Feia molt de temps que
Basília era una ciutat secundària:
així s’hi referien els informes oficials per explicar que havia deixat
d’aparèixer als mapes, que ningú no tenia cap interès a arribar-hi. Havien
passat cinc anys exactes des dels Fets, cinc anys des d’aquell esquinç als
fulls de la història que havia canviat per sempre la direcció del vent. En
aquest temps, el paisatge de cases i carrers s’havia transformat d’una manera
irreversible i el ritme dels dies s’havia hagut d’ajustar a una nova rutina.
Tot s’havia tornat gris i polsós. A l’avinguda dels Rams, la gran artèria
comercial que creuava el barri de les Flors de nord a sud, els aparadors on
abans lluïen els models exclusius de la temporada estaven buits, amb la pintura
deslluïda i els vidres vernissats de pol·lució. El parc del Bicentenari, presidit
per l’estendard de l’agulla de la torre de Ràdio Basília Popular, era un
batibull de males herbes.
On més s’havien deixat sentir
els efectes dels canvis era als voltants de la Mafton URK, l’enorme fàbrica de
productes químics i farmacèutics que havia donat feina a cinc mil persones. La
reixa metàl·lica que envoltava el pati on abans s’arrengleraven els camions era
tota puntejada de rovell, aspra com una llengua de be, i per la part del davant,
la que donava connectava amb l’edifici de l’Hospital General de Basília, eren
encara visibles sobre les parets de maons les figures que el foc i els núvols
havien gargotejat a corre-cuita.
Tobies Ot, un del centenar
escàs de treballadors que encara conservava la fàbrica, va creuar el carrer del
Migdia a les 17:14 en punt. Feia dos minuts que havia acomiadat l’Alèxia Ku a
la cantonada de la plaça, com feia cada dia des de feia prop de vint anys, i
com cada dia va deixar anar un petit sospir d’alleujament en trobar-se sol.
Brrrrrr. Va sentir que un
calfred molt llarg li arrencava de la boca de l’estómac i li esclatava poc
després darrere les orelles amb una pluja d’agulles diminutes. Començava a fer
fred. La llum havia adquirit el tacte del paper de vidre i va apressar el pas. Va
creuar el portal de casa en el moment exacte en què el rellotge de la plaça
marcava un quart de sis.
