Va dubtar. Va anar fins a la
paret, va passar la mà plana per sobre de la superfície blanca i va fer una passa
enrere. Va recular una mica més i va seure al cantó del llit, amb la mirada
fixa a la paret, al mateix punt. Estava segura que a l’altra banda no hi havia
cap obstacle que li impedís el pas, cap quadre que li fes nosa, cap canonada,
cap cable elèctric: havia examinat a fons els plànols de la casa i no en tenia
cap dubte. Via lliure. Seria un forat net, inofensiu, invisible. I amb aquell
forat diminut seria suficient.
Va agafar el trepant de
damunt de la tauleta de nit. Va rellegir un cop més les instruccions. Va
assegurar-se que la connexió a la xarxa elèctrica funcionava i va mossegar-se
lleugerament l’ungla petita de la mà dreta. Era fàcil i hi tenia la mà
trencada, a executar tots aquells passos. Es va tornar a mossegar, amb una mica
més de força, l’ungla petita de la mà dreta. No tenia cap altra alternativa,
Tobies Ot no li havia deixat cap altra alternativa, així que va dirigir
l’aparell al punt exacte que tenia davant dels ulls i va contenir la respiració
mentre amb la broca foradava guix i paret. Quan va notar que ja no li calia fer
força, que havia traspassat la frontera, va prémer el botó d’apagada. Va tornar
a respirar. Sobre les puntes de les sabates de taló s’amuntegava una pluja fina
de pols rogenca. Poc a poc, tots els nervis que tenia anusats a l’estómac es
van anar afluixant i la lleugera tremolor de les cames va desaparèixer. Tot
havia anat bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada