AQUÍ S'ACABA LA HISTÒRIA DE TOBIES OT, L'HOME QUE PONIA OUS.
MOLTES GRÀCIES PER SEGUIR-LA.
dimecres, 18 de juliol del 2012
Alèxia Ku / Últimes notícies / 1/33
Sota la llum blanca dels
focus que li havien projectat a sobre, Alèxia Ku havia respost totes les
preguntes amb un mateix monosíl·lab: no, no havia vist mai res d'estrany en el
comportamernt de Tobies Ot; no, no sabia res d’aquella ballarina del Gran Teatre;
no, no li havia dit mai res dels pollets; no, no sabia d'on havia pogut treure
els plànols de la fàbrica; no... Dues hores senceres d'interrogatori asseguda
en aquella habitació fosca i freda dels despatxos centrals de la Makfon URK, on
els agents de seguretat l'havien anat a trobar de bon matí. Finalment la van
deixar anar, i Alèxia Ku va tornar a la feina a la línia de l'empaquetadora.
Davant seu, el lloc buit que des de feia més de vint anys havia ocupat Tobies
Ot i que, segons li havien dit, aviat estaria ocupat per algú altre. Faltaven
tres hores per acabar la jornada, tres hores abans de tornar a casa que van
anar lliscant amb la pesantor de les esperes buides.
Ja a casa, va posar-se les
sabatilles de felpa i es va asseure al sofà amb una de les carmanyoles que la
Sara Mö li havia dut feia un parell de dies. Se la va acabar tota. Després, va
anar altre cop a la cuina i es va omplir un plat amb les restes de pastissos
que encara hi havia al forn. Quan va acabar, es va notar la panxa inflada. Es
va rentar les dents i es va preparar un bany d'aigua calenta. Mentre es
despullava, es va mirar al mirall amb atenció. Les taques marronoses que li
esquitxaven la pell s'havien anat fent grosses i d'un color més fosc. En tenia
l'esquena i la panxa plenes i aviat se li començarien a notar a tota la resta
del cos. Es va mirar les mans: endevinava ja el traçat de les ronxes a punt
d'esclatar. Va tancar els ulls, i dins de les parpelles va tornar a dibuixar-se
el paisatge de nostàlgia del verd dels prats de quan era petita. Va estar-se
uns minuts en silenci, intentant retrobar l'olor de l'herba fresca, l'olor de
la llet acabada de munyir, l'olor de les flors de primavera. Un dolor molt
fondo sota la panxa la va retornar a la realitat, com la punxada d'una
menstruació sobrevinguda. El dolor es va fer més ample i més intens i la va
cremar per dins com si es partís en dues meitats. Llavors va sentir el cloccloc
d'alguna cosa que s'havia escolat a la banyera. Ho va agafar amb la mà: un ou
blanc, de la mida d'un puny gros. Es va mirar l'ou i va tornar a tancar els
ulls. Ja hi pensaria més tard, en tot allò.
FI
Basília / Cossos / 1/32
Els liquidadors van entrar a
l'apartament. Feia sis hores que s'havien identificat els dos cossos i s'havia
emès la corresponent ordre d'aixecament. Van comprovar-ne el codi invisible que
duien a l'avantbraç a través del lector òptic. Tot correcte. Van desembolicar
la flassada i va posar els cossos dins de bosses de plàstic per dur-los a
l'abocador. Una feina senzilla i molt ben pagada, però amb unes quantes pegues:
el temps que feia que eren lluny de casa i la incertesa dels efectes de ser
dins la Zona Morta. Però calia sacrificar-se: pels seus fills, pel país. Els
liquidadors es van mirar l’un a l'altre, i al senyal convingut van aixecar els
cossos i van anar cap a la porta.
dimarts, 17 de juliol del 2012
Sara Mö / Ungles / 1/31
Quan la Sara Mö va veure
arribar els agents de l'ordre ja no li quedaven ungles. Feia mitja hora que
esperava davant la porta tancada del pis de Tobies Ot. Mitja hora d'infart,
sentint el silenci mut, sense saber què hi passava a dins, segura que no hi
arribaria a temps. Però quan els homes d'uniforme ignífug van estavellar la
porta i va poder entrar darrere seu malgrat la prohibició de seguir-los, va
poder veure encara el reflex vermell d'alguna cosa que brillava en la foscor.
Quan va arribar a dins tot s'havia desfet i el cos de Tobies Ot resplendia dins
la flassada al costat d'una delicada figureta de vidre: els cabells vermells,
la pell blanca, i un borrissol daurat que se li escolava pel coll i la part superior
del pit.
dilluns, 16 de juliol del 2012
Tobies Ot i Lara Das / L'Estany / 3/30
Envoltada amb la flassada, estirada sobre la catifa de davant del sofà, pell contra pell, Lara Das va sentir la calidesa del borrissol de Tobies Ot sobre el pit, l'únic espai on encara sentia l'aleteig de la vida. Tota la resta era la rigidesa del vidre tallant, la mort transparent que ja se l'enduia tota. Tobies Ot, entre somnis, incapaç ja de mantenir-se aferrat a la corda del món real, deixava anar paraules desfetes, retalls de frases que se li quedaven enganxats als llavis. Des d'allí on era, Lara Das va veure com la fotografia que hi havia sobre la taula, aquella imatge d'ells dos somrients, es començava a moure com si s'hagués convertit en una petita pantalla de cinema en color. Tots dos entraven i sortien de l'enquadrament, rient, mirant a càmera i saludant, fins que van desaparèixer del tot i la imatge va quedar fixa en un escenari buit. Lara Das va fer un últim esforç per moure el cos, el que encara quedava del seu cos real, i va girar el rostre cap al de Tobies Ot. Amb el llavis, li va dibuixar un petó sobre les parpelles closes, li va resseguir les galtes de nacre i finalment va abocar tot el que encara quedava d'ella sobre els llavis d'ell. Llengua contra llengua, va desfer-se del món sentint com darrere seu el que havien estat un per a l'altre cremava en un gran núvol vermell.
Tobies Ot i Lara Das / L'Estany / 2/30
L'Estany Tebi, amb la
maquinària de les grans turbines recol·lectores al fons, amb la tanca
metàl·lica assenyalant els límits de la Zona Morta. Van entrar a poc a poc a
l'aigua, tremolant de fred. Quan van arribar al lloc on havia desaparegut
l'Òscar, el mateix lloc on Tobies Ot havia anat a pescar pampallugues, Tobies
Ot va obrir la bossa. La boira rosa havia anat desfent-se i sota la claror de
la lluna la nit no era tan nit. Va treure els pollets, un a un, i els seus cossets
brillants, il·luminats pels colors purs que els omplien encara la panxa, van
compondre al seu davant el paisatge impossible d'un somni d'estiu. Un a un,
Lara Das i Tobies Ot els van anar deixant anar a l'aigua, i des de l'aigua, un
cop els seus petits becs van desaparèixer, van començar a sentir els refilets
dels seus cants ribetejats d'alegria i d'agraïment fins que l'eco del seu adéu
es va dissoldre en el so remot de la vida que corria més enllà.
Van sortir de l'aigua morts
de fred, amb els cossos desballestats, buits d'energies. I com van poder, sense
preocupar-se de les sirenes i del pas dels combois de vigilància que corrien
pels carrers, Lara das i Tobies Ot, repenjats un damunt de l’altra, van desfer
el camí de tornada a casa.
Tobies Ot i Lara Das / L'Estany / 1/30
Van creuar la porta de
l'entrada sense preocupar-se per les càmeres de seguretat. No hi havia temps
per esperar i amb un segon de més tot estaria perdut. Van pujar per les
escales, abocant-se als graons amb aquells darrers glops d'energia gastada que
malgrat tot els impulsava cap amunt, ajudant-se amb els braços i les espatlles
a sostenir-se, a no fer-se mal. La son, els dits de fulla de ganivet,
l'extenuació extrema, l'olor d'humitat encara omplint-los els narius i la
feixuguesa de la boira rosa que encara no havia parat. Al replà, només fosca i
silenci i la sensació que algú els observava des de darrera de la porta: la
Sara Mö i probablement algun altre veí alertat per les sirenes que havien
començat a sonar per tota la ciutat.
Tobies Ot va posar la clau al
pany, van obrir i van córrer cap al menjador. Els pollets, exhaustos, eren a
penes bossetes transparents i buides esteses a terra. Lara Das va abocar el
contingut dels flascons de vidre als bols i els va ajudar a incorporar-se, amb
cura de no fer-los mal amb les seves mans afilades. Lentament, els pollets van
empassar-se el líquid i, una mica refets, amb el cos encara tremolós, van
començar a moure les ales. Tobies Ot va obrir la bossa de niló, i un a un, els
cinc pollets van saltar a dins.
dissabte, 14 de juliol del 2012
La Srta. Volacors / Cançó de la Srta. Volacors / 1/29
[com una marxa militar d'escola femenina japonesa]
Contentes escampem
La
pluja que guareix
Perquè
la gent del món
Somrigui
sota el cel
Groc,
verd, vermell,
magenta,
blau, cian...
Amb una bena als ulls
que
no ens distregui res
Amb
el trident al puny
Per
vèncer l'enemic
Volem
volem volem
Directes
cap al cor
Per
treure'n la foscor
Per
treure'n els colors
Groc,
verd, vermell,
magenta,
blau, cian...
Volem volem volem
Pel
rosa que guareix
Guardianes
de l'amor
En
somnis cavalquem
Les
xarxes estenem
Per
dins dels pensaments
Tenim
una missió
Que
no ens distregui res
Groc,
verd, vermell,
magenta,
blau, cian...
I mentre gira el món
Entre
la broma gris
Deixem
els adormits
En
el seu somni etern
Adeú
siau amics
És
l'hora dels adéus
El
vent se us endurà
Feliços
més enllà
Groc,
verd, vermell,
magenta,
blau, cian...
La Senyoreta Volacors / Els Fets / 1/28
Als magatzems del soterrani,
on tot era a punt per començar a envasar el nou antiviral especialment
dissenyat per a embarassades, l'escalfor va fondre les vàlvules de les cubes
d'estabilització i alguna cosa va fer reaccionar els components del líquid.
Però com que no hi havia ningú per adonar-se'n i els aparells de medició havien
deixat de funcionar no en va quedar cap registre. Tres dies després, amb el foc
ja apagat, els primers equips d'avaluació que van inspeccionar les
instal·lacions van trobar que tot plegat havia quedat prou indemne, i que
aquell líquid, a punt d'envasar i amb una fórmula magistral que incloïa
principis actius, podia resultar molt i molt útil.
El nou medicament havia de ser una de les grans apostes de la Mafton URK. S'havia provat durant tres anys i s'havien fet llargues tandes d'assajos amb dones embarassades. Se n'havia contrastat la validesa i s'havia acotat la llista de possibles efectes secundaris per a la mare i per al nadó a un límit assumible i se n'havien reduït els costos per fer-lo viable dins del sistema públic de salut. Tot era a punt per a la comercialització amb el nom de Srta. Volacors, amb la imatge gràfica d'una nina vestida de rosa amb un trident de joguina a la mà.
El nou medicament havia de ser una de les grans apostes de la Mafton URK. S'havia provat durant tres anys i s'havien fet llargues tandes d'assajos amb dones embarassades. Se n'havia contrastat la validesa i s'havia acotat la llista de possibles efectes secundaris per a la mare i per al nadó a un límit assumible i se n'havien reduït els costos per fer-lo viable dins del sistema públic de salut. Tot era a punt per a la comercialització amb el nom de Srta. Volacors, amb la imatge gràfica d'una nina vestida de rosa amb un trident de joguina a la mà.
Però la senyoreta Volacors,
d'un dia per l'altre, va passar a tenir una altra missió: la missió de
proporcionar a la població de Basília les primeres dosis de iode per minimitzar
els efectes de la radiació. El quart dia després de la catàstrofe, la nova
barreja es va començar a envasar utilitzant les ampolletes originals amb el
dibuix de la nina vestida de rosa. I tot just sortides de la línia de
l'empaquetadora, que havia tornat a funcionar gràcies a un generador de gasoil,
es van començar a repartir entre la població escolar.
Amb el temps, però, els
investigadors van adonar-se de les propietats que havia adquirit la fórmula
original en reaccionar amb les substàncies alliberades en la catàstrofe. La
fórmula de la senyoreta Volacors va tornar a resultar magistral. Tornava a
tenir una nova missió: la d'induir al somni i, en el parèntesi de desconnexió
amb la realitat en què el cervell retornava als seus propis records, era capaç
d'extreure'n ones de freqüència, emmagatzemar-les i transportar-les fins a uns
petits dipòsits habilitats amb aquesta fi. Les ones emmagatzemades es podien
recompondre llavors als laboratoris i tornar a generar els colors originals:
els colors que havien desaparegut del món real sota la pluja grisa però que
eren els únics capaços de proporcionar energia suficient per fer funcionar la
ciutat.
L'obra d'enginyeria va ser titànica: pels quilòmetres de conductes que es van haver de construir per connectar els petits dipòsits de recol·lecció —els anomenats xuclamels— repartits per tota ciutat amb la central de processament d'ones, ubicada a la planta superior dels antics laboratoris de la Mafton URK. Però, sobretot, per la sigilositat i el secret amb què va ser necessari realitzar les obres, sense que la població s'adonés de res, sense que ningú sospités que per sota de la pell metàl·lica que havia transformat de cap a peus la fesomia de la ciutat hi havia una enorme sala de màquines que feia possible el simulacre d'una vida quotidiana sense sobresalts en què la realitat continuava sent explicable amb el llenguatge anterior, on els homes i les dones, els que encara hi eren i no dormien, menaven existències possibles impreses en el blanc i negre de la comunicació oficial.
Tobies Ot / Els Fets / 1/27
Tobies Ot va ser un dels
centenars de treballadors de la Mafton URK que van ser mobilitzats la matinada
de l'accident. Una trucada telefònica el va despertar passada la una i poc
després era a la porta de la fàbrica, esperant ordres dels caps de patrulla
dels bombers que anaven organitzant els primers escamots d'actuació. Tremolant
de por, amb la cara cremant sota l'ombra d'aquelles flames que s'estenien per
les parets exteriors de la fàbrica, atordit per l'estrèpit de veus i de crits
que flotava per l'aire, amb el so de fons de la sirena de la fàbrica que no
parava de xiular, va sentir que els segons d'aquella catàstrofe li percudien al
pit, com si a dins hi tingués un metrònom capaç de mesurar els compassos de la
por. Sota l'impermeable negre que li havien donat a l'arribar, amb la roba
posada a corre-cuita a sota i el cap tèrbol, va entrar a l'edifici amb la resta
de companys. I un cop dins ja no hi va haver temps per a la por i el temps es
va fondre amb la calor que escopien els passadissos d'aquell recinte que no
s'assemblava en res al que havia deixat enrere a mitja tarda. A partir d'aquell
instant només hi va haver temps per córrer amb la mànega al coll i mirar de
tallar el cap d'aquelles llengües immenses, d'obrir portes i finestres i
arrabatar del foc els cossos amb vida que hi havien quedat atrapats. 36 hores
seguides de córrer amunt i avall per escales interiors, per ascensors de
servei, per cabines de respiració, per conductes d'instal·lacions d'aire
condicionat... 36 hores dins dels budells de la fàbrica, trepitjant les sales
ocultes als treballadors i al públic on hi havia un altre món, un món de tubs,
de màquines, d'ordinadors, de pantalles de projecció... Un món que s'havia
destruït ell mateix, que acabava de ser devorat per la seva pròpia llengua
bífida, com Cronos havia devorat els seus fills.
Basília / Els Fets / 1/26
El 26 d'abril de 1996, a la
una en punt de la matinada, als laboratoris de la Mafton URK es va iniciar una
prova pilot. Es van apagar les màquines per simular un tall en el
subministrament elèctric general i el sistema es va connectar als equips propis
de generació nuclear. Però alguna cosa va anar malament. Una explosió d'hidrogen
va fer esclatar les parets del búnker central i el foc es va escampar per tot
l'edifici. Diòxid d'urani, carbur de bor, òxid d'europi, erbi, aleacions de
zirconi, plumbagina... Un núvol de fum i de substàncies tòxiques va envair les
instal·lacions annexes de l'Hospital General de Basília i la ciutat sencera va
quedar a les fosques per sempre, tenallada per una grisor galopant ribetejada
pel vermell encès de les flames que rosegaven el recinte del que havia estat el
motor tecnològic de la regió.
En realitat, però, tot havia començat molt abans, dies abans, setmanes abans, anys abans d'aquell dia funest que va engreixar la portada dels diaris. Havia començat el dia que van esclatar les primeres síndries als terrenys annexos a la Mafton URK, que hi assajava els nous fertilitzants biològics. Havia començat el dia que les primeres dones es van apuntar al programa pilot se seguiment de l'embaràs a l'Hospital General de Basília, patrocinat per la Mafkon URK. Havia començat el dia que Pier Banden, dissenyador estrella de l'equip de Tanaki Soi, va presentar el logotip de la senyoreta Volacors.
divendres, 13 de juliol del 2012
Lara Das / La fugida / 5/25
Abans de marxar van omplir
algun flascons amb essència de colors de les cubes de la part final dels
magatzems, a punt per engreixar les màquines: sis ampolletes de vidre amb
l'etiqueta de la senyoreta Volacors adherida a la superfície que els saludava
amb el seu trident. Sis ampolletes de colors per als pollets que esperaven:
vermell, groc, blau, verd, cian, magenta.
Van apressar-se tant com van
poder, van acabar de creuar les estances i van arribar fins a l'ascensor que
conduïa directament al vestíbul d'entrada. Els feia falta la clau de pas i no
la tenien, però la Lara Das va esquinçar el tauler electrònic amb els seus dits
de diamant i alguna cosa es va moure als budells de la cabina. Van començar a
baixar, cada cop més de pressa, i en arribar a baix van aturar-se amb un cop
sec. Lara Das va obrir llavors les fulles metàl·liques de les portes i van
sortir. I davant de la gran finestra de vidre que calia travessar encara per
sortir al carrer, va tibar tots els seus músculs i d'un salt va estavellar el
seu cos de vidre contra aquell altre vidre fred que davant de la seva fúria es
va trencar en deu mil bocins.
dijous, 12 de juliol del 2012
Lara Das / La fugida / 4/25
Balances de precisió,
màquines de tallar, equips d'assequatge, alambins, compressors, forns
industrials, petites turbines i carros i més carros plens de bolets laminats.
Una altra sala immensa dedicada a la manipulació, i més enllà, una altra sala
on aquelles làmines blanques es convertien en un líquid viscós que des dels
alambins de decantació feia cap als dispòsits de solatge: cubes immenses, una
al costat de l'altra, amb tot d'aparells connectats que indicaven els petits
canvis que asseguraven el desenvolupament correcte del procés. Al final de tot,
els dipòsits de producte acabat, a punt d'envasar-se, a punt d'omplir els
petits flascons de vidre que una mica més tard, en una sala idèntica a l'altra
banda de la paret, anaven passant lentament per la cinta d'etiquetatge: una a
una, les ampolletes plenes de líquid rosa es giraven 30 graus perquè sobre la
pell de vidre se'ls adherís la imatge també de color rosa de la senyoreta
Volacors, el logotip del complement alimentici que actuava com a reconstituent
universal, especialment indicat en casos d'anèmia, de fatiga i d'insomni. Un
complement alimenciti a base de bolets màgics, de bolets de conte de fades. Com
el que hi havia estampat al cartell immens que presidia la sala al peu del qual
s'indicava el nom científic: Amanita muscaria. A la paret del costat, un armari
arxivador ple de calaixos i calaixets. Tobies Ot i Lara Das van obrir-ne
algunes portes i van fullejar el que hi havia a dins de les carpetes de cartró
identificades amb les lletres de l'abecedari: fotos i fotos en blanc i negre,
com les que Tobies Ot havia rebut a casa seva de mans d'aquell home de fum,
instantànies de vides passades on la gent apareixia alegre i despreocupada,
abraçada amb altra gent o rient davant de la càmera. Van buscar les inicials
dels seus cognoms i van trobar-se, una mica més joves, en aquells imatges
antigues: Lara Das banyant-se a la riba de l'estany un dia d'estiu, Lara Das
amb una osset de peluix a la mà, Lara Das vestida amb tutú dalt d'un escenari,
Lara Das i Tobies Ot davant d'un pastís d'aniversari, Tobies Ot vestit de festa
en un dia de celebració... Només els quedaven preguntes.
Una altra sala amb el pas
barrat però amb un gran finestral de vidre des d'on van veure dones adormides
estirades en lliteres, dones amb la panxa inflada i els ulls tancats, amb els
cabells protegits per un casquet ple de cables que feien cap als aparells de
control i implosionaven els seus somnis a les pantalles líquides: boscos de
fulles verdes, postes de sol sobre la línia d'un l'horitzó crepitant sobre el
mar turquesa, gerros de flors acabades de tallar, criatures corrent a la
sortida d'una escola... El líquid rosa de la Srta. Volacors els degotava pel
comptagotes que duien clavat a la mà i des de les pantalles les imatges dels
seus somnis rosa precipitaven en petites bosses que les dones tenien a peu del
llit, bosses de gelatina multicolor: blau, groc, vermell, cian, magenta...
Una altra sala encara, amb l'accés vigilat per una càmera de vídeo i un plafó d'identificació electrònica per regular-ne les entrades i sortides. Però era l'únic pas per continuar endavant. Lara Das va donar un cop d'ull a la pantalla líquida i va mirar Tobies Ot. Calia un codi, una identificació personal, una empremta, alguna cosa que obrís el pany. Lara Das va posar-se al davant de la petita pantalla. Va mirar fixament, acumulant tota la seva força en la mirada buida amb què hi responia, i mentre el fred li resseguia els peus i les cames i se li enfilava fins a l’estómac, la pantalla va començar a il·luminar-se i a adquirir un to cada cop més vermell fins que tot el plafó es va fondre i la porta es va obrir. Ningú a l'altra banda, cap altre impediment per avançar excepte la fatiga extrema que els impedia fer una passa endavant: Lara Das amb el cos a punt de trencar-se, amb els dits cremant i els peus de marbre, Tobies Ot amb tot el pes del món a les parpelles, amb el cervell cada cop més relligat per l'efecte dels narcòtics. Però tot i així van endinsar-se al cor d'aquella sala ovalada plena de pantalles de control i de càmeres de seguiment: tot el que passava en cadascuna de les sales que havien deixat enrere es podia veure en directe a través d'un d'aquelles càmeres, fins i tot el que passava als carrers de la ciutat, amb el detall del funcionament de les grans turbines xucladores que hi havia instal·lades al terrat dels edificis. A sota, els indicadors de producció, diferenciats pels colors de l'arc de Sant Martí. Nivells de reserva, nivells de consum, i la identiticació de la càrrega cada cop que hi havia un abocament, cada cop que una glopada de colors extreta dels somnis entrava en una turbina.
Darrere de tot, omplint tot
el pany de paret, el plànol de la ciutat, amb el contorn vermell que
assenyalava els límits de la Zona Morta, la ubicació exacta dels xuclamels i la
frontera infraquejable de la tanca metàl·lica que separava l'estany de la zona
lliure exterior. Al costat, en els plàfons electrònics, les dades de seguiment:
nivells de radiació, població supervivent, població infectada. Només una via de
sortida: els embornals que hi havia sota l'Estany Tebi, que ni la boira rosa ni
els aparells de fumigació no havien aconseguit embotar amb la seva pluja
asfixiant i gelatinosa.
dimecres, 11 de juliol del 2012
Lara Das / La fugida / 3/25
Passadís enllà, amb la
llengua rasposa, amb el cap embotornat pels narcòtics, Tobies Ot intentava
fer-se una idea d'on eren. Només podien anar cap endavant i mirar de trobar la
connexió entre l'hospital i la fàbrica, on hi hauria més probabilitats de
trobar una sortida. Però abans calia travessar l'àmplia fondalada dels
laboratoris, aquell espai desconegut ple de sales i despatxos d'accés
restringit on Tobies Ot només havia estat una sola vegada a la vida, feia ja
quinze anys.
Van deixar enrere un altre
passadís i van arribar fins al cul de sac d'una escala de servei. Al fons, una
porta de seguretat tancada. L'escala de servei tornava a endinsar-se en la zona
que deixaven enrere. Calia, doncs, creuar el llindar d'aquella frontera. Tobies
Ot va agafar les claus que Lara Das li havia donat i va començar a provar-les
una a una. De lluny, els arribava el senyal acústic de les alarma, totes en
emergència. Finalment, la clau va entrar. I quan van tornar a tancar la porta
darrera seu tots els senyals visuals de l'hospital redoblaven la crida
d'alerta.
Llavors van començar a sentir
aquella olor: una olor de terra humida, d'humus en descomposició, de pinassa i
de fang. Van creuar una altra porta i a les fosques l'olor es va fer més forta,
més asfixiant, com si fos la terra mateixa en descomposició el que tinguessin
davant del nas. La temperatura havia pujat uns deu graus de sobte i l'aire era
tan dens que a penes podien respirar, com si tot l'oxigen hagués desaparegut,
com si la floridura que s'havia enramat en aquell ambient s'alimentés d'ella
mateixa. Alguna cosa informe els llepava la pell, se'ls aferrava a les cames.
Van ensopegar amb algun embalum metàl·lic i alguna cosa es va trencar. Van
parar la mà per comprovar què tenien al davant i van sentir alguna cosa tova i
calenta. No semblava cap animal, però feia por, i fàstic. Es van aturar i van
anar a buscar, a les palpentes, una paret, la seguretat d'un espai que els
donés un punt de referència per orientar-se. Van trobar la superfície molla
d'un mur, i resseguint-la van trobar també un interruptor.
Sota la llum dels
fluorescents es va definir llavors un paisatge de prestatgeries metàl·liques
atapeïdes de bolets de totes les mides possibles, enramats els uns sobre els
altres, però amb la mateixa fesomia, idèntics: bolets amb la cama boteruda i
blanca i el barret vermell puntejat de blanc. Bolets de conte de fades, de
dibuixos animats, de somnis màgics. Bolets que brotaven d'aquella turba
saturada d'humitat i omplien aquella habitació immensa.
Van passar de llarg sense
gosar tocar res, atents a no moure cap fressa que alertés els equips de control
acústic, i al final de l'habitació van trobar la sortida. Van dubtar uns
instants, resseguint el llindar per veure si hi havia algun dispositiu de
control, però no semblava haver-n'hi cap. I llavors sí, van obrir i van tancar
darrere seu, amb els ulls cremant per l'espessor d'aquell aire enrarit que
se'ls havia començat a menjar per dins.
dimarts, 10 de juliol del 2012
Lara das / La fugida / 2/25
Va entrar a l'habitació.
Tobies Ot dormia, agitadament. S'hi va acostar, i sota la llum del petit focus
que hi havia sobre el capçal del llit va meravellar-se amb la visió del seu
cos, protegit per un borrissol daurat que s'expandia i es contreia seguint el
compàs de la seva respiració pausada. Li va resseguir amb els ulls la pell
blanquíssima, les faccions arrodonides del rostre, la vermellor eriçada dels
cabells... Va intentar despertar-lo parlant-li a cau d'orella, tustant-li
l'espatlla, el coll, però Tobies Ot continuava lluny de la realitat d'aquella
cambra. El va moure una mica més, amb més força, amb cura de no ferir-lo amb
els dits esmolats, i quan el pes mort del seu cos va canviar de posició va adonar-se
que per la via oberta de la mà esquerra li entrava el liquid rosa d'una ampolla
de vidre. Va desenganxar l'esparadrap a poc a poc, amb tota la suavitat de què
era capaç, retenint les puntes dels dits que lliscaven sobre la pell de Tobies
Ot com la fulla d'un ganivet esmolat i en deixaven petits corriols de sang, va
estirar la via i en el rostre de Tobies Ot es va dibuixar una sentida que,
malgrat tot, no va ser suficient per despertar-lo. Però ella va insistir, un
cop i un altre, bufetejant-li amb el palmell ben obert la cara i els braços i
el pit fins que va obrir es ulls i la va reconèixer. Havien de fugir. "Els
pollets", va dir, i llavors sí, amb el borrissol eriçat encara sobre la
pell, amb els cabells de punta i la pell blanquíssima, Tobies Ot es va
incorporar com va poder al cantó del llit i va abaixar els peus. I amb la bata
desbotonada del darrere, els peus descalços, abocat sobre l'esquena de la Lara
Das, va anar fins a la porta vacil·lant. A la pantalla de seguiment del costat
del llit ja buit, un intermitent va començar a fer pampallugues sobre la corba
que fins aleshores resseguia el ritme de la respiració del pacient. Sonava la
primera alerta.
dilluns, 9 de juliol del 2012
Lara Das / La fugida / 1/25
Quan queia la boira ningú es
molestava a vigilar els carrers, perquè la boira era tan espessa i asfixiant
que impedia els moviments, anul·lava les voluntats. Però Lara Das, malgrat la
boira, malgrat l'extenuació del seu cos, va aconseguir arribar fins a
l'hospital. Costés el que costés havia de trobar Tobies Ot i ajudar-lo a sortir
d’allí de pressa o no el tornaria a veure mai més. Encara que s'exposés que
l'enxampessin també a ella, encara que el més probable fos que acabés també
tancada dins d'un calabós, no tenia cap altra alternativa.
Palplantada davant de
l'hospital, va rumiar uns moments, observant totes les obertures de portes i
finestres. Va donar el tomb a l'edifici, a banda i banda, i finalment li va
semblar que per la part del darrere, al costat de la porta auxiliar dels
magzatems, hi havia una finestra accessible. Va grimpar sobre la pedra gairebé
llisa, projectant tota la seva força a les puntes dels dits dels peus i de les
mans, aprofitant cada petit relleu per impulsar-se i sostenir-se. La pedra era
freda i lliscava a causa de la boira, i va haver de tornar a posar peus i mans
un cop i un altre al mateix lloc. Finament va arribar a la finestra. Calia
travessar la frontera de les reixes de ferro i Lara Das va contornejar el cos
com si li calgués fer una pirueta interior, com si el seu cos fos capaç de
plegar-se com les costelles d'un paraigües. I ho va aconseguir. Llavors, sobre
la superfície del vidre, va sentir que alguna cosa li esmussava els contorns
del cos i una mà freda i transparent la repassava de cintura en avall. Darrera
d'aquella mà es va trobar a l'altra banda d'un vidre esmicolat, com si aquella
frontera translúcida en realitat hagués estat només una fina cortina d'aigua.
Va saltar a l'interior de l'habitació fosca, i una estona despres va reconèixer
alguns dels objectes que hi havia escampats al seu voltant: un pal de fregar,
un penjador amb bates i uniformes, capses de cartró... Va anar fins a la porta,
poc a poc, i va fer girar el pany. Era obert.
Va deixar enrere el llarg
passadís de consultes externes i va endinsar-se a la part d'hospitalizació. Un
rètol avisava que aquell era un espai restringit al personal acreditat i el
símbol de quarantena era a totes les portes. Coneixia aquell senyal,
significava que a l'altra banda hi havia gent malalta que podia contagiar
altres persones i posar en perill la salut de tota la població. Els missatges
de les autoritats sanitàries havien estat taxatius i no havien parat de
repetir-se des de l'endemà mateix dels fets, alertant de la necessitat d'anar
al metge davant els primers símptomes de qualsevol malaltia estranya. Cada cop
que en una casa es detactava un cas un senyal com aquell penjava a la porta per
advertir la resta de veïns.
A través dels vidres de les
finestres va poder veure les siluetes dels cossos que dormien estirats als
llits, amb els caps connectats a les pantalles de seguiment i tot d'aparells de
control al seu voltant. Eren els mateixos cossos abandonats que hi havia als
carrers, en un estat encara més deplorable, al límit de la indefinició. Va
pensar que potser els duien allí quan els grans camions de neteja els recollien
de les voreres i els apartaven de la vista de la gent, que potser era allí on
les autoritats els amuntegaven per ajudar-los a morir.
divendres, 6 de juliol del 2012
Basília / Embornals / 1/24
Ningú hi havia parat esment,
però després de la boira, quan la gelatina rosa començava a desfer-se, els
embornals de la ciutat anaven encara plens, durant molts dies, d'aquella
substància humida. I poc a poc, a mesura que l'aire tornava a omplir-se de
gris, aquell greix adquiria una petita lluïssor quasi imperceptible que només
es veia de nit. Era com si alguna cosa que venia de l'altra banda del forat,
del món exterior que s'escolava més enllà del no-res, se sobreeixís per aquells
melics metàl·lics per un estrany fenomen s'osmosi. Era un senyal, molt petit
però suficient, que hi havia vida més enllà, en el vast territori desconegut
que s'estenia a l'altra banda dels límits, enllà del territori prohibit.
dijous, 5 de juliol del 2012
Tobies Ot / Visites nocturnes / 3/23
Mitja nit, encara. L'habitació en silenci, l'aire en repòs, només el fil de llum de les bombetes del passadís i la remor llunyana d'algun aparell elèctric, l'eco d'un timbre, algú que tossia unes portes més enllà. Atrapat a la teranyina dels somnis, amb la penombra galopant, Tobies Ot va sentir un petit corrent d'aire més fred. Hi havia algú més a l'habitació, algu que hi acabava d'entrar. Va sentir l'alenada d'una respiració a la vora i, tot seguit, la fiblada al braç d'una agulla. Després, tot es va fer confús i estrany, espès com un puré.
Tobies Ot / Visites nocturnes / 2/23
Sol a l'habitació, va
estirar-se al llit i en el silenci fred que l'envoltava el passat recent li va
tornar davant dels ulls en breus instantànies dels moments que acabava de viure:
el missatge a través dels altaveus avisant d'una revisió no programada, la
desfilada dels treballadors cap a la sala de cures, l'espera del seu torn a la
porta, amb els dits dels peus barallant-se dins de les sabates i aquella suor
freda que li entelava el pensament i les paraules. Només havien estat cridats a
examen els companys de planta: deu persones del centenar llarg de treballadors
de la fàbrica. Una revisió sorpresa, com les que es feien de tant en tant a les
escales de veïns. Li van llegir a la cara abans d'entrar: una radiografia
precisa que l'examen físic només va haver de corroborar. Els seus peus nus,
sobre la superfície freda de la llitera, amb el manyoc de dits deixats anar,
desorientats sota tanta claror, en aquell alliberament sobtat a deshora, eren
ja informació pública, continguts d'un informe mèdic concloent. No havia calgut
cap pregunta, cap prova diagnòstica, cap analítica. Només una trucada telèfonica
avisant els serveis de guàrdia perquè s'enduguessin aquell home amb els cabells
de punta que intentava tornar-se posar els mitjons i no se'n sortia.
dimecres, 4 de juliol del 2012
Tobies Ot / Visites nocturnes / 1/23
L'aigua freda s'escolava per
l'aigüera de la dutxa en ordre invers al de les agulles del rellotge i Tobies
Ot sentia que les seves esperances es diluïen en aquell remolí. Durant cinc
hores seguides l'havien sotmès a un reconeixement mèdic complet i el seu cos nu
havia estat exposat a la mirada impúdica de metges i infermers. Ja no hi havia
secrets, només el diagnòstic exacte de les seves deformitats: les excrescències
dels dits dels peus, el borrissol dels braços i l'impuls elèctric que li
envermellia els cabells. Algú va tancar l'aigua de la dutxa i Tobies Ot es va
trobar amb un braç que li allargava una tovallola blanca. Va sortir de la
cabina tremolant, es va eixugar com va poder i es va posar la bata que li
havien deixat sobre el tamboret de plàstic. Quan va estar llest dos guàrdies el
van acompanyar passadís enllà fins a una de les habitacions de la planta
d'observació. Mentre avançaven pel passadís blanc interminable, projectada en
l'arrimador metàl·lic de la paret, va veure el seu perfil desencaixat, amb els
peus embolicats amb un embenatge monstruós.
dimarts, 3 de juliol del 2012
Lara Das / No tanquem mai / 3/22
La clau a la butxaca, els peus avançant. L'esgraó del portal. Uns metres més i cap a l'ascensor. Ningú esperant, ningú obrint o tancant les portes. El mateix silenci de fora però una mica més fondo, més pesant, més xardorós. L'ascensor es va aturar. Va obrir la porta, va entrar i va pitjar el botó. Una lleu oscil·lació d'arrencada un cop les portes de seguretat es van tancar davant dels seus ulls. Un petit parèntesi de solitud amb l'angúnia de saber qui hi hauria esperant al replà i què li diria si li preguntava on anava i per què tenia aquelles claus. Però l'ascensor es va aturar, i quan va obrir la porta no hi havia ningú per interrogar-la, només l'aire fosc de l'ampli replà interminable. Va arribar fins a la porta. Va treure la clau de la butxaca i la va enfonsar al pany. Mitja volta i el pany va cedir. Va tancar de pressa. L'esperaven les panxes buides dels pollets, que ja només depenen d'ella.
Lara Das / No tanquem mai / 2/22
Més cotxes patrulla, més ulls
vigilants, més silenci gris degotant per les cantonades desertes. Mitja tarda i
com si fos de nit, la gent entrant i sortint dels portals de pressa, tenallada
per la por, amb ganes de quedar a resguard d'aquell aire tèrbol. Lara Das no
podia més, havia arrossegat els peus sobre l'asfalt des de feia mitja hora
llarga i el cos ja no li responia. Però encara li faltava un últim esforç, un
esforç necessari per arribar fins a la porta de la fàbrica i esperar que Tobies
Ot sortís. Un, dos, tres. A banda i banda d'avinguda, mentre esperava que el
semàfor es posés verd, els cotxes patrulla i els ulls vigilants. I llavors, a
punt de posar ja un peu sobre la franja de vianants, va veure la sortida
precipitada d'un escamot de control. S'enduien Tobies Ot, lligat de mans i
peus, amb la cara desencaixada, arrosegant els peus en direcció al furgó
ambulància. La va mirar un instant abans d'acotar el cap per entrar al vehicle
i al seu rostre, des de la distància prudent, Lara Das hi va llegir la
cal·ligrafia espessa de la por.
dilluns, 2 de juliol del 2012
Lara Das / No tanquem mai / 1/22
Per tot arreu els camions de
seguretat, els ulls vigilants, els botons de les alarmes. No n'hi havia prou
amb el toc de queda que el dia també havia d'estar sota control. Lara Das va
sentir que una esgarrifança se li clavava als turmells quan va creuar
l'avinguda i va girar cap a la dreta en direcció a la botiga. Era encara prou
lluny per veure'n el rètol exterior però alguna cosa la va posar en alerta.
L'aire s'havia enrarit, s'havia tornat espès i fosc. S'acostava la boira,
aquella bafarada densa de rosa reblanit. Però no era això, no encara, alguna
altra cosa, una mena de cosa informe i transparent amortia el pes de la llum
que s'escolava sota l'horitzó desfet del matí.
Va avançar lentament,
pesadament, penosament, sobre la vorera ribetejada de gris. Va obligar els peus
i les cames a seguir la línia de la direcció exacta que poc a poc l'acostava a
la botiga. Dins dels seus pensaments, viva encara, preciosa, la imatge dels
pollets farcits de colors, les seves panxes golafres amunt i avall, engolint
les escorrialles de la seva mort recuperada.
Un, deux, trois... Havia promès que els ajudaria i ho faria, per això havia
sortit de casa a plena llum de dia a comprar més llaminadures, sense por que
algú la reconegués pels carrers vigilats, suportant el dolor de les
articulacions, oblidant que en aquella hora algú la devia estar buscant pels
laberints interiors del Gran Teatre.
L'aire gris, el matí gris, la
pedra grisa de la vorera i els ulls de vidre dels cotxes de control a la
cantonada, i a tocar, prou a prop per veure-ho clarament, la persiana abaixada
de la botiga, els llums tancats, el silenci pregon. "No tanquem mai",
li havia dit la dona el primer dia que ella va tenir esma de preguntar-li pels
horaris, "de dia i de nit, sempre hi haurà algú per servir-la, Només ha de
recordar la contranseya". Però aquell dia les previsions havien fallat. Un
imprevist, una casualitat, una delació. Justament aquell dia que ella
necessitava entrar i endur-se tots els colors que hi havia al fons de la
rebotiga la porta era tancada amb pany i clau i un cotxe de policia vigilava al
carrer. Lara Das va passar-hi pel davant intentant evitar que la mirada se li
anés cap als vidres del vehicle. Va passar a poc a poc, fent un esforç majúscul
per arrossegar els peus sense que el dolor la partís en dues meitats, i va
arribar fins a la cantonada contrària. Llavors, a resguard de la vista dels
agents, va repenjar-se una estona a la paret per recuperar l’alè. Com fos,
havia d'aconseguir arribar a la porta de la Mafton URK i explicar-li a Tobies
Ot que no havia pogut aconseguir res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)