Senyoreta Volacors / Zzzzzzup / 1/21

 
 Veig un rostre i ho sé: hi he d'anar, de pressa, abans que els records s'esvaeixin, abans que la memòria tenyeixi de gris el relleu de la vida passada. Sota la bena de color rosa, sóc lleugera com l'aigua i m'endinso en els cossos fins que els cors m'obren les portes. Me n'enduc llavors els records, en tires fines que només jo sé processar, que només jo sóc capaç de reconstruir a l'abocador dels xuclamels. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Tinc una missió. I si jo sobrevisc sobreviurà el petit món que batega encara sota els edificis grisos d'aquesta ciutat grisa que es va apagar el mateix dia que dins del meu cosset d'agulla començava una vida nova. Sóc la senyoreta Volacors, l'agent infiltrat en la boira rosa que treballa per fer viure els vius i portar la pau als somnis dels que ja no tenen res. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup...

Tobies Ot i Lara Das / De pesca / 2/20

 
L'havia dut a casa, estupefacte per haver-se creuat altre cop per casualitat amb aquella noia que s'entossudia a irrompre a la seva vida, estupefacte per aquells fragments de gelatina que tenia a la boca, i estupefactes també, només creuar la porta de l’apartament els pollets s'havien acordonat al seu voltant mentre la noia acabava de vomitar tot el que tenia a la panxa: retalls i retallons de coloraines de sucre tou, com la que la noia havia perdut el dia de la festa de l’Òscar i amb què Tobies Ot havia alimentat aquella nit els seus pollets. Tobies Ot li va eixugar la barbeta amb un mocador de paper. Després, es va treure el mocador de roba de la butxaca dels pantalons i va abocar-ne el contingut en un plat fondo amb aigua que va dur des de la cuina. Les serpetes de colors que havia pescat a l'estany s'hi van descargolar un segon amb els seus cossets bellugadissos de pols d'aram. Va ser només un segon, perquè de seguida els pollets hi van enfonsar els seus becs petits i les serpetes van desaparèixer. Estupefacta, Lara Das es va posar la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure les llaminadures que quedaven encara a la bossa. Els pollets van obrir els ulls com taronges, Tobies Ot va obrir els ulls com taronges, i Lara Das es va acabar d'espolsar del damunt tot l'atordiment que duia. Es va adonar llavors que aquelles bossetes recobertes de borrissol que devoraven el seu tresor no eren àngels ni aparicions de cap somni sinó petits éssers reals amb qui compartia un present que no havia estat capaç de deixar enrere. Un món on havia tornat a topar amb aquell home de pell blanca i cabells vermellosos. Un món on ella mateixa li donava la benvinguda des de la fotografia que hi havia damunt de la taula, esperant una resposta.

Tobies Ot i Lara Das / De pesca / 1/20

 Ho havia vist el dia de la festa de l'Òscar. Més que veure-ho, li havia semblat que ho veia, i per confirmar-ho, malgrat l'ordre de prohibició i el toc de queda, havia tornat a l'estany. Per sobre de les aigües, d'una manera molt poc perceptible, tan tènue que calia forçar la mirada i estar-s'hi una bona estona fins que la intuïció es concretés, va veure aquell petit eixam: un petit eixam de coloraines que surava sobre del punt exacte on havia desaparegut el gran peix.

Amb els dits entaforats a les botes de plàstic de canya llarga, va avançar a poc a poc. Sentia la fredor de l'aigua llepant-li les cames sobre el plàstic, gairebé fins a l'entrecuix, i quan ja no va poder avançar més sense mullar-se es va aturar. Era prou lluny, a un parell de metres escassos del lloc. Va aixecar llavors el mànec del caçapapallones tan amunt com va poder i el va llençar sobre la profunditat de la nit que cavalcava sobre les aigües. La xarxa va passar a través de l'aire i es va endur la pols de les petites coloraines. Va tornar a tirar la xarxa un cop més, i un altre, i després va agafar la xarxa amb les mans i en va treure aquell grapat de fils de colors. De la butxaca dels pantalons es va treure un mocador de cotó i els va embolicar de seguida. Li corrien a les mans, com si fossin serpetes amb el cos d'aram. Va tornar enrere, tan de pressa com va poder sense perdre l'equilibri, sobreposant-se als crits de dolor amb què els seus peus responien a aquella tortura. I quan ja era a la vora, a punt de treure's les botes i posar-se les sabates per tornar cap a casa, va sentir soroll d'un pes que queia dins de l'aigua. Va mirar cap aquella direcció i va veure encara els darrers moviments d'un cos que s'enfonsava. Va córrer tan de pressa com va poder, i de la profunditat freda de l'estany va emergir el rostre de la ballarina del Gran Teatre amb els ulls tancats i la boca desencaixada.

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 2/19

El carreró fosc, la nit, la tristesa i la pena, i al fons, el rètol vermell de la botiga prohibida. Va arribar fins a la porta i va trucar. La dona va obrir i juntes van avançar fins al final. Va posar els diners sobre la taula, tots els que tenia, i la dona, després d'una estona de feinejar darrere del taulell, li va donar una bossa embolicada. Altre cop al carrer, la bossa li pesava a les mans, la nit li pesava a les espatlles i la lluna, estranyament blanca, li marcava el camí cap a l'Estany. Va avançar a poc a poc, obrint a penes una petita esquerdaen el llençol de la nit per passar-hi a través. Passada una estona hi va arribar, amb les galtes humides i fredes, amb els peus rosegats pel dolor i el cap buit de pensaments i de veus. I una darrera l'altra, asseguda prop de la tanca de ferro que marcava els límits de la frontera, del món real i el món que havia quedat a l’altra banda, amb la dèbil resplendor de l'aigua fent papallugues davant seu, es va empassar les xuxes, que anaven fent tou a l'interior d'aquell cosset de vidre abandonat a plena nit.

Lara Das / Sota del vidre i del sucre i del fang / 1/19

La Lara Das es va abocar a l'ampit de la finestra. Sota les baranes del pont va distingir la figura d'alguns adormits. Com sempre, els va envejar el coratge de deixar-se anar allí, sobre la pedra humida, amb el teló de fons de l'aigua grisa i bruta que lliscava lentament sota una fina pàtina de greix. Feia tres dies que el vent xiulava a través dels forats de les cases i el pronòstic meteorològic no deixava cap marge per al dubte: després d'aquells tres dies de vent tornaria la boira, aquella bafarada humida i tova de color rosa que ho llepava tot, que esborrava els contorns de les façanes dels edificis i dels carrers i taponava les orelles de la gent fins atordir-los.

No suportava aquella boira, l’odiava des del primer dia que es va començar a estendre per sobre de la ciutat, poques setmanes després dels Fets, i algú va dir que tornaria cada dos o tres mesos, que era un altre dels canvis que la catàstrofe havia propiciat. Perquè era un canvi que a ella sempre li venia de nou, com si el seu cos i el seu cervell es neguessin a admetre que seria així fins a la fi. I aquell dia, després de tant de temps, la imminència de la boira que era ja a tocar de la barana, que li rosegava les vores de les ungles amb el seu alè viscós, la va tornar a desesperar.

Tornava de sentir una conversa entre Mdme. Dillon i el director del Gran Teatre. Una conversa privada que havia sentit des de dins de l'armariet dels mals endreços que hi havia al fons del despatx. Havia anat al despatx a robar algunes monedes a Mdme. Dillon i s'havia hagut d'amagar de pressa en sentir passos i veus que s'acostaven, i des d’allí, arraulida a l'armariet, havia pogut sentir tots els detalls del seu futur immediat. En primer lloc, el pronòstic que els metges acabaven de fer de l'evolució de la seva malaltia. Segons les darreres anàlisis i les darreres revisions òssies, el seu procés de vidrificació era ja irreversible i aviat començaria a afectar òrgans vitals. Se n'havien detectat ja els primers símptomes als ronyons, i aviat començarien els problemes; en el moment que el procés arribés al fetge o al cor el desenllaç podia ser molt ràpid. El procés de vidrificació començaria a afectar de manera molt greu la mobilitat, i les articulacions aviat no podrien suportar la pressió d'aquells exercicis que Lara Das, malgrat el seu estat crític, continuava executant dalt dels escenaris. Era només una qüestió de temps i d'atzar que el seu cos s'esmicolés en deu mil bocions en el tombant d'una pirueta, que una costella descol·locada li perforés el pulmó i el cor es convertís en un gerro inútil.

Des de la direcció del Gran Teatre no es podien arriscar que allò passés en directe. La línia que trepitjaven era massa fina. Ho sabien ells i ho sabien les autoritats: totes dues parts havien estat d'acord que el fenomen de la ballarina de vidre podia distreure la gent durant un temps i estimular-los la fantasia i la imaginació. Perquè, en el fons, aquell era un altre cas de deformitats adquirides que, com a tal, calia aïllar i extirpar sense donar-ne explicacions. Lara Das havia de desaparèixer: dels cartells del Gran Teatre i de les sales d'assaig. Els cartells i les fotografies de qui a partir de la setmana vinent seria la nova primera ballarina del Ballet del Gran Teatre de Basília ja eren a punt per fer el canvi oportú amb l'anunci dels actes de la nova programació. Els detalls del retir definitiu de Lara Das, la fase final de la seva transformació, quedaven sobre la taula. Mdme. Dillon havia assegurat, en un to final i contundent, que se'n faria càrrec, és a dir, que no acceptava cap més pregunta sobre el tema, i la conversa amb el directir es va aturar allí mateix, l’home va girar cua i es va allunyar de l'habitació.

Lara Das, tancada encara dins l'armari, amb els ossos comprimits dins d'aquell habitacle diminut, va sentir que les orelles se li tancaven i ja no va voler sentir res més perquè tota la pena i tota la tristesa del món eren amb ella dins d'aquell petit cubicle i l'ofegaven, se li enganxaven a la pell i l’oprimien com si l'aire s'hagués tornat una patata calenta i el ulls li cremaven de tanta força com feia per intentar que tota aquella pena i aquella tristesa no li entressin a dins.

Va continuar allí una estona molt llarga, fins que l'aire es va començar a fer més lleuger i el pes de les llàgrimes li va netejar la cara i les mans. Va sentir que Mdme. Dillon se n'anava, i només després, amb el cos tan adolorit que a penes es podia moure, va obrir la porta i, com va poder, es va arrossegar fins a la catifa de sota la taula de l'escriptori. La bossa de pell de Mdme. Dillons era sobre el seient de la cadira, oberta de bat a bat, amb el perfil del moneder a joc perfectament definit. Lara Das va estirar el braç tan com va poder, sentint el crec-crec dels ossos sota la pell tibada, va agafar el moneder i en va buidar tots els diners que hi havia, monedes i bitllets, sense ni tan sols comptar-ne la quantitat. Després, ranquejant, de genollons, emmudint els crits de dolor que lluitaven per explotar dins del seu cos martiritzat, va anar fins a la seva habitació i un cop allí es va colgar dins del llit. Al rellotge de damunt de la tauleta eren més de les 3 de la tarda. S'havia saltat l'assaig del matí, l'hora de dinar i el primer assaig de la tarda, però no semblava que ningú l'hagués anat a cridar, que ningú s'hagués acostat fins allí per veure si li havia passat alguna cosa.

Sota els llençols, va deixar lliscar els minuts mentre la seva mirada buida es projectava sobre el sostre de l'habitació. A l'altra banda dels vidres, el paisatge anava fent via, amb aquells sotracs de llum que el vent feia moure sobre la ciutat. Poc a poc, es va obrir la capseta de les veus que vivien al seu interior, i amb cada llàgrima que li queia galtes avall, amb cada esgarrifança de tristesa que li acaba d'estripar el cos per dins, del seu pit s'anaven alliberant els sospirs de cotofluix de les Desaparegudes que s'enlairaven formant un petit núvol blanc. Sobre les parpelles, va sentir el pessigolleix dels seus petons de comiat.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

A mitja tarda es va llevar. Va anar fins a la finestra. Se sentia l'estómac buit però no tenia gana.  I llavors, tot d'una, com si aquella fos la conclusió final, va agafar els diners i va decidir que ho faria, que ho faria aquella mateixa nit.

Sara Mö / Llengües i estovalles / 1/18

El cuc de la nit rosegant-li els budells. Cric-cric, cric-cric. Pessigolles elèctriques a les cames que pujaven i baixaven i no la deixaven estar quieta dins del llit. Els ulls que de tant forçar-los li feien mal. La Sara Mö no podia més, havia arribat al límit de la seva capacitat de mantenir els nervis a ratlla, de manera que els va deixar anar com un manyoc i va saltar del llit. Era la tercera vegada que es llevava per mirar a través del forat que havia fet cap a l’apartament de Tobies Ot, però en cap de les tres revisions havia trobat cap cosa interessant, a penes havia pogut distingir res en la penombra que ho inundava tot. Feia una hora llarga que reprimia les ganes de tornar-se a llevar a veure si aquest cop descobrira alguna cosa. Una hora llarga clavant-se les ungles al tou dels dits per aturar el desassossec i ja no podia aguantar més. Així és que va anar cap a la paret, hi va acostar l'ull esquerre i s'hi va abocar tota, sentint la fredor del guix a la galta. I amb una mil·lèsima de segon en va tenir prou i un somriure la va badar per dins com una síndria. La taula del menjador de Tobies Ot era coberta per una llengua immensa de cel·lofana vermella que no parava de bategar, com unes grans estovalles de carn respirant al ritme del silenci, i al fons, sobre aquell tofa vermella, una llum multicolor ho omplia tot de pampallugues. Sí, per fi ho havia trobat, allí hi passava alguna cosa, alguna cosa molt grossa.

Tobies Ot / La carta / 2/17

 Va obrir el sobre i en va treure aquell cartronet imprès en blanc i negre. Una fotografia. Una fotografia d'ell un grapat d'anys més jove, amb la fesomia més dolça i els ulls més oberts i més grans, amb un somriure al llavis i el rostre feliç d’una dona somrient al seu costat: el rostre també més jove, infantil, de la noia amb qui havia topat aquella nit a la cantonada del Gran Teatre i que havia retrobat a l'esplanada de l'estany Tebi el dia de la Festa de l'Òscar, la petita gran ballarina a qui tothom admirava i aclamava. ¿Qui era aquella noia en realitt?, ¿què hi feien, tots dos junts, en aquella instantània sense records que un missatger sorgit de la fosca havia dut a casa seva en plena nit? Va recordar el tacte de la pell d'aquella noia a la festa de l'Òscar, la fonda esgarrifança que va deixar-li sobre l'anvers de la mà quan va començar la càrrega policial, i la seva mirada trista i profunda quan es va allunyar-se corrents, deixant-li com a penyora aquell cosset de goma amb forma de peix. Entre aquella noia i ell hi havia alguna cosa, alguna cosa que no es podia dir, que no tenia nom, però que existia i era més forta que l'oblit i que el silenci. I fos el que fos ho havia de descobrir, i havia de trobar aquella noia i avisar-la: perquè Tobies Ot havia sentit a dir també que quan algú rebia un sobre com aquell amb una fotografia a dins començava el compte enrere.

Tobies Ot / La carta / 1/17

 Havia sentit dir que existien homes com aquell, fets d'ombres i de fum, que trucaven a les portes de les cases i deixaven el seu missatge, però no s'ho havia arribat a creure. I encara menys, no s’havia arribar a imaginar mai que algun dia una d’aquelles ombres trucaria a la porta de casa seva. Però quan va obrir la porta del pis i se'l va trobar allí palplantat, esperant-lo, va saber què era cert, i que aquell home havia vingut expressament a dur-li el sobre. L'home ombra va allargar un braç fonedís i va alçar una mica la barbeta vaporosa. Després, tan bon punt el sobre va ser a les mans de Tobies Ot, l'ombra es va desfer en un eixam de fils de fum gris que de seguida es van fondre al replà.    

Sara Mö / Parets i forats / 3/14

Va dubtar. Va anar fins a la paret, va passar la mà plana per sobre de la superfície blanca i va fer una passa enrere. Va recular una mica més i va seure al cantó del llit, amb la mirada fixa a la paret, al mateix punt. Estava segura que a l’altra banda no hi havia cap obstacle que li impedís el pas, cap quadre que li fes nosa, cap canonada, cap cable elèctric: havia examinat a fons els plànols de la casa i no en tenia cap dubte. Via lliure. Seria un forat net, inofensiu, invisible. I amb aquell forat diminut seria suficient.

Va agafar el trepant de damunt de la tauleta de nit. Va rellegir un cop més les instruccions. Va assegurar-se que la connexió a la xarxa elèctrica funcionava i va mossegar-se lleugerament l’ungla petita de la mà dreta. Era fàcil i hi tenia la mà trencada, a executar tots aquells passos. Es va tornar a mossegar, amb una mica més de força, l’ungla petita de la mà dreta. No tenia cap altra alternativa, Tobies Ot no li havia deixat cap altra alternativa, així que va dirigir l’aparell al punt exacte que tenia davant dels ulls i va contenir la respiració mentre amb la broca foradava guix i paret. Quan va notar que ja no li calia fer força, que havia traspassat la frontera, va prémer el botó d’apagada. Va tornar a respirar. Sobre les puntes de les sabates de taló s’amuntegava una pluja fina de pols rogenca. Poc a poc, tots els nervis que tenia anusats a l’estómac es van anar afluixant i la lleugera tremolor de les cames va desaparèixer. Tot havia anat bé.

Sara Mö / Parets i forats / 2/14

“Té els peus plens de cucs. Ho he vist, he vist com es mouen.” La Sara Mö va tallar un altre tros de pastís i el va atansar a l’Alèxia Ku. Era el quart tros que li posava al plat però de seguida el va començar a mastegar amb desfici, com si fos el primer. Mentre se l’enduia a la boca, la Sara Mö va respirar, profundament alleugerida. Per fi ho havia trobat. Es va mirar la paret. Sí, aquella nit ho faria. Va tallar un altre tros de pastís, més generós que els anteriors, i el va deixar al plat de l’Alèxia Ku. Així que tingués un moment li faria un pastís de sara amb mantega i ametlla i ella mateixa li portaria a casa perquè se’l mengés tot sencer.

Sara Mö / Parets i forats / 1/14

Es va declarar el toc de queda: les portes tancades van quedar més tancades, les fronteres prohibides més prohibides. Els silencis es van fer més fondos i més feixucs i la grisor de l'aire es va tornar una mica més espessa. La gent apressava el pas i els carrers eren encara més deserts que de costum. Ningú no preguntava res i ningú no esperava respostes. L'Òscar era mort, i a falta de les conclusions finals de la investigació en curs, tothom sabia que allò no es podia canviar. L'estany tornava a ser un lloc intransitable, un decorat perdut al voltant del qual s'amuntegaven els grans dipòsits acumuladors d'energia que emmagatzemaven la producció de les turbines que omplien els terrats de la ciutat. Als espais comuns dels edificis comunitaris, a les fàbriques, a les botigues de queviures oficials, als dispensaris mèdics i a les dependències del govern, més i més controls i el zumzum somort dels informes de sota mà i les declaracions dels confidents. 

La Festa de l'Òscar / 3/13

Per a la Sara Mö la festa de l’Òscar era el dia més important de l’any. Ho era d’una manera molt més evident que per a la resta de persones, perquè any rere any la Sara Mö era una de les aspirants a endur-se algun dels premis del certamen gastronòmic. Hi havia participat en totes les edicions que se n’havien fet, i en totes havia aconseguit esgarrapar algun guardó: el de millor presentació, el d’ingredients més originals, el més equilibrat des del punt de vista dietètic... Però hi havia un premi que se li resistia, que no havia guanyat tot i que ho intentava i ho intentava: el premi especial del jurat. Cada any, amb la cua entre les cames, vermella d’enveja en veure que algú altre s’enduia aquell premi, se n’anava cap a casa amb les mans buides. Es tacava llavors al seu apartament i durant uns dies deixava de banda les cassoles i els fogons i les carmanyoles i la llista de comandes dels veïns per planificar quin seria el plat que presentaria l’any vinent. Buscava i rebuscava entre els llibres que tenia a casa les receptes més interessants, hi afegia consells nutricionals que sentia dir als experts dels programes de la televisió oficial i copiava i examinava un cop i un altre les receptes guanyadores dels altres anys per esbrinar per què li havien robat el premi.

Aquell any, la Sara Mö estava molt satisfeta del plat que presentava a concurs: una mussaca d’albergínia amb crema d’ou i iogurt i una barreja d’herbes silvestres de síntesi que ella mateixa havia assecat i triturat. L’havia fet i refet tantes vegades que se’n sabia de memòria el procés d’elaboració i el gust, i això que, de tan repetir-ho, al final li havia creat el dubte de si realment aquell era un plat original. Per això havia fet una última prova i l’havia deixat provar als veïns de replà. El veredicte havia estat concloent: allò era el millor que la Sara Mo havia cuinat mai. Fins i tot l'Alèxia Ku, amb el seu desmenjament habitual i els seus immensos ulls de vaca, havia reaccionat amb una expressió d'aprovament tota il·luminada. L'única incògnita era endevinar quina reacció podia provocar aquell plat en l'Òscar, i aquest era un tema cabdal, perquè era també un dels arguments en què es basava la decisió del jurat.

Des de primera hora del matí, doncs, la Sara Mö corria d'una banda a l'altra, nerviosa com una fulla estesa al vent. Havia arribat a l'estany molt abans que obrissin la recepció de candidatures acompanyada de l'Alèxia Ku. A migdia, totes dues havien ensopegat amb Tobies Ot, i la Sara Mö havia aconseguit que ell els prometés solemnement que seria a prop a l'hora del veredicte per si els calia alguna cosa.

I l'hora del veredicte s'acostava. Havien acabat ja les activitats programades per al matí, amb l'actuació estel·lar de la ballarina de vidre del Gran Teatre, i era el moment de l'acte més important del dia: la cerimònia de mesurament de l'Òscar. El jutge va sortir a l'escenari acompanyat del mestre de cerimònies i el metge oficial, i tothom va callar, congriat al voltant de la tarima. S'havia apagat la música que sonava pels grans altaveus i fins i tot la canalla semblava haver aturat la seva cridòria. El cel, encapotat encara amb bromes fosques, s’havia aprimat per deixar passar una mica de llum. A través de la pantalla es reproduïa per als que eren lluny de la primera fila les evolucions de l'acte i del mesurament. L'Òscar acabava de ser pescat, i mentre es contorsionava fent esgarips fora de l'aigua amb una destresa espectacular, un home amb bata blanca i màscara el posava sobre la balança i el media. L'Òscar va tornar a l'aigua i llavors, pels altaveus, es van fer púiblics els resultats: 40 cm de llarg i 1.120 grams de pes.

Van esclatar els aplaudiments i l'Òscar va desaparèixer cap a les profunditats del seu recer exhibint sobre la pell un comiat en blau fosc, escrit amb tot de petites taques. Però no va anar gaire lluny, perquè l'operació havia servit també per encerclar el seu espai vital i assegurar la seva presència en l'acte que tot just s'iniciava a continuació i en el que tornava a tenir un dels papers protagonistes: la proclamació dels guanyadors del concurs gastronòmic convocat en honor seu.

La veu del mestre de cerimònies va anunciar la imminència del veredicte mentre els operaris començaven a retirar de l'escenari les balances i els instruments de mesurament. Al voltant de l'estany, el murmuri de la gent va créixer com una teranyina espessa fins que la veu va tornar a fer-se sentir. Immediatament van aparèixer els membres del jurat en línia recta, van situar-se al seu lloc i va començar el lliurament de premis, començant pel guardó de menor importància. Cada cop que el mestre de cerimònies anunciava un dels guardons, pujava el guanyador enmig dels aplaudiments generals, un membre del jurat li lliurava el diploma i, immediatament després, una hostessa amb equip d'immersió acostava una porció del plat premiat perquè l'Òscar el tastés. Llavors tornava a créixer l'expectació entre el públic per veure l'efecte que aquell tast provocava en el peix i, segons quin fos el resultat, amplificat a través de la gran pantalla, repetit un parell o tres de cops, la rècula d'exclamacions i d'aplaudiments arribava al màxim.

La Sara Mö se sentia els batecs del cor ressonant dins del pit d'una manera desbocada. S'acostava el moment i ja no podia més. Les seves cametes d'ocell a penes podien quedar-se quietes i no feia res més que apujar-se i abaixar-se les ulleres. Li suaven les mans i tenia la boca seca, com un fregall eixut. El seu nom no havia sonat encara: cap premi menor, i amb cada anunci, una oportunitat menys d'endur-se un dels premis però una de més d'endur-se el premi gros, perquè les bases especificaven que no es podia guanyar en més d'una categoria. Encara hi havia esperança. I finalment, la música va anunciar el moment culminant, el moment de fer públic el nom del guanyador del premi més important. Va seguir llavors, sense a penes respirar, la lectura del veredicte fins que va arribar el moment de dir el nom del guanyador, i quan va sentir que no era el seu sinó el d'una altra persona una mena de bomba li va esclatar a dins del pit, una bomba freda, com si un projectil de gel se li hagués clavat directament al cor i li hagués congelat la sang. Va mirar, un a un, els membres del jurat i va projectar sobre els seus caps tota la fredor que l'omplia per dins.

El guanyador va acostar-se llavors per rebre el seu diploma i tot seguit l'hostessa va agafar una porció del plat i el va donar a l'Òscar. L'Òscar la va caçar gairebé al vol i per un moment la seva pell es va puntejar amb una intensa gamma de vermells fosforescents. Però va ser només un instant, una pirueta fugaç, foc d'encenalls, perquè de seguida la pell se li va tornar fosca i l'Òscar es va enfonsar dins de l'aigua, tot ell també apagat. Hi va haver uns segons de desconcert enmig d'un silenci absolut. Per sobre de l'aigua planava una olor de mort, dura i rodona com un cop de puny. A l'escenari, palplantats al voltant de la tarima de fusta, els membres del jurat contemplaven atònits el rostre inexpressiu del guanyador, amb els ulls enfonsats en l'aigua. Des de primera línia, algú va cridar: "Mireu, ja puja, flota!", i el cos de l'Òscar, amb els seus 40 centímetres de llargada i els seus 1.120 grams de pes, va aparèixer surant sobre la superfície de l'aigua, immòbil, amb la pell d'un gris cendrós i sense llum.

Van aparèixer els equips de rescat amb els seus uniformes militars. Algú va endur-se el guanyador de l'escenari escortat per forces de l'ordre. L'inspector en cap va assumir el comandament de la situació i després de parlar amb els equips d'intervenció ràpida va anar fins al lloc on hi havia el mestre de cerimònies, amb el micròfon obert encara a la mà, i va donar-li unes breus indicacions. El mestre de cerimònies va parpellejar uns segons i, pel que es desprenia del moviment dels seus llavis, va demanar confirmació a l'inspector, que va assentir amb el cap. Finalment, amb el rostre desencaixat, el mestre de cerimònies es va adreçar al públic per transmetre el missatge fatídic: l'Òscar era mort. A falta dels resultats oficials de l'autòpsia, que es farien esperar unes hores, era evident que aquell menjar, o algun dels que havia ingerit abans, o la barreja de tots junts, li havia provocat una reacció mortal. De moment, no hi havia més explicacions, però la investigació estava ja en marxa.

Van apagar-se els micròfons, la musica i els llums, però el murmuri entre el públic va créixer, cada cop més, entre plors, crits i preguntes. Van començar les corredisses i les forces de l'ordre es van endur, preventivament emmanillats, els guanyadors del tots els premis del dia, que passaven davant la resta de la gent amb el diploma a la mà i els rostres vernissats per la por i el desconcert. Una veu que no era la del mestre de cerimònies va ordenar pel micròfon central que la gent es dispersés, que tothom recollís les seves coses i tornés cap a casa, sense entorpir l'actuació dels agents. La festa s'havia acabat.

La Sara Mö va sentir que una alenada de foc desfeia de sobte tot el glaç de dins del seu cos. Ja els estava bé, per no haver reconegut la seva feina, per no haver sabut valorar el seu esforç. És clar que, si ho haguessin fet, en aquells moments estaria en un dels furgons blindats amb què tot just acabaven d'endur-se els detinguts a comissaria. Aquella idea va temperar el foc que la inundava encara per dins i que li havia pujat fins a les galtes. L'Alèxia Ku, al seu costat, es mantenia impassible, com sempre, sense dir res, amb la mirada fixa en els peus de Tobies Ot, que no paraven de moure's dins de les sabates.

Tobies Ot va sentir llavors, al seu costat, que la seva mà es desfeia de la mà que havia subjectat fins aquell moment. Algú acabava estirar la noia cap a la banda dreta i, en marxar, alguna cosa li havia caigut de la butxaca. Es va ajupir per agafar-ho: era una bossa de plàstic amb la figureta tova d’un peix de color vermell. Instintivament, la va amagar mentre alçava el braç per advertir la noia d'aquella pèrdua. Però no hi va ser a temps. Va haver de córrer cap a la banda oposada perquè, des d'algun lloc, havien començat els trets i les sirenes d'emergència sonaven a tot drap.

La festa de l'Òscar / 2/13

“Posa’t l’abric o et refredaràs”, li va dir Mdme. Dillon quan no feia ni cinc segons que havia creuat l’escenari i l’esforç per l’actuació li regalimava encara galtes avall en petites perles de suor. Lara Das va obeir i es va embolicar amb l’abric de llana sense acabar-se’l de posar del tot. Mdme Dillon tenia raó, com sempre: el seu cos no estava acostumat a l’aire lliure, i encara menys a ballar en un escenari improvistat a prop de l’aigua en un dia fresc com aquell. La seva era l’actuació estel·lar del programa d’actes que s’havia organitzat per commemorar una nova edició de la festa de l’Òscar i moltes persones s’havien acostat fins allí per veure-la ballar lluny dels focus del teatre. Des de bon matí que el cel estava cobert per una tofa de núvols i l’aire era dens, carregat d’una espessor humida de quitrà. Va baixar tan ràpidament com va poder les escales de l’entarimat per anar fins als compartiments habilitats com a camerinos. Les cames li feien mal, i l’entrecuix, i els braços, tot el seu cos estava commocionat per la intensitat dels moviments que li havien xuclat l’energia. L’únic que volia era seure i descansar, tornar a fer-se petita, que la seva imatge i el seu cos desapareguessin de les retines de tota aquella gent que l’havia estat mirant sense perdre’s ni un detall de les seves ocil·lacions de vidre sobre la tarima de fusta.

En la foscor del teatre, en el silenci expectant que omplia la sala de butaques, els rostres dels espectadors eren rostres imaginaris, rostres anònims que ella feia venir al seu pensament quan li interessava i que s’espolsava de sobre si li feien nosa. A cel obert, en ple migdia, però, aquells rostres reals se li arrapaven a la pell i la despullaven per fora i per dins. Malgrat les exclamacions i els aplaudiments, no se sentia admirada. El seu cos, aquell cos prim i escanyolit de porcellana, era un cos que havia començat a perdre humanitat, a punt d’exhaurir el seu límit d’obsolescència. Un petit cos de monstre, extraordinari per la insistència amb què ella s’entossudia a fer-lo girar i girar sobre l’escenari, fent aixecar remors de neguit i de fascinació entre els que la miraven. Plié, relevé, piruete!” El més difícil encara en el cos deforme d’una ballarina de circ feta de vidre.

Va canviar-se de roba al vestuari, va posar-se unes sabates còmodes i va anar a trobar la senyoreta a qui Mdme. Dillon havia confiat la seva custòdia fins que arribés l’hora de tornar al Teatre. La noia, una antiga ballarina massa grassa pel gust de Mdme Dillon, l’esperava a la porta, i quan Lara Das li va dir que ja estava llesta li va donar la mà. A l’esplanada de l’estany, tot era ple de gent. S’acostava l’hora de dinar i tothom corria cap a les parades de menjar per fer-s’hi un lloc. La senyoreta de companyia l’estirava del braç com si tingués pressa, com si fos per culpa seva que s'estiguesin perdent el contingut d'aquelles safates de menjar que s'anaven buidant. Però Lara Das estava massa cansada per tenir gana o set i l’únic que volia era seure. Va observar amb atenció el que l’envoltava. A l’altra banda de la linia de parades, la gent havia improvisat petits racons amb taules i cadires per seure tranquil·lament, feliços de ser allí, en un dia de festa obligada, envoltats de tanta gent. 

Lara Das i la seva senyoreta de companyia van aturar-se davant d'una de les taules. Llavors ella va sentir el tacte d'unes mans que fregaven les seves. Es va girar i va tornar a veure aquell home amb els cabells vermells i la pell blanca com un glop de llet dret al seu costat. Tenia les mans toves i calentes, pesades i suaus, una mica humides. Mans d’amfibi engabiat, de cantant d’òpera, d’homenet de conte amb barret de vellut. Però tenia també un tacte elèctric, alguna cosa invisible que feia esborronar molt endins, com unes pessigolles molt ràpides i molt fondes. Se’l va mirar un altre cop. Dins dels seus ulls, va veure els seus propis ulls, com una torna. Es va sentir una mica més petita, tota ella de vidre però una mica menys, com si el vidre fos més prim i menys fred. Continuava immòbil. Estava esperant que passés alguna altra cosa, una cosa qualsevol que li digués què havia de fer, cap on havia d’anar, si és que s'havia de moure. Però no passava res. Sobre el seu cap, sobre la corda del temps, els segons saltaven un darrere l’altre. Cap altre senyal. Només aquelles mans, retirades ja de sobre les seves. Només aquells ulls, i ella, dins d’aquells ulls, esperant.

La festa de l'Òscar / 1/13

 Abans dels Fets, l’estany Tebi era un dels llocs més emblemàtics de Basília, el més visitat, el més estimat. Els caps de setmana, sobretot quan arribava el bon temps i la gent necessitava omplir-se d’aire net i de sol, l’estany era el lloc ideal per anar-hi a passar el dia. L’estesa de gespa que l’envoltava s’omplia llavors d’estovalles i de cistelles de pícnic, i de vegades costava trobar-hi lloc. Entrepans de carn rostida i de cogombre, truites fredes i amanides de patata, macarrons, pa amb xocolata, criatures, pares i mares, gossos, parelles d’enamorats, avis, vigilants, artistes, taulers d’escacs i de parxís, reproductors de música, pilotes, cordes, estels... El paisatge al voltant de l’estany componia una instantània multicolor on per unes hores les parets dels edificis i les línies divisories dels barris de la ciutat deixaven d’existir.

L’estany era resultat d’un fenomen natural que havia convertit Basília en un lloc visitat per investigadors de tot el món: l’estany Tebi mantenia al llarg de l’any una temperatura gairebé constant que, com a molt, al bo de l’hivern, quan la ciutat assolia mínimes de 10 graus sota zero, podia arribar a baixar fins als 13 graus positius. ¿Com podia ser que les aigües de l’estany mantinguessin aquella temperatura pròpia de països tropicals? Potser, com deien alguns, la deu d’aigua que l’alimentava provenia d’una canonada molt antiga connectada directament amb el Tròpic, o potser, com deien uns altres, les parets de l’estany, encatifades amb una vegetació espessa, produïen uns mena d'efecte d’escalfament. El misteri, fos quin fos, tenia a veure amb els embornals i feia possible que la gent s’hi pogués banyar tot l’any i que l'estany fos l’hàbitat ideal per a algunes espècies de peixos, i aquest era un altre dels grans atractius de l'indret: s’organitzaven excursions i visites submarines per veure els exemplars que vivien a les aigües més profundes i fins i tot s’havia construït un mirador especialment pensat per als que volien dedicar temps a observar-los.

L’estany Tebi estava situat al límit de la façana nord de la ciutat, just a l’indret d’on arrencaven els camins i les rutes de muntanya que conduïen als Boscos Freds, a l’altra banda dels quals començava l’estesa de pobles i petites ciutats que formaven la regió. Després dels Fets, però, com tota la resta, l’estany es va omplir de boira. La catàstrofe va esborrar el bullici al voltant del mirador i els excursionistes, els banyistes, les parelles d’enamorats i la canalla van desaparèixer del mapa. La gespa es va convertir en una estora seca i ennegrida. L’aire portava olors de fulla de ganivet. La temperatura de l’aigua es va mantenir com sempre per sobre dels 13 graus, però havia perdut el reflex lluminós i el blauverd d'abans. Ningú tenia ja cap interès a capbussar-s’hi, i dels peixos de colors no en quedava ni rastre, com si l’embornal d’aquella canonada imaginària que connectava amb el Tròpic se’ls hagués empassat a tots.

 El paisatge dels voltants també havia canviat i l’estany va passar a ser frontera i límit: just al seu darrere, tancant el clos de la ciutat, s’alçava la reixa metàl·lica que marcava l’inici de l’espai on era prohibit endinsar-se. Ningú no podia creuar aquella línia vermella, ni per entrar ni per sortir, tal com imposaven les estrictes mesures sanitàries i de seguretat que s’havien imposat. Ni tan sols les persones que buscaven encara familiars o amics perduts en la catàstrofe podien creuar aquella frontera: els que ho havien intentat havien estat detinguts per les autoritats i sotmesos a judicis ràpids, i dels que ho havien aconseguit posant en risc les seves vides no se’n sabia res. Ningú tenia notícies del que passava a fora, a l’altre extrem de la reixa, si la catàstofe s’havia estès també a l’altra banda dels Boscos Freds, pel conjunt de la regió i, més enllà, del país. Després de l’aterratge i l’enlairament ininterromput d’helicòpters militars dels primers dies, tot havia quedat aturat i en silenci: s’havien suspès les línies d’autobusos públics, les línies de tren, les línies aèries i el transport privat per carretera. Els únics cotxes i camions que circulaven eren els vehicles de control i de servei: dels serveis d’ordre, dels serveis mèdics o de les brigades municipals de manteniment i neteja.

L’estany Tebi, doncs, havia passat a ser una destinació habitual únicament per als treballadors municipals que s’encarregaven de fer anar les grans turbines de ferro instal·lades al voltant de la tanca. Fins que un dia algú va descobrir l’Òscar. Astronatus ocellatus: aquest era el nom oficial del peix que els treballadors públics havien vist nedant sobre les aigües de l’estany i a qui havien començat a donar engrunes de menjar. Primer, molletes de pa, després galetes, patates fregides, pernil dolç, formatgets. Van veure que aquell peix de color blanc gelatina s’omplia, segons què menjava, de taques de colors: blau, groc, verd, vermell, cian, magenta... Els responsables de l’ordre i de la seguretat sanitària van intervenir-hi immediatament i després d’acordonar la zona durant unes setmanes i de prohibir el pas al personal no acreditat van informar que no hi havia perill, que el peix era un exemplar albí que segurament havia sobreviscut als Fets perquè estava protegit dins la viscositat de l’ou i que, efectivament, els aliments li provocaven diferents reaccions que es traduïen en alteracions en la pigmentació de la pell.

Es va retirar la prohibició d’acostar-se a l’estany i van començar les visites dels primers curiosos. Unes setmanes després, l’estany tornava a ser lloc de destinació habitual per a la gent de Basília. El peix, en el decurs d’una cerimònia oficial amb la presència de les autoritats en ple, va ser batejat amb el nom d’Òscar. Com que tothom li llençava menjar, es van haver d’establir normes d’alimentació molt estrictes: l’Òscar només podia menjar insectes i petits crustacis i estava prohibit donar-li res sense la presència dels vigilants. Però com que anava i venia d’una punta a l’altra de l’estany i podia aparèixer en qualsevol racó, amb o sense vigilants a la vora, la gent li donava menjar d’amagat,  inventant-se els mecanismes més sofisticats i provant tota mena de combinacions d’aliments per veure quina reacció li provocaven. Finalment, es va decidir instaurar la Festa de l’Oscar, un gran pícnic on tothom podia portar menjar fet expressament per al peix que un jurat valorava científicament per premiar els que, de tots els menjars proposats, eren els més adients.

Ningú no es perdia la festa de l’Òscar, perquè a més de ser l’única diada festiva del calendari l’assistència era obligada. Les autoritats deien que així es podia aprofitar per fumigar els carrers de la ciutat sense produir molèsties als veïns i per desplegar altres protocols intensius d’higiene, sense donar gaires detalls de quines mesures s’incloïen en aquests protocols. El que estava comprovat era que després de la festa, que tenia lloc a començaments de l’estiu, al voltant del pont de pedra o pels racons dels carrers més tranquils de la ciutat no quedava ni rastre dels cossos dels Adormits, com si les brigades de neteja haguessin carregat tots aquells cossos abandonats a la intermpèrie als seus vehicles metal·litzats i els haguessin fet desaparèixer amb les restes de fulles seques i de branques.

Invitació

El Consell de la Ciutat de Basília us convida a l’edició 2012 de la Festa de l’Òscar i a l’acte de lliurament dels Premis Gastronòmics el proper 11 de juny a l’Estany Tebi.

Recordeu que a les 10 del matí començaran

les tasques de fumigació i manteniment de carrers i que resta del tot prohibit que la població romangui al seu domicili.

Tots i totes per Basília!

Formalitzeu la vostra inscripció a http://lhomequeponiaous.blogspot.com.es/

Lara Das / Les Desaparegudes / 1/12

Cada dia es moria una mica, perquè cada dia s’allunyava la possibilitat que les coses tornessin a ser com eren, que fossin diferents. El seu cos tenia plans propis que la deixaven al marge. Ni tan sols podia posar els peus a terra amb normalitat perquè els peus eren només puntes estirades a punt per repetir un cop i un altre la mateixa coreografia de vidre sobre l’escenari. I entre actuació i actuació, un sac ple d’hores buides, una cinta de seda immensa per on lliscaven els minuts i els segons sense que ella pogués fer res per retenir-los i omplir-los de sentit. Era un morir-se tan evident que la tristesa se li condensava sobre la pell dels braços com unes manigues molt primes de cotó. I aquell cotó, aquelles mànigues, molt a poc a poc, s’anaven desfent i desfent fins convertir-se en una matèria molt lleugera que tornava a desenganxar-se del seu cos en forma de núvol. Sobre el seu cap, sota el sostre de l’habitació, el núvol estenia la seva pròpia coreografia com si en aquell espai minúscul hi hagués prou aire, però de seguida s’adonava que aquell aire era insuficient, de seguida d’adonava que en l’espai interior d’aquella presó de plata no es podia respirar. Llavors, el núvol anava cap a la finestra, i ella, com podia, amb les puntes dels peus puntejant el terra de fusta, obria els porticons i el nuvolet s’enduia una petita part de la seva por i també una petita part de la seva esperança. En anar-se’n, amb una veu molt suau i molt fluixa, com un nen que parlés en somnis, una veu que sortia de dins d’aquell nuvolet pronunciava el seu nom abans de desfer-se sobre el paisatge de la ciutat, per sobre de les arcades del pont de pedra, per sobre dels cossos que dormien d’esquena a la tristor, i ella, des del seu mirador de la finestra, se sentia, a la fi, una mica allegerida. Perquè les Desaparegudes, aquelles emanacions del seu propi cos que fugien amb els núvols, li deixaven escrita sobre la seva pell la promesa d’una vida nova lluny del Gran Teatre, lluny d’aquella ciutat grisa, lluny d’aquell temps sense notícies on tots els dies eren iguals. I amb això, només amb això, ella en tenia prou.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.

 

Tobies Ot / Colors / 3/16

Va posar els trossets de paper sobre la fusta de tallar, ben aplanats, i en va rascar la superfície mirant de no endur-se la goma adhesiva de sota. Va posar la raspadura a la tetera, hi va abocar aigua bullent i va esperar tres minuts exactes. Després va posar el líquid a les tasses. Encara era calent, però els pollets s'ho van empassar en silenci, i a mesura que aquell líquid pipermint els omplia la panxa Tobies Ot va veure que deixaven de tremolar. Va obrir llavors el forn i en va treure un tros de cel·lofana vermella que havia deixat torrar una mica, el va desfer en trossets petits i els en va donar. La barreja de verd i vermell acoloria l'interior de les seves panxes buides com els retalls de punta de llapis de colors i una mena de lluïssor els creuava la mirada. Revivien, d'una manera precària, però revivien.

Sobre la taula del menjador hi havia encara una mica de cel·lofana vermella. Amb un cop de forn tindria llesta una mica més de coca cruixent. Però encara que els pollets tenien gana, Tobies Ot va decidir guardar-la: no sempre trobava coses comestibles i calia ser previsor, reservar alguna cosa. Va mirar llavors per la finestra: la foscor es començava a fer espessa i lluny es perfilava el  relleu de la lluna, com una galeta mossegada. Aviat tornaria la boira. I només de pensar-hi va tenir fred. A la cantonada del carrer va endevinar la silueta d'un adormit. Feia ja una setmana que hi era, immòbil, perdut en les seves boires interiors. Aviat seria només una ombra, aviat el seu relleu es dissoldria en l'aire fred com les petites engrunes de les fulles de tardor que l'aire s'enduia lluny, molt lluny.

Tobies Ot / Colors / 2/16

S'havia acostumat a arribar a la feina una mica abans de l'hora. Passava la targeta per la màquina de control i avançava lentament pel passadís central fins al seu lloc. A mig camí, a l'encreuament que conduïa als laboratoris, davant d'aquell petit distribuïdor envoltat de portes hermètiques, s'aturava i observava. Hi havia dues portes que menaven als laboratoris generals, una altra que donava al magatzem, amb una porta batent que no estava tancada amb clau, i una altra porta, d'accés encara més restringit, que conduïa a la part de dalt, als laboratoris d'assaig i a les consultes, on només es podia accedir amb ascensor i clau de pas. Era el lloc on es feien les visites de les embarassades.

Mentalment, Tobies Ot s'havia fet un croquis de situació i una composició de l'edifici que per la part superior connectava amb l'hospital. Ho recordava del dia de l'incendi, quan havia format part de l'escamot que havia creuat totes aquelles portes per mirar d'apagar el foc. Malgrat la calor sufocant i el fum, que li embotia el nas i li cremava les parpelles, recordava aquells passadissos i aquelles cantonades. Ara tot havia tornat a la normalitat, no hi havia empremtes ni senyals a les parets. Tot havia estat repintat d'un gris sense màcula, tot feia olor de desinfectant llençat a raig. Però Tobies Ot recordava perfectament que a l'altra banda d'aquelles portes hi havia hagut un altre món. Recordava les enormes pantalles de la sala central, apagades quan ell les va veure perquè s'havia tallat el subministrament elèctric. Recordava els enormes arxivadors amb tot de dossiers de paper que algú deia que calia salvar fos com fos. Recordava els tubs d'assaig arrenglerats a les reixetes d'estabilització, les balances de precisió, les papereres hermètiques, les lliteres, els aparells mèdics, tots lluents i ben arrenglerats sobre safates metàl·liques... Ho recordava tot amb una claredat estranya, retallat sobre el fons vermell de la cortina de foc que ho arrasava tot i avançava des del pis de dalt. Però ho recordava. I sabia que si en algun lloc d'aquell edifici immens podia haver-hi algun rastre de colors era allí, en aquell recinte aparentment abandonat, on el temps semblava haver quedat suspès però on l'activitat continuava. Allí, un cop al mes, puntualment, desembarcaven els combois de mercaderies sanitàries i material d'investigació que arribaven de l'exterior. Des de lluny, a través dels vidres translúcids de la fàbrica, havia vist, sempre a primera hora del matí, quan la ciutat tot just es despertava, la petita línia de fuga d'una avioneta que s'enlairava a poc a poc.

Per això cada matí arribava a la fàbrica abans d'hora per poder tafanejar les papereres del vestíbul. I sovint hi trobava alguna cosa: un retall d'etiqueta, un bocí de paper d'embolicar, una cinta de plàstic...  Petits tresors provinents de d'un món que existia a l'altra banda de les fronteres de la ciutat que es ficava a les butxaques a corre-cuita, que li cremava dins l'infern dels pantalons mentre el temps lliscava sobre les busques del rellotge de la fàbrica, fins que arribava a casa.

Tobies Ot / Colors / 1/16

Colors. En aquell món gris on vivia, en aquell aiguabarreig negre i blanc que componia el paisatge únic de Basília, ¿on podia trobar colors?. N'hi havia, sí, però eren tan pocs i deslluïts que a penes tenien consistència: alguns brins d'herba als marges de les voreres, el vermell gastat de la pedra d'alguna façana, el blau deslluït d'un antic senyal de trànsit.... I fins i tot aquests eren inaccessibles perquè tot el que tingués a veure amb els colors formava part de la llista de prohibicions i de secrets. Només hi havia un color que Tobies Ot tenia a la vora, sense restriccions: el rosa pàlid de les etiquetes amb la imatge de la senyoreta Volacors que cada dia li passaven pel davant a la línia de l'empaquetadora.

No va ser fàcil localitzar el lloc d'on podia agafar les etiquetes sense que ningú se n'adonés. Les cames i les mans li tremolaven mentre deixava la feina un moment, just abans de la pausa per al dinar, i amb l'excusa que havia d'anar al lavabo amb urgència s'endinsava als magatzems. Estava del tot prohibit creuar aquella línia, i per fer més clara la prohibició hi havia unes càmeres enfocades al llindar de la porta. Però Tobies Ot havia comprovat feia dies que estaven apagades, i que en el cas que algú les volgués tornar a posar en funcionament calia, en primer lloc, treure'n la pàtina espessa de pols que s'acumulava a l'objectiu. Va avançar, doncs, fins al fons dels magatzems. En una prestatgeria metàl·lica va trobar una caixa de cartró amb una etiqueta antiga enganxada a la part superior, però no va gosar obrir-la tot i que el rosa de la imatge de la senyoreta Volacors era molt més intens que el de les etiquetes actuals. Va buscar una mica més. I llavors sí, al fons del fons d'un dels prestatges de baix de tot, va trobar una altra capsa d'etiquetes defectuoses, noves i velles, moltes d'estripades o mal impreses. En va agafar un bon grapat i se les va entaforar dins dels pantalons, fent faixa amb la beta dels calçotets, i dissimulant l'encarcarament va tornar al seu lloc a la línia. L'Alèxia Ku ja l'esperava i tots dos van anar a dinar. I després de dinar va continuar la jornada fins que va ser hora de plegar i va deixar enrere la fàbrica. Com cada tarda, es va acomiadar a la cantonada de l'avinguda, i va acabar de passejar el seu encarcarament pel carrer, amb els dits dels peus enravenats dins de les botes de pell tova, fins que va poder tancar la porta del pis darrere seu.

Va posar les etiquetes sobre la taula de la cuina, una al costat de l'altra, fent un petit mosaic, i va aturar-se un moment a examinar les diferències entre les etiquetes noves i les antigues. Després, amb la fulla d'un ganivet llarg, va començar a treure raspadures de color rosa del paper, les va posar en un bol, hi va abocar una mica d'aigua calenta i va deixar que la cel·lulosa absorbís el líquid i tot es convertís en una pasta homogènia. Va donar aquelles sopes als pollets i els petits becs s'ho van empassar en sienci, amb els ulls ben oberts i el coll ben estirat. En pocs segons s'ho van acabar tot. Llavors, Tobies Ot va tornar a la cuina i va preparar un altre bol i va tornar a donar sopes als pollets. I va haver de fer un bol més, i un altre encara, fins que es van acabar les etiquetes i a través de les pells quasi transparents dels pollets va veure la rodonesa dels seus ventres plens.

Aquella nit va dormir d'una tirada. Quan es va aixecar, a toc de despertador, va treure el nas pel passadís per mirar els pollets, arraulits als peus del sofà. Des d'allà on era, semblava que per sobre dels seus caps hi hagués un núvol rosa com de cotó de sucre. S'hi va acostar i va veure que el núvol era molt més prim del que semblava, que estava fet de petites bombolletes toves que es movien al ritme de la respiració d'aquells petits cossos, com si el baf dels seus alès se'ls anés condensant sobre el cap. Es va quedar una estona observant aquella meravella, la petita meravella d'aquells bitxets tenyits encara de rosa que dormien als peus del sofà. Una estona després, quan es treia la son de les orelles sota el raig d'aigua de la dutxa, va començar el neguit altre cop. Només en un dia havia gastat totes les etiquetes que havia pres. Havia de trobar una altra font, que proveís de més matèria i de més colors. I l'únic lloc on podia trobar-ne era la fàbrica. Més enllà dels magatzems, en la profunditat dels edificis annexos de les instal·lacions que connectaven la fàbrica amb els laboratoris i les instal·lacions de l'hospital, moltes en desús, per força hi havia d'haver més dipòsits de material, nou o antic.