La Lara Das es va abocar a
l'ampit de la finestra. Sota les baranes del pont va distingir la figura
d'alguns adormits. Com sempre, els va envejar el coratge de deixar-se anar
allí, sobre la pedra humida, amb el teló de fons de l'aigua grisa i bruta que
lliscava lentament sota una fina pàtina de greix. Feia tres dies que el vent
xiulava a través dels forats de les cases i el pronòstic meteorològic no
deixava cap marge per al dubte: després d'aquells tres dies de vent tornaria la
boira, aquella bafarada humida i tova de color rosa que ho llepava tot, que
esborrava els contorns de les façanes dels edificis i dels carrers i taponava
les orelles de la gent fins atordir-los.
No suportava aquella boira,
l’odiava des del primer dia que es va començar a estendre per sobre de la
ciutat, poques setmanes després dels Fets, i algú va dir que tornaria cada dos
o tres mesos, que era un altre dels canvis que la catàstrofe havia propiciat. Perquè
era un canvi que a ella sempre li venia de nou, com si el seu cos i el seu
cervell es neguessin a admetre que seria així fins a la fi. I aquell dia, després
de tant de temps, la imminència de la boira que era ja a tocar de la barana,
que li rosegava les vores de les ungles amb el seu alè viscós, la va tornar a desesperar.
Tornava de sentir una
conversa entre Mdme. Dillon i el director del Gran Teatre. Una conversa privada
que havia sentit des de dins de l'armariet dels mals endreços que hi havia al
fons del despatx. Havia anat al despatx a robar algunes monedes a Mdme. Dillon
i s'havia hagut d'amagar de pressa en sentir passos i veus que s'acostaven, i
des d’allí, arraulida a l'armariet, havia pogut sentir tots els detalls del seu
futur immediat. En primer lloc, el pronòstic que els metges acabaven de fer de
l'evolució de la seva malaltia. Segons les darreres anàlisis i les darreres
revisions òssies, el seu procés de vidrificació era ja irreversible i aviat
començaria a afectar òrgans vitals. Se n'havien detectat ja els primers símptomes
als ronyons, i aviat començarien els problemes; en el moment que el procés
arribés al fetge o al cor el desenllaç podia ser molt ràpid. El procés de
vidrificació començaria a afectar de manera molt greu la mobilitat, i les
articulacions aviat no podrien suportar la pressió d'aquells exercicis que Lara
Das, malgrat el seu estat crític, continuava executant dalt dels escenaris. Era
només una qüestió de temps i d'atzar que el seu cos s'esmicolés en deu mil
bocions en el tombant d'una pirueta, que una costella descol·locada li perforés
el pulmó i el cor es convertís en un gerro inútil.
Des de la direcció del Gran
Teatre no es podien arriscar que allò passés en directe. La línia que
trepitjaven era massa fina. Ho sabien ells i ho sabien les autoritats: totes
dues parts havien estat d'acord que el fenomen de la ballarina de vidre podia
distreure la gent durant un temps i estimular-los la fantasia i la imaginació. Perquè,
en el fons, aquell era un altre cas de deformitats adquirides que, com a tal,
calia aïllar i extirpar sense donar-ne explicacions. Lara Das havia de
desaparèixer: dels cartells del Gran Teatre i de les sales d'assaig. Els
cartells i les fotografies de qui a partir de la setmana vinent seria la nova
primera ballarina del Ballet del Gran Teatre de Basília ja eren a punt per fer
el canvi oportú amb l'anunci dels actes de la nova programació. Els detalls del
retir definitiu de Lara Das, la fase final de la seva transformació, quedaven
sobre la taula. Mdme. Dillon havia assegurat, en un to final i contundent, que
se'n faria càrrec, és a dir, que no acceptava cap més pregunta sobre el tema, i
la conversa amb el directir es va aturar allí mateix, l’home va girar cua i es
va allunyar de l'habitació.
Lara Das, tancada encara dins
l'armari, amb els ossos comprimits dins d'aquell habitacle diminut, va sentir
que les orelles se li tancaven i ja no va voler sentir res més perquè tota la
pena i tota la tristesa del món eren amb ella dins d'aquell petit cubicle i
l'ofegaven, se li enganxaven a la pell i l’oprimien com si l'aire s'hagués
tornat una patata calenta i el ulls li cremaven de tanta força com feia per
intentar que tota aquella pena i aquella tristesa no li entressin a dins.
Va continuar allí una estona
molt llarga, fins que l'aire es va començar a fer més lleuger i el pes de les
llàgrimes li va netejar la cara i les mans. Va sentir que Mdme. Dillon se
n'anava, i només després, amb el cos tan adolorit que a penes es podia moure,
va obrir la porta i, com va poder, es va arrossegar fins a la catifa de sota la
taula de l'escriptori. La bossa de pell de Mdme. Dillons era sobre el seient de
la cadira, oberta de bat a bat, amb el perfil del moneder a joc perfectament
definit. Lara Das va estirar el braç tan com va poder, sentint el crec-crec
dels ossos sota la pell tibada, va agafar el moneder i en va buidar tots els
diners que hi havia, monedes i bitllets, sense ni tan sols comptar-ne la
quantitat. Després, ranquejant, de genollons, emmudint els crits de dolor que
lluitaven per explotar dins del seu cos martiritzat, va anar fins a la seva
habitació i un cop allí es va colgar dins del llit. Al rellotge de damunt de la
tauleta eren més de les 3 de la tarda. S'havia saltat l'assaig del matí, l'hora
de dinar i el primer assaig de la tarda, però no semblava que ningú l'hagués
anat a cridar, que ningú s'hagués acostat fins allí per veure si li havia
passat alguna cosa.
Sota els llençols, va deixar
lliscar els minuts mentre la seva mirada buida es projectava sobre el sostre de
l'habitació. A l'altra banda dels vidres, el paisatge anava fent via, amb
aquells sotracs de llum que el vent feia moure sobre la ciutat. Poc a poc, es
va obrir la capseta de les veus que vivien al seu interior, i amb cada llàgrima
que li queia galtes avall, amb cada esgarrifança de tristesa que li acaba
d'estripar el cos per dins, del seu pit s'anaven alliberant els sospirs de
cotofluix de les Desaparegudes que s'enlairaven formant un petit núvol blanc.
Sobre les parpelles, va sentir el pessigolleix dels seus petons de comiat.
Lara
Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,
som
les engrunes del teu cos abatut.
Salta
i gira coberta de llum,
som
excrescències del teu cor perdut.
Lara
Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,
amb
cada alenada diem el teu nom,
portem
l'esperança que l'aire et respon.
Lara
Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,
entre
restes de somnis i baules de dol
la
nostra fugida dibuixa el retorn
i
sota del vidre i del sucre i del fang
batega
i batega per sempre la sang.
A mitja tarda es va llevar.
Va anar fins a la finestra. Se sentia l'estómac buit però no tenia gana. I llavors, tot d'una, com si aquella
fos la conclusió final, va agafar els diners i va decidir que ho faria, que ho
faria aquella mateixa nit.
