L'havia dut a casa, estupefacte per haver-se creuat altre cop per casualitat amb aquella noia que s'entossudia a irrompre a la seva vida, estupefacte per aquells fragments de gelatina que tenia a la boca, i estupefactes també, només creuar la porta de l’apartament els pollets s'havien acordonat al seu voltant mentre la noia acabava de vomitar tot el que tenia a la panxa: retalls i retallons de coloraines de sucre tou, com la que la noia havia perdut el dia de la festa de l’Òscar i amb què Tobies Ot havia alimentat aquella nit els seus pollets. Tobies Ot li va eixugar la barbeta amb un mocador de paper. Després, es va treure el mocador de roba de la butxaca dels pantalons i va abocar-ne el contingut en un plat fondo amb aigua que va dur des de la cuina. Les serpetes de colors que havia pescat a l'estany s'hi van descargolar un segon amb els seus cossets bellugadissos de pols d'aram. Va ser només un segon, perquè de seguida els pollets hi van enfonsar els seus becs petits i les serpetes van desaparèixer. Estupefacta, Lara Das es va posar la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure les llaminadures que quedaven encara a la bossa. Els pollets van obrir els ulls com taronges, Tobies Ot va obrir els ulls com taronges, i Lara Das es va acabar d'espolsar del damunt tot l'atordiment que duia. Es va adonar llavors que aquelles bossetes recobertes de borrissol que devoraven el seu tresor no eren àngels ni aparicions de cap somni sinó petits éssers reals amb qui compartia un present que no havia estat capaç de deixar enrere. Un món on havia tornat a topar amb aquell home de pell blanca i cabells vermellosos. Un món on ella mateixa li donava la benvinguda des de la fotografia que hi havia damunt de la taula, esperant una resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada