Tobies Ot / Infàmia / 1/5

Havia començat a ploure, una pluja fina i oliosa que empastifava el tel de la nit. Els llums que encara hi havia encesos a penes es distingien. Tot era humid, fred. La silueta de les grans turbines del capdamunt dels edificis, amb tot l’entramat de canonades de conducció i de dipòsits intermedis de pell metàl·lica, semblava encara més fantasmal. Tobies Ot, com tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, sabia que aquelles turbines feien possible la supervivència de la ciutat, però com tots els ciutadans i ciutadanes de Basília trobava que eren bocois immensos i lletjos entaforats sense gràcia als llocs més alts dels edificis públics per pura necessitat.

Però Tobies Ot tenia altres coses en què pensar, altres urgències. La seva vida havia fet un tomb de cent vuitanta graus en a penes unes setmanes i tota la pau s’havia ensorrat com un castell de cartes. No eren només aquells ous, grossos com punys. No eren només les esgarrifances que li eriçaven els cabells i el borrissol dels braços. Era aquella noia, aquell rostre amb què havia topat casualment a la cantonada del Gran Teatre. No se l’havia pogut treure del cap, no havia pogut oblidar la manera com ella l’havia mirat, com si els seus ulls de gat li haguessin perforat l’ànima i n’haguessin llegit la lletra menuda de la seva desgràcia, i per sota de la desgràcia de la seva maldat.   

Amb aquell record va continuar el seu passeig sota la pluja. Era tard, massa tard pel seu gust i pels seus costums, però s’havia fet necessari sortir a aquelles hores, deixar per al final de la jornada els encàrrecs i les compres que l’obligaven a passejar entre la gent. Tenia por, por que algú s’adonés que el seu caminar aparatós amagava alguna cosa, que un desconegut fent cua darrere seu a la caixa del supermercat es fixés en el borrissol eriçat dels seus braços, en els seus cabells estarrufats, en el moviment frenètic de les puntes dels dits dels peus dins de les sabates. La fosca el protegia d’aquells perills, retallava, com a mínim, les probabilitats. Només a aquelles hores en què tot era gairebé invisible i en què la poca gent que corria pels carrers tenia pressa per arribar a casa podia passar desapercebut. Però aquell canvi d’hàbits tenia efectes col·laterals, com la vigilància intensiva de què era objecte, des de feia dies, per part de la Sara Mö.

La Sara Mö. No parava d’anar-li al darrere amb les seves carmanyoles, entossudida a omplir-li la nevera de menjar. Tobies Ot sabia prou bé que el que volia era entrar a casa seva i tafanejar una bona estona. Però no la podia deixar passar, no s’ho podia permetre. La Sara Mö era un perill, el més gran que tenia a la vora. Perquè la Sara Mö no tenia res més a fer que remenar la cassola de les xafarderies que anava espigolant d’aquí i d’allà i mai no en tenia prou, mai no semblava satisfeta. Més d’un veí havia tingut problemes per culpa seva, per culpa dels informes que feia arribar a les autoritats del districte i més amunt. Calia anar amb compte, calia no cridar la seva atenció, perquè si posava la banya en el seu cas no pararia fins treure’n alguna cosa.

Mentre avançava pel carrer desert, amb tot el pes de la nit a les espatlles, va tornar a sentir el foc de la culpa. I altre cop les veus i la imatge d’aquell rovell estampat a la paret. ¿Com havia estat capaç de fer-ho?. ¿Com havia pogut esclafar aquella coseta petita i tébia que havia sortit del seu interior? Feia una setmana que no dormia, que els remordiments el rosegaven per dins. Al mig de l’estómac se li havia format una bola de rancúnia, com una pilota de mercuri, i només li venien ganes de ferir-se, de clavar-se les ungles als palmells de la mà i fregar-se els peus l’un amb l’altre fins encetar-se la pell. Assassí. Parricida. Va tornar a sentir aquells gemecs aguts que cridaven el seu crim. Va tornar a sentir aquell alè roent cremant-li a la cara. Va tornar a veure al seu davant aquell esclat de blau incandescent. ¿On era, ara, aquella bosseta transparent? ¿On havia pogut anar d’aquella manera, esparracat de forces i amb el cos exhaust? Tobies Ot va tancar els ulls, una altra vegada, i va enfonsar la mà a l’infern de l’abric per trobar la clau de casa, encertar-la al pany i córrer a amagar la seva infàmia de la resta del món.