La festa de l'Òscar / 1/13

 Abans dels Fets, l’estany Tebi era un dels llocs més emblemàtics de Basília, el més visitat, el més estimat. Els caps de setmana, sobretot quan arribava el bon temps i la gent necessitava omplir-se d’aire net i de sol, l’estany era el lloc ideal per anar-hi a passar el dia. L’estesa de gespa que l’envoltava s’omplia llavors d’estovalles i de cistelles de pícnic, i de vegades costava trobar-hi lloc. Entrepans de carn rostida i de cogombre, truites fredes i amanides de patata, macarrons, pa amb xocolata, criatures, pares i mares, gossos, parelles d’enamorats, avis, vigilants, artistes, taulers d’escacs i de parxís, reproductors de música, pilotes, cordes, estels... El paisatge al voltant de l’estany componia una instantània multicolor on per unes hores les parets dels edificis i les línies divisories dels barris de la ciutat deixaven d’existir.

L’estany era resultat d’un fenomen natural que havia convertit Basília en un lloc visitat per investigadors de tot el món: l’estany Tebi mantenia al llarg de l’any una temperatura gairebé constant que, com a molt, al bo de l’hivern, quan la ciutat assolia mínimes de 10 graus sota zero, podia arribar a baixar fins als 13 graus positius. ¿Com podia ser que les aigües de l’estany mantinguessin aquella temperatura pròpia de països tropicals? Potser, com deien alguns, la deu d’aigua que l’alimentava provenia d’una canonada molt antiga connectada directament amb el Tròpic, o potser, com deien uns altres, les parets de l’estany, encatifades amb una vegetació espessa, produïen uns mena d'efecte d’escalfament. El misteri, fos quin fos, tenia a veure amb els embornals i feia possible que la gent s’hi pogués banyar tot l’any i que l'estany fos l’hàbitat ideal per a algunes espècies de peixos, i aquest era un altre dels grans atractius de l'indret: s’organitzaven excursions i visites submarines per veure els exemplars que vivien a les aigües més profundes i fins i tot s’havia construït un mirador especialment pensat per als que volien dedicar temps a observar-los.

L’estany Tebi estava situat al límit de la façana nord de la ciutat, just a l’indret d’on arrencaven els camins i les rutes de muntanya que conduïen als Boscos Freds, a l’altra banda dels quals començava l’estesa de pobles i petites ciutats que formaven la regió. Després dels Fets, però, com tota la resta, l’estany es va omplir de boira. La catàstrofe va esborrar el bullici al voltant del mirador i els excursionistes, els banyistes, les parelles d’enamorats i la canalla van desaparèixer del mapa. La gespa es va convertir en una estora seca i ennegrida. L’aire portava olors de fulla de ganivet. La temperatura de l’aigua es va mantenir com sempre per sobre dels 13 graus, però havia perdut el reflex lluminós i el blauverd d'abans. Ningú tenia ja cap interès a capbussar-s’hi, i dels peixos de colors no en quedava ni rastre, com si l’embornal d’aquella canonada imaginària que connectava amb el Tròpic se’ls hagués empassat a tots.

 El paisatge dels voltants també havia canviat i l’estany va passar a ser frontera i límit: just al seu darrere, tancant el clos de la ciutat, s’alçava la reixa metàl·lica que marcava l’inici de l’espai on era prohibit endinsar-se. Ningú no podia creuar aquella línia vermella, ni per entrar ni per sortir, tal com imposaven les estrictes mesures sanitàries i de seguretat que s’havien imposat. Ni tan sols les persones que buscaven encara familiars o amics perduts en la catàstrofe podien creuar aquella frontera: els que ho havien intentat havien estat detinguts per les autoritats i sotmesos a judicis ràpids, i dels que ho havien aconseguit posant en risc les seves vides no se’n sabia res. Ningú tenia notícies del que passava a fora, a l’altre extrem de la reixa, si la catàstofe s’havia estès també a l’altra banda dels Boscos Freds, pel conjunt de la regió i, més enllà, del país. Després de l’aterratge i l’enlairament ininterromput d’helicòpters militars dels primers dies, tot havia quedat aturat i en silenci: s’havien suspès les línies d’autobusos públics, les línies de tren, les línies aèries i el transport privat per carretera. Els únics cotxes i camions que circulaven eren els vehicles de control i de servei: dels serveis d’ordre, dels serveis mèdics o de les brigades municipals de manteniment i neteja.

L’estany Tebi, doncs, havia passat a ser una destinació habitual únicament per als treballadors municipals que s’encarregaven de fer anar les grans turbines de ferro instal·lades al voltant de la tanca. Fins que un dia algú va descobrir l’Òscar. Astronatus ocellatus: aquest era el nom oficial del peix que els treballadors públics havien vist nedant sobre les aigües de l’estany i a qui havien començat a donar engrunes de menjar. Primer, molletes de pa, després galetes, patates fregides, pernil dolç, formatgets. Van veure que aquell peix de color blanc gelatina s’omplia, segons què menjava, de taques de colors: blau, groc, verd, vermell, cian, magenta... Els responsables de l’ordre i de la seguretat sanitària van intervenir-hi immediatament i després d’acordonar la zona durant unes setmanes i de prohibir el pas al personal no acreditat van informar que no hi havia perill, que el peix era un exemplar albí que segurament havia sobreviscut als Fets perquè estava protegit dins la viscositat de l’ou i que, efectivament, els aliments li provocaven diferents reaccions que es traduïen en alteracions en la pigmentació de la pell.

Es va retirar la prohibició d’acostar-se a l’estany i van començar les visites dels primers curiosos. Unes setmanes després, l’estany tornava a ser lloc de destinació habitual per a la gent de Basília. El peix, en el decurs d’una cerimònia oficial amb la presència de les autoritats en ple, va ser batejat amb el nom d’Òscar. Com que tothom li llençava menjar, es van haver d’establir normes d’alimentació molt estrictes: l’Òscar només podia menjar insectes i petits crustacis i estava prohibit donar-li res sense la presència dels vigilants. Però com que anava i venia d’una punta a l’altra de l’estany i podia aparèixer en qualsevol racó, amb o sense vigilants a la vora, la gent li donava menjar d’amagat,  inventant-se els mecanismes més sofisticats i provant tota mena de combinacions d’aliments per veure quina reacció li provocaven. Finalment, es va decidir instaurar la Festa de l’Oscar, un gran pícnic on tothom podia portar menjar fet expressament per al peix que un jurat valorava científicament per premiar els que, de tots els menjars proposats, eren els més adients.

Ningú no es perdia la festa de l’Òscar, perquè a més de ser l’única diada festiva del calendari l’assistència era obligada. Les autoritats deien que així es podia aprofitar per fumigar els carrers de la ciutat sense produir molèsties als veïns i per desplegar altres protocols intensius d’higiene, sense donar gaires detalls de quines mesures s’incloïen en aquests protocols. El que estava comprovat era que després de la festa, que tenia lloc a començaments de l’estiu, al voltant del pont de pedra o pels racons dels carrers més tranquils de la ciutat no quedava ni rastre dels cossos dels Adormits, com si les brigades de neteja haguessin carregat tots aquells cossos abandonats a la intermpèrie als seus vehicles metal·litzats i els haguessin fet desaparèixer amb les restes de fulles seques i de branques.