Semblava un pollet, però no
ho era. O ho era, però només de carcassa endins, perquè per fora era com un
saquet de plàstic, com una bossa transparent plena d'aigua com les que penjaven
d'alguns balcons a l'estiu per espantar les mosques. Una bossa plena d'un
líquid entre rosat i blau i d'una mena d'esquelet gomós que s'hi movia a dins.
A l'extrem superior, un coll pelat i un capet rodó com un cap d'agulla amb un
bec a mig fer; per l'extrem inferior, dues potetes i uns peus repelats. I per
sobre d'aquella imatge llastimosa, presidint el rostre i el cos, il·luminant
l'habitació sencera, aquells ulls blaus que el miraven.
Tobies Ot havia reculat fins
als peus del llit, atordit encara per les flames que li havia estampat la por
al rostre i per l'agudesa d'aquells sons que li ressonaven a l'oïda. Se sentia
el cervell embotat, la boca seca, el cos de suro. Amb aquells ulls blau clavats
als seus i aquell rastre grogós de mort a la paret se sentia com un insecte,
com una gran eruga golafre i fastigosa.
Llavors, d'aquell bec a mig
fer van tornar a sortir sons aguts i penetrants, ara amb un to més profund en
què Tobies Ot va reconèixer la lletra majúscula del retret i l'amenaça. Uns
sons que van pujar de volum, que es van fer una mica més lacerants i que van
fer-lo recular encara una mica més als peus del llit. Era un advertiment clar,
claríssim. Després, el pollet va tancar els ulls un segon i a continuació va
girar-se molt a poc a poc, va anar fins a la porta i en passar per davant de
les restes grogoses va girar-se encara i va emetre un últim so, profund com un
lament. Poc després desapareixia darrera la porta sense que Tobies Ot mogués ni
un dit per aturar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada