va poder adormir, perquè aquells sorolls estranys se li havien quedat dins del cap i no paraven de resssonar-li dins del cervell.

Una estona més tard els nervis se la menjaven per dins. Cric cric cric. El desassossec se li havia anusat a les cames com un fil de ferro que li esgarrapava la pell i no la deixava estar quieta. Com que no es volia mossegar les ungles es va mossegar la part inferior dels llavis per dins i de tant fort que va mossegar es va fer sang. La coïssor de la ferida, però, va alleugerir momentàniament la tensió que la sacsejava de cap a peus. Va regirar-se una vegada més sota els llençols, falcant el cap al coixí. Un, dos, tres, quatre. Va comptar fins a cent i hi va tornar un altre cop. Un, dos, tres, quatre, cinc... Va pensar llavors en les carmanyoles que havia deixat preparades damunt de la taula. Va pensar en les comandes de l’endemà. Havia de fer canvis i pensar una comanda especial per a Tobies Ot que li servís d’excusa per entrar al seu pis. Hi havia d’entrar, fos com fos.

Va continuar donant tombs, sentint com el temps avançava amb una lentitud exasperant. Encara faltava molt perquè es fes de dia, però estava tan nerviosa que ni el fred li va impedir tornar-se a llevar. Va anar fins a la cuina, va posar la cafetera elèctrica en marxa i va seure a la taula. I per mirar de distreure’s una mica va agafar llapis i paper i va començar a fer la llista de coses que li calien per cuinar els plats de l’endemà. 

Tobies Ot / Sis / 4/7

I una altra nit, encara. El dolor que retorna. Calor i dolor, foc que no crema. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Magenta vellutat, pètal de rosa, viola d'olor i primavera eterna. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 3/7

Una altra nit. La lluna minva. El dolor retorna, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos. Un altre ou, gros com un puny. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós. Vermell de sang, cor de maduixa, un sol que es fon en núvols de capvespre. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 2/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot. Calor i dolor. I la rodonesa final del que és ja fora i batega. Un altre ou, gros com un puny. Uns segons d'espera. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Cian refulgent, pols d'aiguamarina, pluja oceànica d'un turquesa infinit. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 1/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda, la lluna minva. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Calor i dolor, foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos i batega. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. Uns segons d'espera. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós i fa esclatar la marea per fora. Verd de llum, d'herba fresca, un rovell de polpa de gripau, de color de menta. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació.