La festa de l'Òscar / 2/13

“Posa’t l’abric o et refredaràs”, li va dir Mdme. Dillon quan no feia ni cinc segons que havia creuat l’escenari i l’esforç per l’actuació li regalimava encara galtes avall en petites perles de suor. Lara Das va obeir i es va embolicar amb l’abric de llana sense acabar-se’l de posar del tot. Mdme Dillon tenia raó, com sempre: el seu cos no estava acostumat a l’aire lliure, i encara menys a ballar en un escenari improvistat a prop de l’aigua en un dia fresc com aquell. La seva era l’actuació estel·lar del programa d’actes que s’havia organitzat per commemorar una nova edició de la festa de l’Òscar i moltes persones s’havien acostat fins allí per veure-la ballar lluny dels focus del teatre. Des de bon matí que el cel estava cobert per una tofa de núvols i l’aire era dens, carregat d’una espessor humida de quitrà. Va baixar tan ràpidament com va poder les escales de l’entarimat per anar fins als compartiments habilitats com a camerinos. Les cames li feien mal, i l’entrecuix, i els braços, tot el seu cos estava commocionat per la intensitat dels moviments que li havien xuclat l’energia. L’únic que volia era seure i descansar, tornar a fer-se petita, que la seva imatge i el seu cos desapareguessin de les retines de tota aquella gent que l’havia estat mirant sense perdre’s ni un detall de les seves ocil·lacions de vidre sobre la tarima de fusta.

En la foscor del teatre, en el silenci expectant que omplia la sala de butaques, els rostres dels espectadors eren rostres imaginaris, rostres anònims que ella feia venir al seu pensament quan li interessava i que s’espolsava de sobre si li feien nosa. A cel obert, en ple migdia, però, aquells rostres reals se li arrapaven a la pell i la despullaven per fora i per dins. Malgrat les exclamacions i els aplaudiments, no se sentia admirada. El seu cos, aquell cos prim i escanyolit de porcellana, era un cos que havia començat a perdre humanitat, a punt d’exhaurir el seu límit d’obsolescència. Un petit cos de monstre, extraordinari per la insistència amb què ella s’entossudia a fer-lo girar i girar sobre l’escenari, fent aixecar remors de neguit i de fascinació entre els que la miraven. Plié, relevé, piruete!” El més difícil encara en el cos deforme d’una ballarina de circ feta de vidre.

Va canviar-se de roba al vestuari, va posar-se unes sabates còmodes i va anar a trobar la senyoreta a qui Mdme. Dillon havia confiat la seva custòdia fins que arribés l’hora de tornar al Teatre. La noia, una antiga ballarina massa grassa pel gust de Mdme Dillon, l’esperava a la porta, i quan Lara Das li va dir que ja estava llesta li va donar la mà. A l’esplanada de l’estany, tot era ple de gent. S’acostava l’hora de dinar i tothom corria cap a les parades de menjar per fer-s’hi un lloc. La senyoreta de companyia l’estirava del braç com si tingués pressa, com si fos per culpa seva que s'estiguesin perdent el contingut d'aquelles safates de menjar que s'anaven buidant. Però Lara Das estava massa cansada per tenir gana o set i l’únic que volia era seure. Va observar amb atenció el que l’envoltava. A l’altra banda de la linia de parades, la gent havia improvisat petits racons amb taules i cadires per seure tranquil·lament, feliços de ser allí, en un dia de festa obligada, envoltats de tanta gent. 

Lara Das i la seva senyoreta de companyia van aturar-se davant d'una de les taules. Llavors ella va sentir el tacte d'unes mans que fregaven les seves. Es va girar i va tornar a veure aquell home amb els cabells vermells i la pell blanca com un glop de llet dret al seu costat. Tenia les mans toves i calentes, pesades i suaus, una mica humides. Mans d’amfibi engabiat, de cantant d’òpera, d’homenet de conte amb barret de vellut. Però tenia també un tacte elèctric, alguna cosa invisible que feia esborronar molt endins, com unes pessigolles molt ràpides i molt fondes. Se’l va mirar un altre cop. Dins dels seus ulls, va veure els seus propis ulls, com una torna. Es va sentir una mica més petita, tota ella de vidre però una mica menys, com si el vidre fos més prim i menys fred. Continuava immòbil. Estava esperant que passés alguna altra cosa, una cosa qualsevol que li digués què havia de fer, cap on havia d’anar, si és que s'havia de moure. Però no passava res. Sobre el seu cap, sobre la corda del temps, els segons saltaven un darrere l’altre. Cap altre senyal. Només aquelles mans, retirades ja de sobre les seves. Només aquells ulls, i ella, dins d’aquells ulls, esperant.

La festa de l'Òscar / 1/13

 Abans dels Fets, l’estany Tebi era un dels llocs més emblemàtics de Basília, el més visitat, el més estimat. Els caps de setmana, sobretot quan arribava el bon temps i la gent necessitava omplir-se d’aire net i de sol, l’estany era el lloc ideal per anar-hi a passar el dia. L’estesa de gespa que l’envoltava s’omplia llavors d’estovalles i de cistelles de pícnic, i de vegades costava trobar-hi lloc. Entrepans de carn rostida i de cogombre, truites fredes i amanides de patata, macarrons, pa amb xocolata, criatures, pares i mares, gossos, parelles d’enamorats, avis, vigilants, artistes, taulers d’escacs i de parxís, reproductors de música, pilotes, cordes, estels... El paisatge al voltant de l’estany componia una instantània multicolor on per unes hores les parets dels edificis i les línies divisories dels barris de la ciutat deixaven d’existir.

L’estany era resultat d’un fenomen natural que havia convertit Basília en un lloc visitat per investigadors de tot el món: l’estany Tebi mantenia al llarg de l’any una temperatura gairebé constant que, com a molt, al bo de l’hivern, quan la ciutat assolia mínimes de 10 graus sota zero, podia arribar a baixar fins als 13 graus positius. ¿Com podia ser que les aigües de l’estany mantinguessin aquella temperatura pròpia de països tropicals? Potser, com deien alguns, la deu d’aigua que l’alimentava provenia d’una canonada molt antiga connectada directament amb el Tròpic, o potser, com deien uns altres, les parets de l’estany, encatifades amb una vegetació espessa, produïen uns mena d'efecte d’escalfament. El misteri, fos quin fos, tenia a veure amb els embornals i feia possible que la gent s’hi pogués banyar tot l’any i que l'estany fos l’hàbitat ideal per a algunes espècies de peixos, i aquest era un altre dels grans atractius de l'indret: s’organitzaven excursions i visites submarines per veure els exemplars que vivien a les aigües més profundes i fins i tot s’havia construït un mirador especialment pensat per als que volien dedicar temps a observar-los.

L’estany Tebi estava situat al límit de la façana nord de la ciutat, just a l’indret d’on arrencaven els camins i les rutes de muntanya que conduïen als Boscos Freds, a l’altra banda dels quals començava l’estesa de pobles i petites ciutats que formaven la regió. Després dels Fets, però, com tota la resta, l’estany es va omplir de boira. La catàstrofe va esborrar el bullici al voltant del mirador i els excursionistes, els banyistes, les parelles d’enamorats i la canalla van desaparèixer del mapa. La gespa es va convertir en una estora seca i ennegrida. L’aire portava olors de fulla de ganivet. La temperatura de l’aigua es va mantenir com sempre per sobre dels 13 graus, però havia perdut el reflex lluminós i el blauverd d'abans. Ningú tenia ja cap interès a capbussar-s’hi, i dels peixos de colors no en quedava ni rastre, com si l’embornal d’aquella canonada imaginària que connectava amb el Tròpic se’ls hagués empassat a tots.

 El paisatge dels voltants també havia canviat i l’estany va passar a ser frontera i límit: just al seu darrere, tancant el clos de la ciutat, s’alçava la reixa metàl·lica que marcava l’inici de l’espai on era prohibit endinsar-se. Ningú no podia creuar aquella línia vermella, ni per entrar ni per sortir, tal com imposaven les estrictes mesures sanitàries i de seguretat que s’havien imposat. Ni tan sols les persones que buscaven encara familiars o amics perduts en la catàstrofe podien creuar aquella frontera: els que ho havien intentat havien estat detinguts per les autoritats i sotmesos a judicis ràpids, i dels que ho havien aconseguit posant en risc les seves vides no se’n sabia res. Ningú tenia notícies del que passava a fora, a l’altre extrem de la reixa, si la catàstofe s’havia estès també a l’altra banda dels Boscos Freds, pel conjunt de la regió i, més enllà, del país. Després de l’aterratge i l’enlairament ininterromput d’helicòpters militars dels primers dies, tot havia quedat aturat i en silenci: s’havien suspès les línies d’autobusos públics, les línies de tren, les línies aèries i el transport privat per carretera. Els únics cotxes i camions que circulaven eren els vehicles de control i de servei: dels serveis d’ordre, dels serveis mèdics o de les brigades municipals de manteniment i neteja.

L’estany Tebi, doncs, havia passat a ser una destinació habitual únicament per als treballadors municipals que s’encarregaven de fer anar les grans turbines de ferro instal·lades al voltant de la tanca. Fins que un dia algú va descobrir l’Òscar. Astronatus ocellatus: aquest era el nom oficial del peix que els treballadors públics havien vist nedant sobre les aigües de l’estany i a qui havien començat a donar engrunes de menjar. Primer, molletes de pa, després galetes, patates fregides, pernil dolç, formatgets. Van veure que aquell peix de color blanc gelatina s’omplia, segons què menjava, de taques de colors: blau, groc, verd, vermell, cian, magenta... Els responsables de l’ordre i de la seguretat sanitària van intervenir-hi immediatament i després d’acordonar la zona durant unes setmanes i de prohibir el pas al personal no acreditat van informar que no hi havia perill, que el peix era un exemplar albí que segurament havia sobreviscut als Fets perquè estava protegit dins la viscositat de l’ou i que, efectivament, els aliments li provocaven diferents reaccions que es traduïen en alteracions en la pigmentació de la pell.

Es va retirar la prohibició d’acostar-se a l’estany i van començar les visites dels primers curiosos. Unes setmanes després, l’estany tornava a ser lloc de destinació habitual per a la gent de Basília. El peix, en el decurs d’una cerimònia oficial amb la presència de les autoritats en ple, va ser batejat amb el nom d’Òscar. Com que tothom li llençava menjar, es van haver d’establir normes d’alimentació molt estrictes: l’Òscar només podia menjar insectes i petits crustacis i estava prohibit donar-li res sense la presència dels vigilants. Però com que anava i venia d’una punta a l’altra de l’estany i podia aparèixer en qualsevol racó, amb o sense vigilants a la vora, la gent li donava menjar d’amagat,  inventant-se els mecanismes més sofisticats i provant tota mena de combinacions d’aliments per veure quina reacció li provocaven. Finalment, es va decidir instaurar la Festa de l’Oscar, un gran pícnic on tothom podia portar menjar fet expressament per al peix que un jurat valorava científicament per premiar els que, de tots els menjars proposats, eren els més adients.

Ningú no es perdia la festa de l’Òscar, perquè a més de ser l’única diada festiva del calendari l’assistència era obligada. Les autoritats deien que així es podia aprofitar per fumigar els carrers de la ciutat sense produir molèsties als veïns i per desplegar altres protocols intensius d’higiene, sense donar gaires detalls de quines mesures s’incloïen en aquests protocols. El que estava comprovat era que després de la festa, que tenia lloc a començaments de l’estiu, al voltant del pont de pedra o pels racons dels carrers més tranquils de la ciutat no quedava ni rastre dels cossos dels Adormits, com si les brigades de neteja haguessin carregat tots aquells cossos abandonats a la intermpèrie als seus vehicles metal·litzats i els haguessin fet desaparèixer amb les restes de fulles seques i de branques.

Invitació

El Consell de la Ciutat de Basília us convida a l’edició 2012 de la Festa de l’Òscar i a l’acte de lliurament dels Premis Gastronòmics el proper 11 de juny a l’Estany Tebi.

Recordeu que a les 10 del matí començaran

les tasques de fumigació i manteniment de carrers i que resta del tot prohibit que la població romangui al seu domicili.

Tots i totes per Basília!

Formalitzeu la vostra inscripció a http://lhomequeponiaous.blogspot.com.es/

Lara Das / Les Desaparegudes / 1/12

Cada dia es moria una mica, perquè cada dia s’allunyava la possibilitat que les coses tornessin a ser com eren, que fossin diferents. El seu cos tenia plans propis que la deixaven al marge. Ni tan sols podia posar els peus a terra amb normalitat perquè els peus eren només puntes estirades a punt per repetir un cop i un altre la mateixa coreografia de vidre sobre l’escenari. I entre actuació i actuació, un sac ple d’hores buides, una cinta de seda immensa per on lliscaven els minuts i els segons sense que ella pogués fer res per retenir-los i omplir-los de sentit. Era un morir-se tan evident que la tristesa se li condensava sobre la pell dels braços com unes manigues molt primes de cotó. I aquell cotó, aquelles mànigues, molt a poc a poc, s’anaven desfent i desfent fins convertir-se en una matèria molt lleugera que tornava a desenganxar-se del seu cos en forma de núvol. Sobre el seu cap, sota el sostre de l’habitació, el núvol estenia la seva pròpia coreografia com si en aquell espai minúscul hi hagués prou aire, però de seguida s’adonava que aquell aire era insuficient, de seguida d’adonava que en l’espai interior d’aquella presó de plata no es podia respirar. Llavors, el núvol anava cap a la finestra, i ella, com podia, amb les puntes dels peus puntejant el terra de fusta, obria els porticons i el nuvolet s’enduia una petita part de la seva por i també una petita part de la seva esperança. En anar-se’n, amb una veu molt suau i molt fluixa, com un nen que parlés en somnis, una veu que sortia de dins d’aquell nuvolet pronunciava el seu nom abans de desfer-se sobre el paisatge de la ciutat, per sobre de les arcades del pont de pedra, per sobre dels cossos que dormien d’esquena a la tristor, i ella, des del seu mirador de la finestra, se sentia, a la fi, una mica allegerida. Perquè les Desaparegudes, aquelles emanacions del seu propi cos que fugien amb els núvols, li deixaven escrita sobre la seva pell la promesa d’una vida nova lluny del Gran Teatre, lluny d’aquella ciutat grisa, lluny d’aquell temps sense notícies on tots els dies eren iguals. I amb això, només amb això, ella en tenia prou.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

 

Tobies Ot / Colors / 3/16

Va posar els trossets de paper sobre la fusta de tallar, ben aplanats, i en va rascar la superfície mirant de no endur-se la goma adhesiva de sota. Va posar la raspadura a la tetera, hi va abocar aigua bullent i va esperar tres minuts exactes. Després va posar el líquid a les tasses. Encara era calent, però els pollets s'ho van empassar en silenci, i a mesura que aquell líquid pipermint els omplia la panxa Tobies Ot va veure que deixaven de tremolar. Va obrir llavors el forn i en va treure un tros de cel·lofana vermella que havia deixat torrar una mica, el va desfer en trossets petits i els en va donar. La barreja de verd i vermell acoloria l'interior de les seves panxes buides com els retalls de punta de llapis de colors i una mena de lluïssor els creuava la mirada. Revivien, d'una manera precària, però revivien.

Sobre la taula del menjador hi havia encara una mica de cel·lofana vermella. Amb un cop de forn tindria llesta una mica més de coca cruixent. Però encara que els pollets tenien gana, Tobies Ot va decidir guardar-la: no sempre trobava coses comestibles i calia ser previsor, reservar alguna cosa. Va mirar llavors per la finestra: la foscor es començava a fer espessa i lluny es perfilava el  relleu de la lluna, com una galeta mossegada. Aviat tornaria la boira. I només de pensar-hi va tenir fred. A la cantonada del carrer va endevinar la silueta d'un adormit. Feia ja una setmana que hi era, immòbil, perdut en les seves boires interiors. Aviat seria només una ombra, aviat el seu relleu es dissoldria en l'aire fred com les petites engrunes de les fulles de tardor que l'aire s'enduia lluny, molt lluny.

Tobies Ot / Colors / 2/16

S'havia acostumat a arribar a la feina una mica abans de l'hora. Passava la targeta per la màquina de control i avançava lentament pel passadís central fins al seu lloc. A mig camí, a l'encreuament que conduïa als laboratoris, davant d'aquell petit distribuïdor envoltat de portes hermètiques, s'aturava i observava. Hi havia dues portes que menaven als laboratoris generals, una altra que donava al magatzem, amb una porta batent que no estava tancada amb clau, i una altra porta, d'accés encara més restringit, que conduïa a la part de dalt, als laboratoris d'assaig i a les consultes, on només es podia accedir amb ascensor i clau de pas. Era el lloc on es feien les visites de les embarassades.

Mentalment, Tobies Ot s'havia fet un croquis de situació i una composició de l'edifici que per la part superior connectava amb l'hospital. Ho recordava del dia de l'incendi, quan havia format part de l'escamot que havia creuat totes aquelles portes per mirar d'apagar el foc. Malgrat la calor sufocant i el fum, que li embotia el nas i li cremava les parpelles, recordava aquells passadissos i aquelles cantonades. Ara tot havia tornat a la normalitat, no hi havia empremtes ni senyals a les parets. Tot havia estat repintat d'un gris sense màcula, tot feia olor de desinfectant llençat a raig. Però Tobies Ot recordava perfectament que a l'altra banda d'aquelles portes hi havia hagut un altre món. Recordava les enormes pantalles de la sala central, apagades quan ell les va veure perquè s'havia tallat el subministrament elèctric. Recordava els enormes arxivadors amb tot de dossiers de paper que algú deia que calia salvar fos com fos. Recordava els tubs d'assaig arrenglerats a les reixetes d'estabilització, les balances de precisió, les papereres hermètiques, les lliteres, els aparells mèdics, tots lluents i ben arrenglerats sobre safates metàl·liques... Ho recordava tot amb una claredat estranya, retallat sobre el fons vermell de la cortina de foc que ho arrasava tot i avançava des del pis de dalt. Però ho recordava. I sabia que si en algun lloc d'aquell edifici immens podia haver-hi algun rastre de colors era allí, en aquell recinte aparentment abandonat, on el temps semblava haver quedat suspès però on l'activitat continuava. Allí, un cop al mes, puntualment, desembarcaven els combois de mercaderies sanitàries i material d'investigació que arribaven de l'exterior. Des de lluny, a través dels vidres translúcids de la fàbrica, havia vist, sempre a primera hora del matí, quan la ciutat tot just es despertava, la petita línia de fuga d'una avioneta que s'enlairava a poc a poc.

Per això cada matí arribava a la fàbrica abans d'hora per poder tafanejar les papereres del vestíbul. I sovint hi trobava alguna cosa: un retall d'etiqueta, un bocí de paper d'embolicar, una cinta de plàstic...  Petits tresors provinents de d'un món que existia a l'altra banda de les fronteres de la ciutat que es ficava a les butxaques a corre-cuita, que li cremava dins l'infern dels pantalons mentre el temps lliscava sobre les busques del rellotge de la fàbrica, fins que arribava a casa.

Tobies Ot / Colors / 1/16

Colors. En aquell món gris on vivia, en aquell aiguabarreig negre i blanc que componia el paisatge únic de Basília, ¿on podia trobar colors?. N'hi havia, sí, però eren tan pocs i deslluïts que a penes tenien consistència: alguns brins d'herba als marges de les voreres, el vermell gastat de la pedra d'alguna façana, el blau deslluït d'un antic senyal de trànsit.... I fins i tot aquests eren inaccessibles perquè tot el que tingués a veure amb els colors formava part de la llista de prohibicions i de secrets. Només hi havia un color que Tobies Ot tenia a la vora, sense restriccions: el rosa pàlid de les etiquetes amb la imatge de la senyoreta Volacors que cada dia li passaven pel davant a la línia de l'empaquetadora.

No va ser fàcil localitzar el lloc d'on podia agafar les etiquetes sense que ningú se n'adonés. Les cames i les mans li tremolaven mentre deixava la feina un moment, just abans de la pausa per al dinar, i amb l'excusa que havia d'anar al lavabo amb urgència s'endinsava als magatzems. Estava del tot prohibit creuar aquella línia, i per fer més clara la prohibició hi havia unes càmeres enfocades al llindar de la porta. Però Tobies Ot havia comprovat feia dies que estaven apagades, i que en el cas que algú les volgués tornar a posar en funcionament calia, en primer lloc, treure'n la pàtina espessa de pols que s'acumulava a l'objectiu. Va avançar, doncs, fins al fons dels magatzems. En una prestatgeria metàl·lica va trobar una caixa de cartró amb una etiqueta antiga enganxada a la part superior, però no va gosar obrir-la tot i que el rosa de la imatge de la senyoreta Volacors era molt més intens que el de les etiquetes actuals. Va buscar una mica més. I llavors sí, al fons del fons d'un dels prestatges de baix de tot, va trobar una altra capsa d'etiquetes defectuoses, noves i velles, moltes d'estripades o mal impreses. En va agafar un bon grapat i se les va entaforar dins dels pantalons, fent faixa amb la beta dels calçotets, i dissimulant l'encarcarament va tornar al seu lloc a la línia. L'Alèxia Ku ja l'esperava i tots dos van anar a dinar. I després de dinar va continuar la jornada fins que va ser hora de plegar i va deixar enrere la fàbrica. Com cada tarda, es va acomiadar a la cantonada de l'avinguda, i va acabar de passejar el seu encarcarament pel carrer, amb els dits dels peus enravenats dins de les botes de pell tova, fins que va poder tancar la porta del pis darrere seu.

Va posar les etiquetes sobre la taula de la cuina, una al costat de l'altra, fent un petit mosaic, i va aturar-se un moment a examinar les diferències entre les etiquetes noves i les antigues. Després, amb la fulla d'un ganivet llarg, va començar a treure raspadures de color rosa del paper, les va posar en un bol, hi va abocar una mica d'aigua calenta i va deixar que la cel·lulosa absorbís el líquid i tot es convertís en una pasta homogènia. Va donar aquelles sopes als pollets i els petits becs s'ho van empassar en sienci, amb els ulls ben oberts i el coll ben estirat. En pocs segons s'ho van acabar tot. Llavors, Tobies Ot va tornar a la cuina i va preparar un altre bol i va tornar a donar sopes als pollets. I va haver de fer un bol més, i un altre encara, fins que es van acabar les etiquetes i a través de les pells quasi transparents dels pollets va veure la rodonesa dels seus ventres plens.

Aquella nit va dormir d'una tirada. Quan es va aixecar, a toc de despertador, va treure el nas pel passadís per mirar els pollets, arraulits als peus del sofà. Des d'allà on era, semblava que per sobre dels seus caps hi hagués un núvol rosa com de cotó de sucre. S'hi va acostar i va veure que el núvol era molt més prim del que semblava, que estava fet de petites bombolletes toves que es movien al ritme de la respiració d'aquells petits cossos, com si el baf dels seus alès se'ls anés condensant sobre el cap. Es va quedar una estona observant aquella meravella, la petita meravella d'aquells bitxets tenyits encara de rosa que dormien als peus del sofà. Una estona després, quan es treia la son de les orelles sota el raig d'aigua de la dutxa, va començar el neguit altre cop. Només en un dia havia gastat totes les etiquetes que havia pres. Havia de trobar una altra font, que proveís de més matèria i de més colors. I l'únic lloc on podia trobar-ne era la fàbrica. Més enllà dels magatzems, en la profunditat dels edificis annexos de les instal·lacions que connectaven la fàbrica amb els laboratoris i les instal·lacions de l'hospital, moltes en desús, per força hi havia d'haver més dipòsits de material, nou o antic.