Translate

divendres, 29 de juny del 2012

Senyoreta Volacors / Zzzzzzup / 1/21

 
 Veig un rostre i ho sé: hi he d'anar, de pressa, abans que els records s'esvaeixin, abans que la memòria tenyeixi de gris el relleu de la vida passada. Sota la bena de color rosa, sóc lleugera com l'aigua i m'endinso en els cossos fins que els cors m'obren les portes. Me n'enduc llavors els records, en tires fines que només jo sé processar, que només jo sóc capaç de reconstruir a l'abocador dels xuclamels. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Tinc una missió. I si jo sobrevisc sobreviurà el petit món que batega encara sota els edificis grisos d'aquesta ciutat grisa que es va apagar el mateix dia que dins del meu cosset d'agulla començava una vida nova. Sóc la senyoreta Volacors, l'agent infiltrat en la boira rosa que treballa per fer viure els vius i portar la pau als somnis dels que ja no tenen res. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup...

dijous, 28 de juny del 2012

Tobies Ot i Lara Das / De pesca / 2/20

 
L'havia dut a casa, estupefacte per haver-se creuat altre cop per casualitat amb aquella noia que s'entossudia a irrompre a la seva vida, estupefacte per aquells fragments de gelatina que tenia a la boca, i estupefactes també, només creuar la porta de l’apartament els pollets s'havien acordonat al seu voltant mentre la noia acabava de vomitar tot el que tenia a la panxa: retalls i retallons de coloraines de sucre tou, com la que la noia havia perdut el dia de la festa de l’Òscar i amb què Tobies Ot havia alimentat aquella nit els seus pollets. Tobies Ot li va eixugar la barbeta amb un mocador de paper. Després, es va treure el mocador de roba de la butxaca dels pantalons i va abocar-ne el contingut en un plat fondo amb aigua que va dur des de la cuina. Les serpetes de colors que havia pescat a l'estany s'hi van descargolar un segon amb els seus cossets bellugadissos de pols d'aram. Va ser només un segon, perquè de seguida els pollets hi van enfonsar els seus becs petits i les serpetes van desaparèixer. Estupefacta, Lara Das es va posar la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure les llaminadures que quedaven encara a la bossa. Els pollets van obrir els ulls com taronges, Tobies Ot va obrir els ulls com taronges, i Lara Das es va acabar d'espolsar del damunt tot l'atordiment que duia. Es va adonar llavors que aquelles bossetes recobertes de borrissol que devoraven el seu tresor no eren àngels ni aparicions de cap somni sinó petits éssers reals amb qui compartia un present que no havia estat capaç de deixar enrere. Un món on havia tornat a topar amb aquell home de pell blanca i cabells vermellosos. Un món on ella mateixa li donava la benvinguda des de la fotografia que hi havia damunt de la taula, esperant una resposta.

dimecres, 27 de juny del 2012

Tobies Ot i Lara Das / De pesca / 1/20



 Ho havia vist el dia de la festa de l'Òscar. Més que veure-ho, li havia semblat que ho veia, i per confirmar-ho, malgrat l'ordre de prohibició i el toc de queda, havia tornat a l'estany. Per sobre de les aigües, d'una manera molt poc perceptible, tan tènue que calia forçar la mirada i estar-s'hi una bona estona fins que la intuïció es concretés, va veure aquell petit eixam: un petit eixam de coloraines que surava sobre del punt exacte on havia desaparegut el gran peix.

Amb els dits entaforats a les botes de plàstic de canya llarga, va avançar a poc a poc. Sentia la fredor de l'aigua llepant-li les cames sobre el plàstic, gairebé fins a l'entrecuix, i quan ja no va poder avançar més sense mullar-se es va aturar. Era prou lluny, a un parell de metres escassos del lloc. Va aixecar llavors el mànec del caçapapallones tan amunt com va poder i el va llençar sobre la profunditat de la nit que cavalcava sobre les aigües. La xarxa va passar a través de l'aire i es va endur la pols de les petites coloraines. Va tornar a tirar la xarxa un cop més, i un altre, i després va agafar la xarxa amb les mans i en va treure aquell grapat de fils de colors. De la butxaca dels pantalons es va treure un mocador de cotó i els va embolicar de seguida. Li corrien a les mans, com si fossin serpetes amb el cos d'aram. Va tornar enrere, tan de pressa com va poder sense perdre l'equilibri, sobreposant-se als crits de dolor amb què els seus peus responien a aquella tortura. I quan ja era a la vora, a punt de treure's les botes i posar-se les sabates per tornar cap a casa, va sentir soroll d'un pes que queia dins de l'aigua. Va mirar cap aquella direcció i va veure encara els darrers moviments d'un cos que s'enfonsava. Va córrer tan de pressa com va poder, i de la profunditat freda de l'estany va emergir el rostre de la ballarina del Gran Teatre amb els ulls tancats i la boca desencaixada.

dimarts, 26 de juny del 2012

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 2/19



El carreró fosc, la nit, la tristesa i la pena, i al fons, el rètol vermell de la botiga prohibida. Va arribar fins a la porta i va trucar. La dona va obrir i juntes van avançar fins al final. Va posar els diners sobre la taula, tots els que tenia, i la dona, després d'una estona de feinejar darrere del taulell, li va donar una bossa embolicada. Altre cop al carrer, la bossa li pesava a les mans, la nit li pesava a les espatlles i la lluna, estranyament blanca, li marcava el camí cap a l'Estany. Va avançar a poc a poc, obrint a penes una petita esquerdaen el llençol de la nit per passar-hi a través. Passada una estona hi va arribar, amb les galtes humides i fredes, amb els peus rosegats pel dolor i el cap buit de pensaments i de veus. I una darrera l'altra, asseguda prop de la tanca de ferro que marcava els límits de la frontera, del món real i el món que havia quedat a l’altra banda, amb la dèbil resplendor de l'aigua fent papallugues davant seu, es va empassar les xuxes, que anaven fent tou a l'interior d'aquell cosset de vidre abandonat a plena nit.

dilluns, 25 de juny del 2012

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 1/19




La Lara Das es va abocar a l'ampit de la finestra. Sota les baranes del pont va distingir la figura d'alguns adormits. Com sempre, els va envejar el coratge de deixar-se anar allí, sobre la pedra humida, amb el teló de fons de l'aigua grisa i bruta que lliscava lentament sota una fina pàtina de greix. Feia tres dies que el vent xiulava a través dels forats de les cases i el pronòstic meteorològic no deixava cap marge per al dubte: després d'aquells tres dies de vent tornaria la boira, aquella bafarada humida i tova de color rosa que ho llepava tot, que esborrava els contorns de les façanes dels edificis i dels carrers i taponava les orelles de la gent fins atordir-los.


No suportava aquella boira, l’odiava des del primer dia que es va començar a estendre per sobre de la ciutat, poques setmanes després dels Fets, i algú va dir que tornaria cada dos o tres mesos, que era un altre dels canvis que la catàstrofe havia propiciat. Perquè era un canvi que a ella sempre li venia de nou, com si el seu cos i el seu cervell es neguessin a admetre que seria així fins a la fi. I aquell dia, després de tant de temps, la imminència de la boira que era ja a tocar de la barana, que li rosegava les vores de les ungles amb el seu alè viscós, la va tornar a desesperar.

Tornava de sentir una conversa entre Mdme. Dillon i el director del Gran Teatre. Una conversa privada que havia sentit des de dins de l'armariet dels mals endreços que hi havia al fons del despatx. Havia anat al despatx a robar algunes monedes a Mdme. Dillon i s'havia hagut d'amagar de pressa en sentir passos i veus que s'acostaven, i des d’allí, arraulida a l'armariet, havia pogut sentir tots els detalls del seu futur immediat. En primer lloc, el pronòstic que els metges acabaven de fer de l'evolució de la seva malaltia. Segons les darreres anàlisis i les darreres revisions òssies, el seu procés de vidrificació era ja irreversible i aviat començaria a afectar òrgans vitals. Se n'havien detectat ja els primers símptomes als ronyons, i aviat començarien els problemes; en el moment que el procés arribés al fetge o al cor el desenllaç podia ser molt ràpid. El procés de vidrificació començaria a afectar de manera molt greu la mobilitat, i les articulacions aviat no podrien suportar la pressió d'aquells exercicis que Lara Das, malgrat el seu estat crític, continuava executant dalt dels escenaris. Era només una qüestió de temps i d'atzar que el seu cos s'esmicolés en deu mil bocions en el tombant d'una pirueta, que una costella descol·locada li perforés el pulmó i el cor es convertís en un gerro inútil.

Des de la direcció del Gran Teatre no es podien arriscar que allò passés en directe. La línia que trepitjaven era massa fina. Ho sabien ells i ho sabien les autoritats: totes dues parts havien estat d'acord que el fenomen de la ballarina de vidre podia distreure la gent durant un temps i estimular-los la fantasia i la imaginació. Perquè, en el fons, aquell era un altre cas de deformitats adquirides que, com a tal, calia aïllar i extirpar sense donar-ne explicacions. Lara Das havia de desaparèixer: dels cartells del Gran Teatre i de les sales d'assaig. Els cartells i les fotografies de qui a partir de la setmana vinent seria la nova primera ballarina del Ballet del Gran Teatre de Basília ja eren a punt per fer el canvi oportú amb l'anunci dels actes de la nova programació. Els detalls del retir definitiu de Lara Das, la fase final de la seva transformació, quedaven sobre la taula. Mdme. Dillon havia assegurat, en un to final i contundent, que se'n faria càrrec, és a dir, que no acceptava cap més pregunta sobre el tema, i la conversa amb el directir es va aturar allí mateix, l’home va girar cua i es va allunyar de l'habitació.

Lara Das, tancada encara dins l'armari, amb els ossos comprimits dins d'aquell habitacle diminut, va sentir que les orelles se li tancaven i ja no va voler sentir res més perquè tota la pena i tota la tristesa del món eren amb ella dins d'aquell petit cubicle i l'ofegaven, se li enganxaven a la pell i l’oprimien com si l'aire s'hagués tornat una patata calenta i el ulls li cremaven de tanta força com feia per intentar que tota aquella pena i aquella tristesa no li entressin a dins.

Va continuar allí una estona molt llarga, fins que l'aire es va començar a fer més lleuger i el pes de les llàgrimes li va netejar la cara i les mans. Va sentir que Mdme. Dillon se n'anava, i només després, amb el cos tan adolorit que a penes es podia moure, va obrir la porta i, com va poder, es va arrossegar fins a la catifa de sota la taula de l'escriptori. La bossa de pell de Mdme. Dillons era sobre el seient de la cadira, oberta de bat a bat, amb el perfil del moneder a joc perfectament definit. Lara Das va estirar el braç tan com va poder, sentint el crec-crec dels ossos sota la pell tibada, va agafar el moneder i en va buidar tots els diners que hi havia, monedes i bitllets, sense ni tan sols comptar-ne la quantitat. Després, ranquejant, de genollons, emmudint els crits de dolor que lluitaven per explotar dins del seu cos martiritzat, va anar fins a la seva habitació i un cop allí es va colgar dins del llit. Al rellotge de damunt de la tauleta eren més de les 3 de la tarda. S'havia saltat l'assaig del matí, l'hora de dinar i el primer assaig de la tarda, però no semblava que ningú l'hagués anat a cridar, que ningú s'hagués acostat fins allí per veure si li havia passat alguna cosa.

Sota els llençols, va deixar lliscar els minuts mentre la seva mirada buida es projectava sobre el sostre de l'habitació. A l'altra banda dels vidres, el paisatge anava fent via, amb aquells sotracs de llum que el vent feia moure sobre la ciutat. Poc a poc, es va obrir la capseta de les veus que vivien al seu interior, i amb cada llàgrima que li queia galtes avall, amb cada esgarrifança de tristesa que li acaba d'estripar el cos per dins, del seu pit s'anaven alliberant els sospirs de cotofluix de les Desaparegudes que s'enlairaven formant un petit núvol blanc. Sobre les parpelles, va sentir el pessigolleix dels seus petons de comiat.


Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,
som les engrunes del teu cos abatut.
Salta i gira coberta de llum,
som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,
amb cada alenada diem el teu nom,
portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,
entre restes de somnis i baules de dol
la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang
batega i batega per sempre la sang.


A mitja tarda es va llevar. Va anar fins a la finestra. Se sentia l'estómac buit però no tenia gana.  I llavors, tot d'una, com si aquella fos la conclusió final, va agafar els diners i va decidir que ho faria, que ho faria aquella mateixa nit.

dissabte, 23 de juny del 2012

Sara Mö / Llengües i estovalles / 1/18



El cuc de la nit rosegant-li els budells. Cric-cric, cric-cric. Pessigolles elèctriques a les cames que pujaven i baixaven i no la deixaven estar quieta dins del llit. Els ulls que de tant forçar-los li feien mal. La Sara Mö no podia més, havia arribat al límit de la seva capacitat de mantenir els nervis a ratlla, de manera que els va deixar anar com un manyoc i va saltar del llit. Era la tercera vegada que es llevava per mirar a través del forat que havia fet cap a l’apartament de Tobies Ot, però en cap de les tres revisions havia trobat cap cosa interessant, a penes havia pogut distingir res en la penombra que ho inundava tot. Feia una hora llarga que reprimia les ganes de tornar-se a llevar a veure si aquest cop descobrira alguna cosa. Una hora llarga clavant-se les ungles al tou dels dits per aturar el desassossec i ja no podia aguantar més. Així és que va anar cap a la paret, hi va acostar l'ull esquerre i s'hi va abocar tota, sentint la fredor del guix a la galta. I amb una mil·lèsima de segon en va tenir prou i un somriure la va badar per dins com una síndria. La taula del menjador de Tobies Ot era coberta per una llengua immensa de cel·lofana vermella que no parava de bategar, com unes grans estovalles de carn respirant al ritme del silenci, i al fons, sobre aquell tofa vermella, una llum multicolor ho omplia tot de pampallugues. Sí, per fi ho havia trobat, allí hi passava alguna cosa, alguna cosa molt grossa.

divendres, 22 de juny del 2012

Tobies Ot / La carta / 2/17



 Va obrir el sobre i en va treure aquell cartronet imprès en blanc i negre. Una fotografia. Una fotografia d'ell un grapat d'anys més jove, amb la fesomia més dolça i els ulls més oberts i més grans, amb un somriure al llavis i el rostre feliç d’una dona somrient al seu costat: el rostre també més jove, infantil, de la noia amb qui havia topat aquella nit a la cantonada del Gran Teatre i que havia retrobat a l'esplanada de l'estany Tebi el dia de la Festa de l'Òscar, la petita gran ballarina a qui tothom admirava i aclamava. ¿Qui era aquella noia en realitt?, ¿què hi feien, tots dos junts, en aquella instantània sense records que un missatger sorgit de la fosca havia dut a casa seva en plena nit? Va recordar el tacte de la pell d'aquella noia a la festa de l'Òscar, la fonda esgarrifança que va deixar-li sobre l'anvers de la mà quan va començar la càrrega policial, i la seva mirada trista i profunda quan es va allunyar-se corrents, deixant-li com a penyora aquell cosset de goma amb forma de peix. Entre aquella noia i ell hi havia alguna cosa, alguna cosa que no es podia dir, que no tenia nom, però que existia i era més forta que l'oblit i que el silenci. I fos el que fos ho havia de descobrir, i havia de trobar aquella noia i avisar-la: perquè Tobies Ot havia sentit a dir també que quan algú rebia un sobre com aquell amb una fotografia a dins començava el compte enrere.