Lara Das / Les Desaparegudes / 1/12

Cada dia es moria una mica, perquè cada dia s’allunyava la possibilitat que les coses tornessin a ser com eren, que fossin diferents. El seu cos tenia plans propis que la deixaven al marge. Ni tan sols podia posar els peus a terra amb normalitat perquè els peus eren només puntes estirades a punt per repetir un cop i un altre la mateixa coreografia de vidre sobre l’escenari. I entre actuació i actuació, un sac ple d’hores buides, una cinta de seda immensa per on lliscaven els minuts i els segons sense que ella pogués fer res per retenir-los i omplir-los de sentit. Era un morir-se tan evident que la tristesa se li condensava sobre la pell dels braços com unes manigues molt primes de cotó. I aquell cotó, aquelles mànigues, molt a poc a poc, s’anaven desfent i desfent fins convertir-se en una matèria molt lleugera que tornava a desenganxar-se del seu cos en forma de núvol. Sobre el seu cap, sota el sostre de l’habitació, el núvol estenia la seva pròpia coreografia com si en aquell espai minúscul hi hagués prou aire, però de seguida s’adonava que aquell aire era insuficient, de seguida d’adonava que en l’espai interior d’aquella presó de plata no es podia respirar. Llavors, el núvol anava cap a la finestra, i ella, com podia, amb les puntes dels peus puntejant el terra de fusta, obria els porticons i el nuvolet s’enduia una petita part de la seva por i també una petita part de la seva esperança. En anar-se’n, amb una veu molt suau i molt fluixa, com un nen que parlés en somnis, una veu que sortia de dins d’aquell nuvolet pronunciava el seu nom abans de desfer-se sobre el paisatge de la ciutat, per sobre de les arcades del pont de pedra, per sobre dels cossos que dormien d’esquena a la tristor, i ella, des del seu mirador de la finestra, se sentia, a la fi, una mica allegerida. Perquè les Desaparegudes, aquelles emanacions del seu propi cos que fugien amb els núvols, li deixaven escrita sobre la seva pell la promesa d’una vida nova lluny del Gran Teatre, lluny d’aquella ciutat grisa, lluny d’aquell temps sense notícies on tots els dies eren iguals. I amb això, només amb això, ella en tenia prou.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

 

Tobies Ot / Colors / 3/16

Va posar els trossets de paper sobre la fusta de tallar, ben aplanats, i en va rascar la superfície mirant de no endur-se la goma adhesiva de sota. Va posar la raspadura a la tetera, hi va abocar aigua bullent i va esperar tres minuts exactes. Després va posar el líquid a les tasses. Encara era calent, però els pollets s'ho van empassar en silenci, i a mesura que aquell líquid pipermint els omplia la panxa Tobies Ot va veure que deixaven de tremolar. Va obrir llavors el forn i en va treure un tros de cel·lofana vermella que havia deixat torrar una mica, el va desfer en trossets petits i els en va donar. La barreja de verd i vermell acoloria l'interior de les seves panxes buides com els retalls de punta de llapis de colors i una mena de lluïssor els creuava la mirada. Revivien, d'una manera precària, però revivien.

Sobre la taula del menjador hi havia encara una mica de cel·lofana vermella. Amb un cop de forn tindria llesta una mica més de coca cruixent. Però encara que els pollets tenien gana, Tobies Ot va decidir guardar-la: no sempre trobava coses comestibles i calia ser previsor, reservar alguna cosa. Va mirar llavors per la finestra: la foscor es començava a fer espessa i lluny es perfilava el  relleu de la lluna, com una galeta mossegada. Aviat tornaria la boira. I només de pensar-hi va tenir fred. A la cantonada del carrer va endevinar la silueta d'un adormit. Feia ja una setmana que hi era, immòbil, perdut en les seves boires interiors. Aviat seria només una ombra, aviat el seu relleu es dissoldria en l'aire fred com les petites engrunes de les fulles de tardor que l'aire s'enduia lluny, molt lluny.

Tobies Ot / Colors / 2/16

S'havia acostumat a arribar a la feina una mica abans de l'hora. Passava la targeta per la màquina de control i avançava lentament pel passadís central fins al seu lloc. A mig camí, a l'encreuament que conduïa als laboratoris, davant d'aquell petit distribuïdor envoltat de portes hermètiques, s'aturava i observava. Hi havia dues portes que menaven als laboratoris generals, una altra que donava al magatzem, amb una porta batent que no estava tancada amb clau, i una altra porta, d'accés encara més restringit, que conduïa a la part de dalt, als laboratoris d'assaig i a les consultes, on només es podia accedir amb ascensor i clau de pas. Era el lloc on es feien les visites de les embarassades.

Mentalment, Tobies Ot s'havia fet un croquis de situació i una composició de l'edifici que per la part superior connectava amb l'hospital. Ho recordava del dia de l'incendi, quan havia format part de l'escamot que havia creuat totes aquelles portes per mirar d'apagar el foc. Malgrat la calor sufocant i el fum, que li embotia el nas i li cremava les parpelles, recordava aquells passadissos i aquelles cantonades. Ara tot havia tornat a la normalitat, no hi havia empremtes ni senyals a les parets. Tot havia estat repintat d'un gris sense màcula, tot feia olor de desinfectant llençat a raig. Però Tobies Ot recordava perfectament que a l'altra banda d'aquelles portes hi havia hagut un altre món. Recordava les enormes pantalles de la sala central, apagades quan ell les va veure perquè s'havia tallat el subministrament elèctric. Recordava els enormes arxivadors amb tot de dossiers de paper que algú deia que calia salvar fos com fos. Recordava els tubs d'assaig arrenglerats a les reixetes d'estabilització, les balances de precisió, les papereres hermètiques, les lliteres, els aparells mèdics, tots lluents i ben arrenglerats sobre safates metàl·liques... Ho recordava tot amb una claredat estranya, retallat sobre el fons vermell de la cortina de foc que ho arrasava tot i avançava des del pis de dalt. Però ho recordava. I sabia que si en algun lloc d'aquell edifici immens podia haver-hi algun rastre de colors era allí, en aquell recinte aparentment abandonat, on el temps semblava haver quedat suspès però on l'activitat continuava. Allí, un cop al mes, puntualment, desembarcaven els combois de mercaderies sanitàries i material d'investigació que arribaven de l'exterior. Des de lluny, a través dels vidres translúcids de la fàbrica, havia vist, sempre a primera hora del matí, quan la ciutat tot just es despertava, la petita línia de fuga d'una avioneta que s'enlairava a poc a poc.

Per això cada matí arribava a la fàbrica abans d'hora per poder tafanejar les papereres del vestíbul. I sovint hi trobava alguna cosa: un retall d'etiqueta, un bocí de paper d'embolicar, una cinta de plàstic...  Petits tresors provinents de d'un món que existia a l'altra banda de les fronteres de la ciutat que es ficava a les butxaques a corre-cuita, que li cremava dins l'infern dels pantalons mentre el temps lliscava sobre les busques del rellotge de la fàbrica, fins que arribava a casa.

Tobies Ot / Colors / 1/16

Colors. En aquell món gris on vivia, en aquell aiguabarreig negre i blanc que componia el paisatge únic de Basília, ¿on podia trobar colors?. N'hi havia, sí, però eren tan pocs i deslluïts que a penes tenien consistència: alguns brins d'herba als marges de les voreres, el vermell gastat de la pedra d'alguna façana, el blau deslluït d'un antic senyal de trànsit.... I fins i tot aquests eren inaccessibles perquè tot el que tingués a veure amb els colors formava part de la llista de prohibicions i de secrets. Només hi havia un color que Tobies Ot tenia a la vora, sense restriccions: el rosa pàlid de les etiquetes amb la imatge de la senyoreta Volacors que cada dia li passaven pel davant a la línia de l'empaquetadora.

No va ser fàcil localitzar el lloc d'on podia agafar les etiquetes sense que ningú se n'adonés. Les cames i les mans li tremolaven mentre deixava la feina un moment, just abans de la pausa per al dinar, i amb l'excusa que havia d'anar al lavabo amb urgència s'endinsava als magatzems. Estava del tot prohibit creuar aquella línia, i per fer més clara la prohibició hi havia unes càmeres enfocades al llindar de la porta. Però Tobies Ot havia comprovat feia dies que estaven apagades, i que en el cas que algú les volgués tornar a posar en funcionament calia, en primer lloc, treure'n la pàtina espessa de pols que s'acumulava a l'objectiu. Va avançar, doncs, fins al fons dels magatzems. En una prestatgeria metàl·lica va trobar una caixa de cartró amb una etiqueta antiga enganxada a la part superior, però no va gosar obrir-la tot i que el rosa de la imatge de la senyoreta Volacors era molt més intens que el de les etiquetes actuals. Va buscar una mica més. I llavors sí, al fons del fons d'un dels prestatges de baix de tot, va trobar una altra capsa d'etiquetes defectuoses, noves i velles, moltes d'estripades o mal impreses. En va agafar un bon grapat i se les va entaforar dins dels pantalons, fent faixa amb la beta dels calçotets, i dissimulant l'encarcarament va tornar al seu lloc a la línia. L'Alèxia Ku ja l'esperava i tots dos van anar a dinar. I després de dinar va continuar la jornada fins que va ser hora de plegar i va deixar enrere la fàbrica. Com cada tarda, es va acomiadar a la cantonada de l'avinguda, i va acabar de passejar el seu encarcarament pel carrer, amb els dits dels peus enravenats dins de les botes de pell tova, fins que va poder tancar la porta del pis darrere seu.

Va posar les etiquetes sobre la taula de la cuina, una al costat de l'altra, fent un petit mosaic, i va aturar-se un moment a examinar les diferències entre les etiquetes noves i les antigues. Després, amb la fulla d'un ganivet llarg, va començar a treure raspadures de color rosa del paper, les va posar en un bol, hi va abocar una mica d'aigua calenta i va deixar que la cel·lulosa absorbís el líquid i tot es convertís en una pasta homogènia. Va donar aquelles sopes als pollets i els petits becs s'ho van empassar en sienci, amb els ulls ben oberts i el coll ben estirat. En pocs segons s'ho van acabar tot. Llavors, Tobies Ot va tornar a la cuina i va preparar un altre bol i va tornar a donar sopes als pollets. I va haver de fer un bol més, i un altre encara, fins que es van acabar les etiquetes i a través de les pells quasi transparents dels pollets va veure la rodonesa dels seus ventres plens.

Aquella nit va dormir d'una tirada. Quan es va aixecar, a toc de despertador, va treure el nas pel passadís per mirar els pollets, arraulits als peus del sofà. Des d'allà on era, semblava que per sobre dels seus caps hi hagués un núvol rosa com de cotó de sucre. S'hi va acostar i va veure que el núvol era molt més prim del que semblava, que estava fet de petites bombolletes toves que es movien al ritme de la respiració d'aquells petits cossos, com si el baf dels seus alès se'ls anés condensant sobre el cap. Es va quedar una estona observant aquella meravella, la petita meravella d'aquells bitxets tenyits encara de rosa que dormien als peus del sofà. Una estona després, quan es treia la son de les orelles sota el raig d'aigua de la dutxa, va començar el neguit altre cop. Només en un dia havia gastat totes les etiquetes que havia pres. Havia de trobar una altra font, que proveís de més matèria i de més colors. I l'únic lloc on podia trobar-ne era la fàbrica. Més enllà dels magatzems, en la profunditat dels edificis annexos de les instal·lacions que connectaven la fàbrica amb els laboratoris i les instal·lacions de l'hospital, moltes en desús, per força hi havia d'haver més dipòsits de material, nou o antic.

Resum 2

2n lliurament de la història de Tobies Ot, L'home que ponia ous

Tobies Ot / Les veus dels Dedins / 1/15

Les veus dels DeDins 

Des que aquells pollets de pell transparent havien sortit de la seva panxa i corrien per casa no podia dormir ni de nit ni de dia. Els veia tan febles, tan deixats anar en aquell pis que no estava pensat per ells, que temia que els passés alguna cosa. Havia d'anar amb compte que no s'escapessin en obrir la porta del pis o per alguna finestra mal tancada, havia de vigilar les aigüeres i el forat del wàter. Si fugissin, estarien perduts, si algú arribava a saber que tenia aquells pollets, que eren seus, tot s'hauria acabat per sempre.

No era fàcil mantenir-ho en secret. Com si no en tingués prou amb les seves xacres, amb aquells dits dels peus que no paraven de créixer i de retorce's i amb aquelles esgarrifances que li eriçaven els pèls dels braços i els cabells quan menys s'ho esperava. Com si no n'hi hagués prou amb tot allò, ara tenia el pis ple d'aquelles criaturetes indefenses mortes de fam i a tot hora se sentien aquells sons que el gruix de la pintura de les parets ja no podia retenir.

Els sons. No eren ben bé cants, però sí una mena de música que els sortia de dins, gutural i profunda. De vegades s'hi endevinava un esgarip com de pena, com un crit ofegat, d'altres semblaven gemecs de melanconia, elàstics en la durada, suaus en el to, i encara, quan els pollets estaven més animats, sonaven com una llaçada de petites estridències que s'enganxaven les unes amb les altres com granets d'arròs. El més estrany és que aquells sons no els sortien pel bec: aquells cossos emetien només una vibració general, un rumrum molt fondo que s'escampava per l'aire i que en l'aire mateix, en contacte amb la resta de rum-rums i de vibracions, componia una simfonia que poc a poc s'anava apoderant del silenci, i a través d'aquella simfonia els pollets es feien entendre, es deien coses entre ells i li deien també coses a Tobies Ot. Com aquella nit que Tobies Ot va estampar el segon ou a la paret i el pollet tenyit de blau li va escupir a la cara tota la seva ràbia. La segona afirmació, també rotunda i incontestable, va ser el dia que, amb tots els pollets arrenglerats als peus del sofà, va entendre que estaven morts de gana. Però res del que ell els deixava en petits bols, ni pa mullat ni arròs ni llet ni llenties, els servia d’aliment. El que demanaven amb els seus crits, el que imploraven amb aquells sons agònics que s’anaven afeblint, eren colors: estampats sobre roba o sobre paper, diluïts en pintura plàstica o incrustats en qualsevol porció de matèria que encara resistís.

Sara Mö / Sleeping Sandwich / 1/11

La Sara Mö vivia al mateix edifici de propietat comunitària que Tobies Ot. De fet, eren veïns de replà i de porta, perquè els apartaments de l’un i de l’altre se succeïen immediatament en l’ordre numèric de la segona planta: apartament 236 i apartament 237.

Feia molts anys que tots dos vivien allí, des d’abans dels Fets, quan l’edifici no era encara un edifici de propietat comunitària i els passadissos eren plens de veus i de sorolls. Ni abans ni ara, però, havien arribat a tenir una relació que anés més enllà del simple veïnatge. I això que la Sara Mö ho havia intentat de totes totes, com havia fet amb la resta de veïns: amb l’excusa de la seva gran afició a la cuina, s’havia presentat per les cases amb un bon proveïment de carmanyoles plenes esperant que la convidessin a entrar i, així, obtenir informació de primera mà. Tobies Ot, però, l’havia convidat a entrar al seu pis en comptadíssimes ocasions, feia ja molt de temps, i la Sara Mö s’havia hagut d’acontentar a fer discretes llambregades des del rebedor.

Amb qui sí que mantenia una relació més profunda, tot i que no eren veïnes, era amb l’Alèxia Ku. Totes dues havien coincidit en un programa de reeducació alimentària organitzat per la Fundació Mafton URK, i des de llavors, cada dimecres al vespre, a les sis en punt, es trobaven al voltant de la taula de la cuina de la Sara Mö i passaven la tarda plegades. La Sara Mö cuinava grans cassoles de verdures expressament per a l’Alèxia Ku, feia enormes pastissos de crema i farcia pastissets amb tota mena de barreges que l’Alèxia Ku deglutia amb la seva parsimònia delirant. Entre mos i mos, feia una pausa per beure aigua o espolsar-se les molles dels dits, i la Sara Mö aprofitava per demanar-li detalls dels seus companys de feina, sobretot de Tobies Ot. Però aleshores l’Alèxia Ku s’arronsava d’espatlles i projectava el bassal quiet dels seus ulls de vaca més enllà de les estovalles fins que el pes del seu silenci deixava sense efecte la pregunta. Era inútil tornar-hi del dret i del revés: l’Alèxia Ku no havia vist mai res estrany, no havia sentit mai cap conversa que li cridés l’atenció i no coneixia cap extravagància dels seus companys de feina. I si algun cop ella i la Sara Mö havien coincidit amb Tobies Ot al replà de l’escala no havia mogut ni un dia per a convèncer-lo perquè entrés a fer un cafè.

La Sara Mö era una dona prima i eixuta, escardalenca, amb unes cames llargues i un capet petit, com de moixó. Duia sabates amb talons d’agulla i unes faldilles amples que aixecaven una polseguera térbola. Feia olor de menjar acabat de fer: de sucre cremat i de canyella, de cóc ràpid, de moniatos al forn, de tomaca confitada. Aquelles olors omplien l’aire que l’envoltava i li afinaven l’expressió del rostre i el somriure amb què trucava als timbres de les cases per repartir les seves carmanyoles. Era vella i jove a la vegada, ni guapa ni lletja, amb unes ulleres de pasta retingudes just a la punta del nas, els llavis pintats de remolatxa i una veu de punxó. Vivia sola, però el seu apartament era un niu de sorolls: batedores, trituradores, liquadores, expremedores, rentadores, aspiradores, raspalls, ganivets i tota mena d’aparells domèstics escampaven el seu zumzum elèctric les vint-i-quatre hores del dia.

Aquell vespre, la Sara Mö va fer el recompte de les carmanyoles netes que li quedaven a l’armari. N’hi havia suficients per buidar el contingut de la cassola de macarrons que havia fet aquella tarda i l’olla del caldo. Les panades d’espinacs i panses encara eren al forn. Va treure la llibreta del calaix dels coberts i va repassar la llista de les comandes, és a dir, dels veïns que l’endemà serien obsequiats amb carmanyoles buides. Eren tots veïns de replà, de manera que només li calia estar atenta al soroll de les portes per saber quins eren a casa. 

Només hi havia una porta que mai no s’acabava d’obrir: l’apartament de Tobies Ot, just el que tenia més a prop i que, per això mateix, hauria de conèixer molt millor que tots els altres. Però Tobies Ot a penes feia sorolls, a penes deixava pistes del que passava a la seva vida, i un cop girava la clau al pany no hi havia manera de penetrar en la seva intimitat. I això, malgrat els intents continuats que feia portant-li carmanyoles un cop a la setmana, la Sara Mö no ho podia suportar.

Per això quan des del llit va sentir uns sorolls estranys que venien de l’altra banda de la paret va parar l’orella de seguida. Eren un sorolls estranys, com uns gemecs esmorteïts, passats pel sedàs d’una cortina d’aigua, elàstics i vibrants. TOBIES OT. Per fi un fet extraordinari, un incident, un senyal. Va sortir del llit corrents i va clavar l’orella a la paret, i durant una bona estona, amb l’orella enganxada, va intentar desxifrar què significaven aquelles veus.

De sobte, però, va tornar el silenci. La Sara Mö va continuar immòbil allà on era, amb l’orella clavada a la paret, però no va sentir res més, cap altre soroll, cap altra incidència. Poc a poc, va començar a ser conscient del fred que feia a l’habitació. Els peus se li havien agarrotat tant que a penes notava el tacte de les rajoles del terra. Sota la camisa de dormir, tremolava tota. Va tornar al llit corrents i es va colgar sota els llençols. Mica en mica va guanyar l’escalfor perduda i els peus van recuperar un punt de sensibilitat. Però ja no es va poder adormir, perquè aquells sorolls estranys se li havien quedat dins del cap i no paraven de resssonar-li dins del cervell.

Una estona més tard els nervis se la menjaven per dins. Cric cric cric. El desassossec se li havia anusat a les cames com un fil de ferro que li esgarrapava la pell i no la deixava estar quieta. Com que no es volia mossegar les ungles es va mossegar la part inferior dels llavis per dins i de tant fort que va mossegar es va fer sang. La coïssor de la ferida, però, va alleugerir momentàniament la tensió que la sacsejava de cap a peus. Va regirar-se una vegada més sota els llençols, falcant el cap al coixí. Un, dos, tres, quatre. Va comptar fins a cent i hi va tornar un altre cop. Un, dos, tres, quatre, cinc... Va pensar llavors en les carmanyoles que havia deixat preparades damunt de la taula. Va pensar en les comandes de l’endemà. Havia de fer canvis i pensar una comanda especial per a Tobies Ot que li servís d’excusa per entrar al seu pis. Hi havia d’entrar, fos com fos.

Va continuar donant tombs, sentint com el temps avançava amb una lentitud exasperant. Encara faltava molt perquè es fes de dia, però estava tan nerviosa que ni el fred li va impedir tornar-se a llevar. Va anar fins a la cuina, va posar la cafetera elèctrica en marxa i va seure a la taula. I per mirar de distreure’s una mica va agafar llapis i paper i va començar a fer la llista de coses que li calien per cuinar els plats de l’endemà.