Tobies Ot / Sis / 4/7

I una altra nit, encara. El dolor que retorna. Calor i dolor, foc que no crema. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Magenta vellutat, pètal de rosa, viola d'olor i primavera eterna. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 3/7

Una altra nit. La lluna minva. El dolor retorna, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos. Un altre ou, gros com un puny. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós. Vermell de sang, cor de maduixa, un sol que es fon en núvols de capvespre. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 2/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot. Calor i dolor. I la rodonesa final del que és ja fora i batega. Un altre ou, gros com un puny. Uns segons d'espera. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella fa esclatar la marea per fora. Cian refulgent, pols d'aiguamarina, pluja oceànica d'un turquesa infinit. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Tobies Ot / Sis / 1/7

Una altra nit. La fosca és pregona i fonda, la lluna minva. El dolor retorna, com una marea lenta que ho amara tot, com una flassada que s'estén sobre un llit blanc. Calor i dolor, foc que no crema. I la rodonesa final del que és ja fora del cos i batega. Un altre ou, gros com un puny, ivori quasi perfecte. Uns segons d'espera. Uns moviments lleugers, quasi imperceptibles. Esquerra dreta, esquerra dreta. I la clivella que es dibuixa per dins, sota el tel blanquinós i fa esclatar la marea per fora. Verd de llum, d'herba fresca, un rovell de polpa de gripau, de color de menta. Un altre pollet quasi transparent, una altra panxa buida, un altre so lacerant i profund que s'escampa per l'habitació. 

Basília / Rumors / 1/10

Als carrers, als terrats, a les façanes dels grans edificis, a les cruïlles dels carrers principals i de les avingudes, hi ha instal·lades unes grans turbines extractores de records. Al seu voltant, la grisor de la ciutat és encara més espessa, com si els motors que fan girar les astes produïssin vapor de fum negre. Al seu voltant, sempre fa fred.

La gent no recorda pràcticament res, però de tant en tant senten unes sotragades molt fortes que els immobilitzen i una riuada d’imatges acolorides els vénen a la memòria. Tot plegat dura només unes centèsimes de segon, però durant aquest temps les imatges són tan intenses i reals que és difícil sobreposar-s’hi. Les persones que pateixen aquests atacs estan obligades a anar al metge, perquè les sotragades i la revinguda dels records són els primers símptomes de la malatia de la son: els que la contreuen comencen a dormir més hores del compte i van oblidant les obligacions i els deures fins que acaben dormint les vint-i-quatre hores del dia, sense preocupar-se de cap altra cosa, i quan fa molts dies que dormen de sobte es desvetllen i durant una estona recuperen unes engrunes de lucidesa per buscar un recer segur i definitiu: una vorera tranquil·la, una arcada sota un pont, un banc del passeig..., els escenaris de la son són diversos i puntegen la ciutat amb figures oblidades d’elles mateixes que respiren en silenci, amb el rostre girat cap endins, que poc a poc es van desfent en la pols que arrossega el vent.

Hi ha qui diu que la malaltia de la son la provoquen els metges, que quan les persones que han patit sotragades de records arriben als consultoris els injecten un líquid de color rosa. Les autoritats ho neguen. Les autoritats i els metges asseguren que les sotragades són retalls de somnis que no han estat processats correctament pel subsconscient i que s’han d’extirpar perquè en un món on tot és gris poden ser perillosos. Però justament perquè el món és gris la gent necessita els records per sobreviure. I justament perquè el món és gris les autoritats necessiten els records per extreure’n els colors i alimentar les màquines que omplen la panxa de la ciutat.

Els rumors que alimenten les clavegueres de la ciutat porten també testimonis i relats de moltes altres coses. Tot plegat alimenta la por i encapota el cel amb pinzellades encara més gruixudes de gris que poc a poc es dipositen al voltant dels embornals i les tapes de registre dels carrers per on, ja fa anys, es va escolar la història.

Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 3/9

Enmig del silenci, per sobre de l'espessa capa dels remordiments que degotaven des de les coves profundes dels seus malsons, Tobies Ot va començar a sentir el món al seu voltant: un món fet de sons i de gemecs esmorteïts que reverberava pel sostre de l'habitació. Va parar l'orella. Els sons i els gemecs sonaven com a través d'una espessa cortina d'aigua, com revingudes del fons d'un mar ple de dolor. En la negror de la nit que l'envoltava, va pressentir un esborrany de llum a l'altra banda de la porta i es va llevar. Va caminar molt lentament, evitant fer soroll i evitant també que les seves passes despertessin els petits monstres dels seus dits adormits. Les rajoles eren fredes com els llavis de la mort. Va arribar fins a la porta i va posar la mà al pany. També era fred, i a través de la pell va sentir un regust metàl·lic. Va avançar cap al menjador. Els gemecs de l'aigua es percebien més clarament, més alts i més nítids. Va seguir en la direcció correcta i entre les ombres de les cadires i la taula va entreveure un reflex blavós. Va avançar una mica més encara. El blau es desfeia en petites pampallugues intermitents que esclataven sobre la cadència dolorosa d'aquella veu, cada cop més a prop. Tobies Ot va ajupir-se, i llavors, en un racó, sota la falda de la tapisseria de flors del sofà, va trobar aquell pollet d'ulls blaus panteixant com un peixet fora de l'aigua.  Quasi transparent, amb el cos encara més prim i més feble que feia un parell de dies, quan l'havia vist per primer cop, el pollet era a penes una pelleringa. Mirant de no fer-li mal i de no sobressalatar-lo, li va posar un dit sobre l'ala. El pollet va tremolar i es va girar, penosament, i l'ombra d'un blau deslluït i agònic es va projectar llavors des del fons dels seus ulls fins. Del seu bec a mig fer va sorgir llavors la frase d'un gemec. El va agafar. Estava fred. Se'l va acostar una mica més al seu pit i aquell sons es van agombolar a la seva respiració i el seu alè va caure sobre aquella bossa freda de plomes transparents que per uns moments va reviure dins la calidesa de la seva abraçada. I un record va venir al seu cap: un cel blau intens, al juliol, tot ell estirat... Un record del blau que es va filtrar per la seva pell i que com una gota invisible va caure sobre aquella bossa famèlica. I el blau dels ulls es va fer més intens i els gemecs de dol van asserenar-se i un deix de gratitud va espurnejar amb la petita resplendor blavosa que es va estendre per l'aire negre de la nit inhòspita.

Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 2/9

Abocar sobre l’Alèxia Ku tota la seva rancúnia, com si li hagués buidat a sobre una bossa d’escombraries, no li havia servit de res, no l’havia fet sentir millor. Al contrari. De camí de tornada cap a casa després de la feina el silenci de l’Alèxia Ku se li havia fet, per primera vegada en tants anys, insuportable, més dolorós que no pas tots els retrets i els insults que li hagués pogut fer de viva veu. Encara se sentia pitjor que quan havia arribat a la fàbrica de bon matí. L’Alèxia Ku no s’ho mereixia. Però el seu silenci i la seva feixuga abnegació feien molt difícil que Tobies Ot trobés la manera de disculpar-se, de dir-li que li sabia molt de greu, i en arribar a la cantonada de la plaça s’havien acomiadat amb el mateix gest de sempre, sense cap paraula entremig, i cadascú havia fet via cap a casa seva.

Cansat, fastiguejat, amb l’eixam d’agulles i claus dels remordiments clavant-se-li al mig de l’estómac, Tobies Ot va obrir la porta, va anar fins al menjador i es va deixar caure a la butaca. Els dits dels peus li feien molt de mal però no tenia esma de moure’s. A l’altra banda de la paret sentia la respiració expectant de la Sara Mö enganxada al clatell, intentant prendre nota dels seus moviments en la penombra. Va pensar en les carmanyoles arrenglerades al prestatge de dalt de la nevera. No tenia gana. I va continuar allí estirat, sentint com el dolor l’humiliava una mica més.

A l’altra banda dels vidres la fosca rosegava ja tota la ciutat. Va pensar en els que dormien estirats sota les baranes del pont i li va agafar fred. Potser aviat ell també hi faria cap, alliberat del pes d’aquells remordiments que ara el mantenien despert. Amb moltes dificultats, es va aixecar de la butaca i va anar fins a l’habitació. No tenia gana ni esma de menjar. Es va treure la roba de pressa i es va ficar al llit. Els peus li bullien, però no tenia ganes de mirar-se’ls, de dedicar-los ni un minut més d’atenció. L’únic que volia era desaparèixer, esborrar la seva silueta i el seu nom del paisatge d’aquell món gris que ja començava a pesar massa. Va començar a fer el recompte dels segons i quan vorejava l’infinit va tancar els ulls.

Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 1/9

“Vaca”. “¿Què?”, va preguntar l’Alèxia Ku. “Vaca”, va repetir Tobies Ot des de l’altra banda de la línia de l’empaquetadora, “Ets una vaca”. “¿Per què m’ho dius, això?”, “Perquè és veritat”.

L’Alèxia Ku se’l va tornar a mirar amb els seus ulls immensos, aquells ulls perduts en horitzons remots d’aigua i pastures, plens de nostàlgia pel verd. Va deixar les mans quietes un instant mentre s’empassava una altra forquillada del dinar i va tancar els ulls. Per una centèsima de segon va semblar que provava de donar una resposta, però les paraules no li acabaven de sortir. Ho va deixar córrer, va tornar a obrir els ulls i va tornar a fer anar els dits per pessigar amb la forquilla dins la carmanyola: crema de bròquil amb formatge i beixamel, amb un entranyable gust de llet. “Vaca”, li va tornar a dir Tobies Ot, “Ets una vaca”, perquè l’Alèxia Ku s’havia convertit en la destinatària de tota la ràbia que tenia a dins. Però aquest cop l’Alèxia Ku ni tan sols va immutar-se, va continuar buidant la carmanyola com si aquella paraula hagués perdut efecte i ja no pogués ferir-la.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador des de feia prop de vint anys de la Mafton URK, va notar com el borrissol de la pell se eriçava de nou. S’acabava de convertir definitivament en un monstre. I amb els ulls enfonsats a terra, l’Alèxia Ku es va adonar que alguna cosa es movia sota les puntes de les sabates del seu company, com si tingués els peus plens de cucs.

Tobies Ot / Infàmia / 1/5

Havia començat a ploure, una pluja fina i oliosa que empastifava el tel de la nit. Els llums que encara hi havia encesos a penes es distingien. Tot era humid, fred. La silueta de les grans turbines del capdamunt dels edificis, amb tot l’entramat de canonades de conducció i de dipòsits intermedis de pell metàl·lica, semblava encara més fantasmal. Tobies Ot, com tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, sabia que aquelles turbines feien possible la supervivència de la ciutat, però com tots els ciutadans i ciutadanes de Basília trobava que eren bocois immensos i lletjos entaforats sense gràcia als llocs més alts dels edificis públics per pura necessitat.

Però Tobies Ot tenia altres coses en què pensar, altres urgències. La seva vida havia fet un tomb de cent vuitanta graus en a penes unes setmanes i tota la pau s’havia ensorrat com un castell de cartes. No eren només aquells ous, grossos com punys. No eren només les esgarrifances que li eriçaven els cabells i el borrissol dels braços. Era aquella noia, aquell rostre amb què havia topat casualment a la cantonada del Gran Teatre. No se l’havia pogut treure del cap, no havia pogut oblidar la manera com ella l’havia mirat, com si els seus ulls de gat li haguessin perforat l’ànima i n’haguessin llegit la lletra menuda de la seva desgràcia, i per sota de la desgràcia de la seva maldat.   

Amb aquell record va continuar el seu passeig sota la pluja. Era tard, massa tard pel seu gust i pels seus costums, però s’havia fet necessari sortir a aquelles hores, deixar per al final de la jornada els encàrrecs i les compres que l’obligaven a passejar entre la gent. Tenia por, por que algú s’adonés que el seu caminar aparatós amagava alguna cosa, que un desconegut fent cua darrere seu a la caixa del supermercat es fixés en el borrissol eriçat dels seus braços, en els seus cabells estarrufats, en el moviment frenètic de les puntes dels dits dels peus dins de les sabates. La fosca el protegia d’aquells perills, retallava, com a mínim, les probabilitats. Només a aquelles hores en què tot era gairebé invisible i en què la poca gent que corria pels carrers tenia pressa per arribar a casa podia passar desapercebut. Però aquell canvi d’hàbits tenia efectes col·laterals, com la vigilància intensiva de què era objecte, des de feia dies, per part de la Sara Mö.

La Sara Mö. No parava d’anar-li al darrere amb les seves carmanyoles, entossudida a omplir-li la nevera de menjar. Tobies Ot sabia prou bé que el que volia era entrar a casa seva i tafanejar una bona estona. Però no la podia deixar passar, no s’ho podia permetre. La Sara Mö era un perill, el més gran que tenia a la vora. Perquè la Sara Mö no tenia res més a fer que remenar la cassola de les xafarderies que anava espigolant d’aquí i d’allà i mai no en tenia prou, mai no semblava satisfeta. Més d’un veí havia tingut problemes per culpa seva, per culpa dels informes que feia arribar a les autoritats del districte i més amunt. Calia anar amb compte, calia no cridar la seva atenció, perquè si posava la banya en el seu cas no pararia fins treure’n alguna cosa.

Mentre avançava pel carrer desert, amb tot el pes de la nit a les espatlles, va tornar a sentir el foc de la culpa. I altre cop les veus i la imatge d’aquell rovell estampat a la paret. ¿Com havia estat capaç de fer-ho?. ¿Com havia pogut esclafar aquella coseta petita i tébia que havia sortit del seu interior? Feia una setmana que no dormia, que els remordiments el rosegaven per dins. Al mig de l’estómac se li havia format una bola de rancúnia, com una pilota de mercuri, i només li venien ganes de ferir-se, de clavar-se les ungles als palmells de la mà i fregar-se els peus l’un amb l’altre fins encetar-se la pell. Assassí. Parricida. Va tornar a sentir aquells gemecs aguts que cridaven el seu crim. Va tornar a sentir aquell alè roent cremant-li a la cara. Va tornar a veure al seu davant aquell esclat de blau incandescent. ¿On era, ara, aquella bosseta transparent? ¿On havia pogut anar d’aquella manera, esparracat de forces i amb el cos exhaust? Tobies Ot va tancar els ulls, una altra vegada, i va enfonsar la mà a l’infern de l’abric per trobar la clau de casa, encertar-la al pany i córrer a amagar la seva infàmia de la resta del món. 

Lara Das / Sucre / 3/8

No era el desig de dolç, ni d’allò prohibit. Era una petita revenja contra Mdme. Dillon i, al mateix temps, contra el seu cos, contra la part de vidre que se la menjava per dins i contra la part humana que sostenia el dolor. Sucre per als seus músculs martiritzats, verí per a la disciplina d’un cos obligat a una dieta estricta d’hidrats de carboni, proteïnes i una quantitat residual de greixos saturats.

Estirada damunt del llit, sentint com la sang li bategava a les puntes dels peus de resultes de l’esforç de la caminada de retorn al Gran Teatre, amb el cap enfonsat en la suavitat blanca i freda del coixí de plomes, Lara Das va obrir la bossa i va deixar caure les llaminadures sobre el seu pit. Una rere l’altra, es va endur a la boca aquelles figuretes apegaloses i se les va anar empassant fins que en va tenir l’estómac ple. Farcida per dins, com una truita de formatge, com una gelat recobert de galeta, va sentir que el pes del vidre s’alleugeria i que el seu cos retrobava un equilibri més humà. La pell de la panxa li tibava. Tenia els dits enganxosos. Va tancar els ulls. Sobre la llengua, sentia encara la química dolça i àcida de les fruites tropicals. Pinya, maracujà, plàtan, mango. Va empassar una mica de saliva i després va deixar la ment en blanc, esborrada de records, de desitjos i de penes. Lentament es va adormir, amb el cos abandonat sobre el cobrellit, amb els peus nus i la finestra entreoberta abocant glopades de fosca i de silenci per tota l’habitació.

Lara Das / Sucre / 2/8

La botiga era al final d’un carreró fosc i estret. Sobre la porta hi havia un petit globus de llum blanca i al costat del pany un botó negre. La Lara Das va prémer el botó i poc després una mà girava la clau al pany per la banda de dins. Una dona menuda amb un davantal de quadres i els ulls axinats la va saludar amb una petita reverència. Totes dues van anar fins al fons de la botiga, deixant enrere els prestatges atapeïts de capses i capsetes i de paquets de cel·lofana. La dona va desaparèixer rere una cortina de roba i una estoneta després va sortir amb una bossa de plàstic a la mà. Va buidar-la sobre el taulell de fusta i va començar a classificar el gènere. D’entre els seus dits, pujava una olor dolça, saturada d’essències. Llima, maduixa, cocacola, gerds. Figueretes toves arrebosades de sucre, llises i brillants com la pell d’un amfibi, poroses i flàccides com casquets de núvol. Perles, fruites, cors, ossets, sargantanes, flors.  Figuretes de carn de llaminadura que es venien de contraban, escasses i difícils de trobar, figuretes d’abans dels Fets que es compraven a preu d’or i que Lara Das anava a buscar després de cada representació amb els diners que robava de les butxaques del guarda-robes del Gran Teatre. Va treure un feix de bitllets de sota la màniga i el va deixar sobre el taulell. La dona del davantal va somriure i li va fer una altra reverència amb el cap. La va acompanyar després cap a la porta i un cop va haver sortit va tornar a tancar amb clau per dins. Lara Das, amb la bossa cremant-li sota la jaqueta, va desfer el camí de retorn al Gran Teatre molt lentament, arrossegant els peus sobre l’asfalt dur i negre, empenyent el seu encarcarament dins l’espessa quietud de la nit fosca.

Lara Das / Sucre / 1/8

Inspirar. Un, dos, tres, quatre. Espirar. Un, dos, tres, quatre. Quatre tandes de respiració quadrada fins arribar al punt exacte de no retorn, rere la cortina negra que encerclava els límits de l’espai no visible. En el silenci que li brunzia dins de les orelles, va intentar recompondre’s per dins, relligar els fragments del cos fet a miques. Havia sortit de l’escenari tremolant, al límit de les seves forces. Sota el ventre, ocupant l’espai buit del sexe, sentia ara la duresa del vidre a tocar de la pell de les cuixes i la llum dels focus atrapada encara entre les arestes del prisma. Més enllà ja no existia res més.

Sense fer cas dels rams de flors que s’arrengleraven al tocador, va anar fins a l’armari i va buscar alguna peça de roba que li servís per sortir al carrer. Es va vestir d’esquena al mirall, sense importar-li ni la talla ni la combinació de colors i de teixits. Va buscar unes sabates que li anessin bé i se les va posar per sobre de les mitges blanques. I llavors, amagada sota aquella disfressa improvisada, va obrir la porta del camerino i es va esmunyir passadís enllà cap a la sortida d’emergència del Gran Teatre.

A fora, la foscor de la nit la va desorientar. Unes dotzenes de metres davant seu, a la cantonada del carrer principal, veia la desfilada del públic que sortia del teatre, tothom amb els vestits de mudar reservats per a les grans ocasions. Va girar cap a l’altra banda, cap a l’altre extrem de carrer que donava a la part posterior del recinte confiant que hi trobaria una altra sortida, no sabia ben bé cap on. Dins de les sabates de cordons, les puntes dels dits no s’acostumaven a aquell caminar lliure i a cada passa se li endurien els turmells. Abans d’arribar al final del carrer es va aturar una estona sota la cartellera del teatre, dèbilment il·luminada per les llums de neó. Va reconèixer el seu nom i la silueta del seu cos en moviment en la imatge que omplia aquell espai i per un moment es va tornar a preguntar si algú la podria reconèixer amb la roba que duia posada.

Llavors, però, el seu pensament es va concentrar en la figura que tenia al davant, aturada també a la cantonada però a l’altra banda de carrer, amb la mirada fixa en el retrat de la cartellera. Un home de mitjana edat, ni alt ni prim, amb els cabells vermellosos tots eriçats i la pell blanca com un glop de llet. Amb l’aspecte d’una gran gallina. L’home, llavors, va deixar de mirar la cartellera i els seus ulls es van trobar. Va ser només un segon, una porció de temps tan petita com un sospir, perquè de seguida les mirades es van desfer i cadascú va continuar el seu camí en silenci. Mentre l’home s’allunyava en direcció contrària a la seva, a la Lara Das li va semblar que al voltant del seu cap brillava un polsim d’incandescència. 

Basília / De nit / 1/6

La ciutat, de nit, és perillosa, com si les ombres escampessin sobre els gestos i les paraules pólvores d’impunitat. La fosca esborra les empremtes dels delictes, els dits no tenen nom, les mans tenen més força i els cossos són vulnerables com els peixos atrapats a les xarxes. Olor de nit, de ferro esmolat, de canonada. L’aire es cargola com un fil de torcal i els sorolls adquireixen un timbre més greu, un ressò més fondo i més somort, com pedres llençades al fons d’un riu. Les figures, les veus, els ulls que miren: una altra ciutat es mou pels laberints d’imatges sordes que escriuen el mapa de la nit plena.

Sobre l’asfalt, els rumrum dels vehicles dels agents de l’ordre que fan la ronda. Sobre els terrats, les turbines xucladores que alimenten els dipòsits d’energia. Sota terra, els alambins secrets que destil·len ales de papallones mortes, cossos ressecs de saltamartins, carcasses de marietes. Engrunes de colors, records, imatges.

La nit, una altra nit, sobre la tanca de ferro espinós que marca els límits del món habitable, del territori segur de les ordres de prohibició. Més enllà de la tanca, només preguntes, siluetes esborrades de gent que va fugir, records d’abans dels Fets, de quan no hi havia tanques ni ferros ni espines i la nit tenia un altre deix, una altra olor i el tacte de les carícies. Un món que ja no hi és, perdut per sempre. Un món de colors que perdura només en els records sense memòria, emmagatzemats al fons del fons dels subconscients, en els somnis que ja no hi són.

Resum núm. 1

Els textos de la història de Tobies Ot des del començament.twitdoc.com/11KJ

Lara Das / La ballarina del cony de vidre / 1/4

Plié, relevé, piruete!... Les ordres de Mdme. Dillon ressonaven encara dins del seu cap mentre amb la mirada examinava les clapes de rovell de la barana del pont. Li agradava mirar per la finestra a aquella hora tèrbola del migdia, quan el moviment de la ciutat semblava haver-se aturat i la boira s’acumulava a les cantonades de les cases, com si volgués prendre posicions abans que arribés la nit. Hi havia poca gent passejant: una, dues, tres persones com a molt havien interferit en la seva visió del carrer des que era davant de la finestra. Però els que jeien sota les arcades de pedra eren cada cop més. Feia dies que els observava, setmanes, mesos. Se’ls trobava allà estirats d’un dia per l’altre, amb els seus abrics foscos, amb les seves gavardines descordades, alguns coberts amb les mantes de color marró que repartien als locals de beneficència. Venien allí per desfer-se de tot, per dormir aquella son que no s’acabava mai i que obria les portes de la fugida.

De vegades, quan feia molt de fred, des del seu mirador de dalt de la finestra podia distingir el petit núvol de vapor que els fugia de la boca amb cada petita alenada. Llavors mirava d’acordar la seva pròpia respiració amb aquell ritme lent i d’experimentar la mateixa sensació de pau que inundava aquells cossos. Però de seguida tornava l’eco de la veu de Mdme. Dillon. Plié, relevé, piruete!... I l’enravenament dels músculs, els braços estirats, els genolls amunt, els dits en punta. Un, dois, trois, encore! I aquella sensació de vertigen continu, d’estar unida al terra només a través del fil d’aram de la terminació dels nervis de les puntes dels dits.

Tot havia començat uns mesos després dels Fets, just entrar a la companyia del Gran Ballet de la Ciutat de Basília. Un dia es va llevar i va notar mal a l’entrecuix i una rigidesa que ni els massatges ni les sessions d’estiraments van poder alleugerir. Els metges tampoc no li van saber donar resposta, la van tenir en observació una setmana sencera i com més proves li feien més reservat era el pronòstic. Quan va sortir de l’hospital l’engarrotament era tan gran que ningú gosava dir si tornaria a ballar. Però Mdme. Dillon, una vegada més, va ser taxativa: “Ballaràs”, va sentenciar només passar la porta del Gran Teatre, i sense deixar-li a penes temps per canviar-se de roba li va recordar que l’esperava a la sala d’assaig per començar la classe.

Quan la va tenir al davant, quan la seva silueta trencadissa i inestable es va projectar sobre la paret de miralls de darrera de les barres, el to de la seva veu va augmentar unes dècimes d’intensitat per dictar les primeres ordres. Plié, relevé, piruete!... El martiri del cos, de les puntes dels dits i de les articulacions va ser tan agut que la jove ballarina va sentir que estava a punt de trencar-se. Cada ordre, cada figura, cada moviment que era capaç d’executar es projectava des de l’interior del seu cos amb la vibració metàl·lica d’una fulla d’acer convertida en pell de tambor. Un, dois, trois, encore! Mdme. Dillon insistia i insistia i els movimetns de la petita ballarina al voltant de la sala es feien cada cop més frenètics, més afilats, brodats per la vibració hiptòtica d’un cos que anava deixant enrere la carn per convertir-se en essència de moviment, en llum nova. Fins que la lletania d’ordres es va aturar de cop. Llavors, mentre el joc de miralls multiplicava la seva figura prima, mentre la petita ballarina intentava retrobar el ritme d’una respiració que li fugia dels pulmons, Mdme. Dillon no va poder contenir l’emoció: “Ballaràs, i tant que ballaràs, i seràs la millor”, va dir, i sense esperar resposta es va girar i va deixar-la estirada a terra, rebregada sobre ella mateixa com un vestit brut, sentint com el dolor cavalcava pels nervis del seu cos fins penetrar el cervell i esborrar qualsevol altra idea que no fos el desig de morir-se allí mateix.

Poques setmanes després, quan aquell ritme de treball va convertir-se en rutina i el cos es va sobreposar a l’evidència, la petita ballarina de plata i aram es va presentar davant del públic. Debutava amb un espectacle en solitari que els cartells del Gran Teatre anunciaven com l’esdeveniment de la temporada. Quan va ser el moment, davant l’expectació d’un milers de rostres esborrats per la foscor, Lara Das, la primera ballarina del Gran Ballet de la Ciutat de Basília, va tornar a desplegar sobre l’escenari la coreografia del seu dolor infinit. Els aplaudiments i les ovacions van ser interminables, la crítica va beneir el debut de la nova estrella i les localitats per a la resta d’actuacions es van exhaurir en un parell de dies. L’èxit havia estat tan aclaparador que ni la mateixa Mdme. Dillon s’ho podia acabar de creure.

Sota el pes de l’aroma de les dàlies que omplien el camerino, entre els plecs dels tutús i el setí de les cintes de les sabatilles de puntes, la rigidesa del cos va anar augmentant, i just l’endemà de la darrera de les sessions programades Lara Das va saber que, ara sí, havia arribat al límit. Ja no es va poder aixecar del llit. Estava terriblement cansada, exhausta, sense ni gota d’energia per obligar els músculs del seu cos a canviar de posició. Els metges li van ordenar que decansés i Mdme. Dillon, per una vegada, hi va estar d’acord. Colgada sota els llençols de color rosa pàl·lid, amb la finestra al fons i el paisatge de la ciutat desdibuixant-se en les bromes dels primers dies de tardor a l’altra banda dels vidres, Lara Das va tancar els ulls i va dormir tres setmanes seguides, insensible als estímuls d’una realitat que per a ella havia deixat de tenir interès.

Quan finalment va obrir els ulls, quan la son va desfer-se sobre els seus cabells com pols de fulla seca, el món tenia un tel de grisor. Es va notar la llengua aspra i l’estómac buit. Va demanar alguna cosa per menjar. Va agafar una cirera i se la va endur a la boca. La carn era ferma i llisa, però no tenia gust. Va menjar-ne un altra, i en va continuar menjant fins que un pinyol li va caure dels dits i es va escolar dins dels llençols.

Cloccloccloc. El pinyol havia rodolat fins a l’alçada de l’entrecuix i s’havia aturat de sobte. Lara Das va destapar els llençols per veure on havia anat a parar i d’on venia aquell soroll. Va intentar incorporar-se. Però de cintura en avall una part del seu cos no responia. Es va mirar llavors de cintura en avall, i per sobre de la camisa de dormir quasi transparent no va veure res més que el color dels llençols sota una nebulosa de llum. Va arremangar-se la camisa, i aleshores sí va veure el que hi havia a sota: allí on hi hauria hagut d’haver carn, allí on els ossos i els teixits tous haurien d’haver moldejat la cavitat íntima del seu sexe, només hi havia vidre, un prisma perfecte cisellat amb la precisió d’una talla de diamant.

Va intentar incorporar-se una vegada més. La infermera, dreta al seu costat, amb la mirada aturada en els vèrtexs d’aquell prisma que projectava sagetes de llum per tota l’habitació, la va ajudar a col·locar les cames. Molt a poc a poc, totes dues conscients de la fragilitat extrema d’aquell cos, van posar els peus a terra. Intentant reunir tota l’energia possible, Lara Das va tancar els ulls i va respirar abans de fer un primer intent. Un, dois, trois, encore! I suportant el dolor que li foradava els peus i li pujava pels turmells fins a la cintura, va aferrar-se a la sensació de verticalitat.

Quan es va girar va veure Mdme. Dillon, que tot just acabava d’entrar a l’habitació amb un ram a les mans. Va veure com somreia, amb aquella lleugera torsió als llavis que era la seva màxima expressió de joia. “Ma petite fille, això és un prodigi!”, va dir. Aquell mateix vespre, el Gran Teatre programava una nova tanda d’actuacions en solitari de la primera ballarina. Totes les entrades es van exhaurir tan bon punt la notícia va córrer per la ciutat.

Tobies Ot / Borrissols / 5/3

Sons

Semblava un pollet, però no ho era. O ho era, però només de carcassa endins, perquè per fora era com un saquet de plàstic, com una bossa transparent plena d'aigua com les que penjaven d'alguns balcons a l'estiu per espantar les mosques. Una bossa plena d'un líquid entre rosat i blau i d'una mena d'esquelet gomós que s'hi movia a dins. A l'extrem superior, un coll pelat i un capet rodó com un cap d'agulla amb un bec a mig fer; per l'extrem inferior, dues potetes i uns peus repelats. I per sobre d'aquella imatge llastimosa, presidint el rostre i el cos, il·luminant l'habitació sencera, aquells ulls blaus que el miraven.

Tobies Ot havia reculat fins als peus del llit, atordit encara per les flames que li havia estampat la por al rostre i per l'agudesa d'aquells sons que li ressonaven a l'oïda. Se sentia el cervell embotat, la boca seca, el cos de suro. Amb aquells ulls blau clavats als seus i aquell rastre grogós de mort a la paret se sentia com un insecte, com una gran eruga golafre i fastigosa.

Llavors, d'aquell bec a mig fer van tornar a sortir sons aguts i penetrants, ara amb un to més profund en què Tobies Ot va reconèixer la lletra majúscula del retret i l'amenaça. Uns sons que van pujar de volum, que es van fer una mica més lacerants i que van fer-lo recular encara una mica més als peus del llit. Era un advertiment clar, claríssim. Després, el pollet va tancar els ulls un segon i a continuació va girar-se molt a poc a poc, va anar fins a la porta i en passar per davant de les restes grogoses va girar-se encara i va emetre un últim so, profund com un lament. Poc després desapareixia darrera la porta sense que Tobies Ot mogués ni un dit per aturar-lo.

Tobies Ot / Borrissols / 4/3

Encara era de nit quan es va despertar per culpa del dolor, que tornava a obrir-se pas dins de la seva carn. Una altra bola de lava, una altra glopada de carbó. I un altre cop, a la fi, després d’uns segons interminables, la sensació que alguna cosa li sortia de dins. Un altre ou, de la mida d’un puny gros, idèntic al que havia post feia uns dies, però empolsinat d’un groc intens. El va tocar amb el dit índex de la mà dreta. Cremava. Va esperar uns segons i el va tornar a tocar, amb una mica més de força. Va notar la vibració d’alguna cosa que es movia a dins, i llavors, sense pensar-s’ho, en un rampell que li va robar la voluntat, va agafar l’ou i el va estampar contra la paret. Xof! Una massa viscosa tenyida de groc va lliscar sobre la pintura cap al terra.

Es va haver de tapar les orelles perquè un xiulet agut que anava pujant d’intensitat va omplir tota l’habitació. Els timpans li feien mal, com si estiguessin a punt d’explotar, i el cap li va començar a donar tombs. El xiulet es va fer encara més intens i li reverberava dins del pit com el crit de les sirenes d’emergència dels passadissos de la fàbrica el dia dels Fets. Amb els ulls mig oberts, en la mitja foscor de l’habitació, una ombra blava s’acostava des del fons del passadís, una ombra brillant que avançava en l’espessor de la nit mentre el xiulet es feia encara més agut i més intens. Quan l’ombra creuava ja el llindar de la porta convertida en una llengua enorme, el blau va adquirir rostre i es va anar fent petit i compacte. L’aire es va tornar calent, i allà on s’havia xafat l’ou unes flames gegantines van omplir l’habitació. Amb els ulls encegats, amb els pulmons saturats de fum i aquell xiulet que no cessava, Tobies Ot va sentir que es moria, que tot s’havia acabat. Llavors, aquella figura inflamada de blau es va acostar encara més i de la seva forma informe van sorgir unes mans que se li van aferrar al coll i un alè roent li va cremar les galtes.

Quan va tornar a obrir els ulls tot tornava a estar en silenci i res al seu voltant mostrava els efectes del foc. A peu de paret, però, hi havia restes de closca aixafada i uns esquitxos groguencs. I uns ulls blaus que el miraven de fit a fit.

Tobies Ot / Borrissols / 3/3

Després d’espolsar-se la mosca dels dits, Tobies Ot va tancar la porta del pis darrere seu. Havia arribat a casa destrossat, sense energia, sense esma d’adreçar la salutació habitual al carnisser i a la seva dona i a les dependentes del forn de pa. Amb els peus convertits en una estora cremant que se li aferrava als turmells i l’immobilitzava, havia premut el botó de l’ascensor i havia demanat per favor que la Sara Mö no fos al replà esperant conversa. Va estar de sort, i quan l’ascensor va aturar el seu viatge ascendent no va trobar ningú a banda i banda del passadís. Havia arribat fins a la porta del seu apartament arrossegant el cos, havia posat la clau al pany i havia tancat tan de pressa com havia pogut, alleugerit de deixar-ho tot enrere.

Va anar llavors directament cap al lavabo i va omplir la palangana. Es va treure les sabates i els mitjons i va deixar els peus al descobert. Els va enfonsar dins de l’aigua sense mirar-se’ls, cansat de tanta indisciplina, i mentre aquell garbuix de carn encetada es desfeia dins de l’aigua calenta va trobar-se amb el seu rostre davant del mirall. Va estar-se una estona així, amb la mirada enfonsada en la seva pròpia imatge fins que els músculs de la cara se li van començar a desentumir i aquella expressió de dolor contingut va suavitzar-se una mica. Sobre la pell, molt lleu, va notar la vibració d’una nova esgarrifança que li resseguia els borrissol dels braços.

No havia vist, però, que al replà hi havia uns ulls que vigilaven, una mà sobre el contorn de l’espiell que prenia nota: del vol d’una mosca al voltant de les escales, dels sorolls de l’ascensor, de la fressa d’unes passes que avançaven cap a la porta. Uns ulls que ho observaven tot, que ho sabien tot. Els ulls de la Sara Mö.

Tobies Ot / Borrissols / 2/3

Mosques

S’havia aturat sobre el pom de l’escala i havia començat a esgarrapar la pàtina de pols i suor que envernisava el metall. De seguida va veure que no valia la pena i va començar a moure les ales amb una impaciència mal digerida. No sabia on anar. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii El tombant de l’escala no donava per gaires il·lusions i el terra era un desert d’apetències, xop de lleixiu i desinfectant. Un altre batre d’ales nerviós, amb aquell verd de vidre entelat sobre fons negre, i una llambregada ràpida al seu voltant. I llavors sí, una mica de moviment, una mica d’alegria, una figura que s’acostava envoltada amb olor nova, amb perfum de vianda guisada i de col. Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii Zzzzzziiiiiiiiii S’hi va llençar sense rumiar-s’ho, projectant tota la força del seu cos, i va caure de quatre potes sobre la pell rosada de l’anvers d’una mà que just en aquell moment feia girar la clau a dins d’un pany. La mà, amb la porta ja oberta, va fer-la caure al replà i quan va tornar a emprendre el vol va sentir només la superície freda i dura de la fusta. RIP. Massa tard.

Tobies Ot / Borrissols / 1/3

Omelettes
Truites
Truita de patata
Una altra
I més
 

Es va mirar l’Alèxia Ku, asseguda al seu davant, i per primera vegada en vint anys la va mirar directament als ulls, aquells ulls de vaca perduts en horitzons remots d’aigua i pastures. Va admirar la dolcesa de la carn que li arrodonia els braços i va notar la pesantor amb què les seves mans lliscaven sobre els flascons, sobre les etiquetes impreses amb el dibuix de la senyoreta Volacors. Vinc-i-cinc flascons nous de trinca cada seixanta segons, i a cada banda de la línia de l’empaquetadora l’Alèxia Ku i ell s’asseguraven que l’etiqueta quedés perfectament enganxada al vidre, sense màcules ni arrugues. Control de qualitat. Feina ben feta. Una feina senzilla, però que exigia atenció permanent i molta concentració. Ni ell ni l’Alèxia KU havien tingut mai cap descuit, ni tan sols aquells primers dies després dels Fets, quan tot estava damunt davall i tot eren nervis i corredisses i pels carrers ningú no sabia què havia passat i què cremava darrer del fum.

Va seure al seu lloc, com cada dia, amb el gran rellotge digital penjat a la paret del davant. Les vuit en punt, l’hora d’arrencada d’una nova jornada laboral, idèntica a totes les altres però estranyament diferent, perquè Tobies Ot, després de vint anys seguits de seure a la mateixa cadira, se sentia tot un altre. Va notar l’escalfor que se li tornava a despertar a la panxa i tot seguit el martiri sostingut del mal als dits dels peus. Va notar un altre calfred que li pujava des de la boca de l’estómac, i quan ja es preparava per sentir-lo esclatar darrere de les orelles, va sentir que se li eriçava la pell amb un riu d’esgarrifances, com si el borrissol que li cobria els braços s’hagués convertit en una tofa de plomes. Va clavar els ulls a la cinta transportadora, concentrant tota la seva voluntat a fer invisible aquella nova transformació, i quan li va semblar que l’esgarrifança remetia va alçar els ulls i va mirar l’Alèxia Ku per sobre de la línia. Els ulls d’ella continuaven perduts entre la filera de senyoretes Volacors que avançaven entre reflexos de vidre. No s’havia adonat de res.

Va passar el matí, va passar el migdia i va arribar l’hora de dinar. Tobies Ot i Alèxia Ku, com cada dia a les dotze en punt, van deixar la cadira a banda i banda de la línia, van sortir al passadís, van anar fins a la cantina, van fer cua al mostrador i van triar el menú: puré de patates, costelles amb curri i pastís de formatge. De cua d’ull, Tobies Ot va fer una ullada ràpida a la safata de les truites i va notar una mena d’angúnia.

Després de dinar van tornar a la feina. Les hores van lliscar amb el seu ritme habitual, transparents i toves, plenes amb la buidor compassada del trànsit d’etiquetes i flascons. Es van fer les cinc, i si no hagués estat pel mal de peus i pel record d’aquell calfred que li havia eriçat la pell a primera hora del matí Tobies Ot hauria gosat pensar que aquell havia estat un dia agradable. Va penjar la bata als vestidors masculins i va posar-se la jaqueta abans de sortir al vestíbul, on l’Alèxia Ku ja l’esperava. Tots dos van sortir llavors al carrer amb la resta de treballadors. Com cada tarda, es van creuar amb algunes de les dones que sortien de l’ascensor que baixava del pis de dalt, on hi havia els despatxos dels directius, els laboratoris i les instal·lacions mèdiques que la fàbrica compartia amb l'Hospital Central. Aquella tarda, però, semblava que n’hi havia més que de costum.

Tobies Ot va tornar a sentir una esgarrifança i tot just després aquella sensació electritzant sobre la pell que aquest cop li pujava fins a l’arrel dels cabells. “Portes els cabells de punta”, li va dir l’Alèxia Ku alçant els seus immensos ulls de vaca. “És el fred, que ha arribat abans d’hora”. Van sortir al carrer. Tobies Ot es va fer el botó de dalt de la jaqueta pregant perquè els vianants no s’adonessin de l’aspecte dels seus cabells, intentant dissimular el mal de peus que tornava a torturar-lo.

La Srta. Volacors / Tinc una missió / 1/2

Blau, verd, vermell, groc, cian, magenta. Colors, freqüències, radiacions, un pessigolleig que em projecta a través de l’espectre infinit d’un univers de pampallugues. Sento el pes i la intensitat i m’hi llenço. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Ja hi sóc, adherida a la membrana dels records. Respiro. Amunt, avall, amunt, avall. La bossa contenidor s’eixampla i els retalls m’l·luminen el revers de la pell. Blau, verd, vermell, groc, cian, magenta. Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... Sóc una gran bossa buida i un cap d’agulla que busca i rebusca entre els dipòsits de records els que encara brillen, els de l’altra vida. Energia, matèria primera, font. En aquest món gris, sota aquesta boirina que llisca i llisca, tinc una missió.

Zzzzzzup Zzzzzzup Zzzzzzup... La nit avança, els homes dormen, les dones dormen, i somien. La nit obre la boca i els pren els somnis amb la seva llengua tova i negra de quitrà. I jo destrio les engrunes de colors que els bateguen encara a la memòria i me n’omplo la bossa dels budells per dipositar-los poc després als grans contenidors de vora la tanca de ferro. Giro just a tocar de la línia d’espines i torno a emprendre el vol, torno a la feina, un cop i un altre mentre dura la nit, fins que a trenc d’alba, quan les ombres s’aprimen i la negror s’entrevira de gris, caic esgotada i buida. Sóc la senyoreta Volacors, vestida de rosa de dalt a baix, amb els ulls embenats i el trident a la mà dreta, mascaró de proa d’un exèrcit que avança i avança cap a la fi.      

http://commons.wikimedia.org/wiki/Color?uselang=ca 

Tobies Ot / El primer / 3/1

Bumbum, bumbum, bumbum. Una escalfor molt fonda, que li naixia de dins, de sota els budells, com un muntet de brases apilades, com una coqueta de carbó. El dolor era tan intens que el va despertar. Es va posar les mans sobre el ventre, inflat i calent, com una pilota de gelatina. Llavors, aquella sensació de tap, d’ofec, de carreró sense sortida, i més dolor, tan fort que estava segur que es partiria en dues meitats, com una taronja. Va notar el col·lapse de l’aire al seu voltant i tota la sang que bategava en un únic punt. Bumbum, bumbum, bumbum. I llavors, com una explosió de pluja de fil de sucre, com si de dins del cos li hagués sortit un núvol de fum, allò, fos el que fos, va sortir i tot al seu voltant es va omplir de blau.

Tobies Ot, amb els ulls exultants, va destapar els llençols. Va incorporar-se una mica i va notar la rodonesa d’aquella cosa. Va encendre el llumet de la tauleta de nit i se la va mirar de prop: un ou de la mida d’un puny gros, un ou blanc esquitxat de purpurina blava que se li havia aturat entre les cuixes. Va passar un dit per sobre de l’ou. Estava calent i tenia la superfície una mica aspra. Hi va passar el dit un altre cop, aquesta vegada amb més força, i l’ou va començar a oscil·lar d’esquerra a dreta fins que es va tornar a aturar al mateix punt, decidit a quedar-se allí on era, rotund i ple.

Tictac, tictac, tictac. El silenci va saturar aquella espera buida. Tobies Ot va obrir el calaixet de la tauleta de nit i va agafar una de les píndoles rosa de la senyoreta Volacors. Se la va empassar amb un glop d’aigua i cinc minuts després, colgat novament sota llençol i cobrellit, amb l’ou a tocar del seu cos, va tancar els ulls convençut que el que acabava de passar era un somni.

No havia passat ni una hora que una bombolla de llum blava va esclatar a l'habitació. Va ser només a temps de veure-la lliscar sobre les parets en direcció a la porta i, passadís enllà, cap a la saleta. Després va tornar la penombra, clivellada ja per les primeres escletxes de llum blanca que es filtraven a través de la persiana. Ja no va poder tornar a dormir. Va sentir el degoteig lent dels minuts fent bassal als peus del llit i les imatges del somni es van tornar a fer presents. D’un bot, es va incorporar i va buscar l’ou, però el que va trobar va ser només una closca buida. Va mirar llavors l’armari, la cadira amb la roba plegada, a punt perquè se la posés, la porta oberta, el passadís. No semblava que el que havia passat aquella nit hagués alterat l’ordre habitual.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador de la Mafton URK, havia post un ou de la mida d’un puny gros i el que fos que hi havia dins d’aquell ou havia trencat la closca i vés a saber on havia anat a parar.

Va seure al cantó del llit i es va posar les sabatilles. El dolor als dits dels peus era més fort que mai. Coixejant, va arribar fins al lavabo i va omplir la palangana amb aigua tèbia. Ja hi pensaria més tard, en tot plegat. Ara calia preocupar-se d’aquells dits que s’havien llevat plens de ràbia. 

Tobies Ot / El primer / 2/1

Ja no podia més. Des que havia posat els peus al carrer de bon matí que havia hagut de contenir el dolor i fer veure que no passava res, que aquell caminar pausat era només una barreja de son i cansament. Però la veritat era que no podia posar el peu pla sobre la sola de les sabates i encara menys suportar el pes del cos sobre les puntes dels dits perquè els dits dels peus no li cabien a les sabates. I no li cabien perquè els dits dels peus s’havien convertit en apèndixs inestables que li creixien els uns sobre els altres en un desordre complet, com les excrescències punxegudes dels cactus.

Ho havia ocultat en la darrera revisió mèdica de la comunitat de veïns i en la revisió mèdica no programada que s’havia fet per sorpresa a la fàbrica. Però només havia estat un cop de sort. Perquè coses com aquella no es podien amagar, i Tobies Ot, com tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, ho sabia prou bé. Però Tobies Ot, com la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, tenia por dels metges, i la por li feia tenir secrets[1].

Va seure a la butaca de la saleta d’estar, es va treure les sabates i els mitjons i es va examinar els peus amb atenció: al peu dret li havien sortit dos dits nous, dos dits que al matí no hi eren, i dels que sí que hi eren un havia començat a assecar-se i un altre s’havia inflat perquè un dels dits nous, dels que havien brostat durant el dia, s’havia entossudit a enramar-se just a sota del dit més vell. Va examinar el peu esquerre: al lloc exacte on hi hauria hagut d’haver el dit del mig hi havia tres dits amuntegats un sobre l’altre que intentaven avançar en direccions oposades. En total, set parells de dits repartits entre els dos peus.

Ranquejant, va anar fins al lavabo i va omplir una palangana amb aigua tèbia. Hi va afegir un grapat de sal i hi va posar els peus, primer un i després l’altre, i va esperar que l’escalfor amansís aquella troca de dits degenerats. Va deixar que la fredor de la llum blanca del fluorescent de sobre el mirall li calmés les idees i es va tornar a mirar els peus. Va actualitzar el recompte dels apèndixs i es va eixugar els peus amb la tovallola blanca.

A la nevera quedava encara un dels túpers de la Sara Mö amb arròs bullit i unes miques de pollastre. S’ho va menjar sense escalfar, estirat a la butaca, davant del televisor. A través de la finestra li arribava de tant en tant el reflex esvaït dels fars d’un cotxe de control que creuava el carrer i la remor llunyana de les grans turbines xucladores. De l’altra banda de la paret, la que comunicava la seva saleta amb la saleta del pis veí, la del pis de la Sara Mö, li arribava la suau vibració d’un aparell elèctric.

Va mastegar a poc a poc la darrera forquillada del sopar i quan va estar llest es va estar una estona en silenci amb el túper buit a la falda. Li feia peresa haver-se d’aixecar i es va arrepapar a la butaca, disposat a adormir-se allí mateix. Però només tancar els ulls la son li va fugir del cap. Des del fons de la seva consciència una veueta li recordava que no es podia deixar anar d’aquella manera, que era un home de principis, un home disciplinat i obedient, i que s’havia d’aixecar i fer les coses ben fetes. Perquè d’ulls n’hi havia a milers, amagats en la fosca més fosca i en el silenci més absolut, i calia anar amb molt de compte.

Amb l’eco d’aquelles paraules, es va aixecar de la butaca, va deixar el túper sobre la taula i va anar fins a l’habitació. El despertador estava a punt per sonar l’endemà a l’hora exacta i els peus no li feien tant de mal. La son li tornava a pesar sobre les parpelles i es va tapar amb llençol i cobrellit. Tenia mal de panxa.

---

 [1] Després dels Fets, les autoritats mèdiques havien estat taxatives: calia informar els agents de l’ordre i el personal sanitari de qualsevol canvi que afectés els cossos de les persones. Les autoritats explicaven que corrien malalties noves, virus no identificats i mutacions d’agents infecciosos d’efectes desconeguts, i que qualsevol negligència podia obrir les portes del contagi i de les pandèmies; per això calia actuar de pressa i amb contundència. Però la gent, que ho entenia, sentia per sobre de totes les malalties possibles la malaltia de la por: la que s’havia començat a estendre des que els primers que havien anat als consultoris mèdics a informar que no es trobaven bé havien desparegut, internats, segons deien, en clíniques especials que ningú sabia on eren, on les autoritats deien que s’anaven recuperant satisfactòriament però on no els podia visitar ningú.