Abocar sobre l’Alèxia Ku tota
la seva rancúnia, com si li hagués buidat a sobre una bossa d’escombraries, no
li havia servit de res, no l’havia fet sentir millor. Al contrari. De camí de
tornada cap a casa després de la feina el silenci de l’Alèxia Ku se li havia
fet, per primera vegada en tants anys, insuportable, més dolorós que no pas
tots els retrets i els insults que li hagués pogut fer de viva veu. Encara se
sentia pitjor que quan havia arribat a la fàbrica de bon matí. L’Alèxia Ku no
s’ho mereixia. Però el seu silenci i la seva feixuga abnegació feien molt
difícil que Tobies Ot trobés la manera de disculpar-se, de dir-li que li sabia
molt de greu, i en arribar a la cantonada de la plaça s’havien acomiadat amb el
mateix gest de sempre, sense cap paraula entremig, i cadascú havia fet via cap
a casa seva.
Cansat, fastiguejat, amb
l’eixam d’agulles i claus dels remordiments clavant-se-li al mig de l’estómac,
Tobies Ot va obrir la porta, va anar fins al menjador i es va deixar caure a la
butaca. Els dits dels peus li feien molt de mal però no tenia esma de moure’s.
A l’altra banda de la paret sentia la respiració expectant de la Sara Mö
enganxada al clatell, intentant prendre nota dels seus moviments en la
penombra. Va pensar en les carmanyoles arrenglerades al prestatge de dalt de la
nevera. No tenia gana. I va continuar allí estirat, sentint com el dolor
l’humiliava una mica més.
A l’altra banda dels vidres
la fosca rosegava ja tota la ciutat. Va pensar en els que dormien estirats sota
les baranes del pont i li va agafar fred. Potser aviat ell també hi faria cap,
alliberat del pes d’aquells remordiments que ara el mantenien despert. Amb
moltes dificultats, es va aixecar de la butaca i va anar fins a l’habitació. No
tenia gana ni esma de menjar. Es va treure la roba de pressa i es va ficar al
llit. Els peus li bullien, però no tenia ganes de mirar-se’ls, de dedicar-los
ni un minut més d’atenció. L’únic que volia era desaparèixer, esborrar la seva
silueta i el seu nom del paisatge d’aquell món gris que ja començava a pesar
massa. Va començar a fer el recompte dels segons i quan vorejava l’infinit va
tancar els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada