Plié, relevé, piruete!...
Les ordres de Mdme. Dillon ressonaven encara dins del seu cap mentre amb la
mirada examinava les clapes de rovell de la barana del pont. Li agradava mirar
per la finestra a aquella hora tèrbola del migdia, quan el moviment de la
ciutat semblava haver-se aturat i la boira s’acumulava a les cantonades de les
cases, com si volgués prendre posicions abans que arribés la nit. Hi havia poca
gent passejant: una, dues, tres persones com a molt havien interferit en la
seva visió del carrer des que era davant de la finestra. Però els que jeien
sota les arcades de pedra eren cada cop més. Feia dies que els observava,
setmanes, mesos. Se’ls trobava allà estirats d’un dia per l’altre, amb els seus
abrics foscos, amb les seves gavardines descordades, alguns coberts amb les
mantes de color marró que repartien als locals de beneficència. Venien allí per
desfer-se de tot, per dormir aquella son que no s’acabava mai i que obria les
portes de la fugida.
De vegades, quan feia molt de
fred, des del seu mirador de dalt de la finestra podia distingir el petit núvol
de vapor que els fugia de la boca amb cada petita alenada. Llavors mirava
d’acordar la seva pròpia respiració amb aquell ritme lent i d’experimentar la
mateixa sensació de pau que inundava aquells cossos. Però de seguida tornava
l’eco de la veu de Mdme. Dillon. Plié, relevé,
piruete!... I l’enravenament dels músculs, els braços estirats, els genolls
amunt, els dits en punta. Un, dois,
trois, encore! I aquella sensació de vertigen continu, d’estar unida al
terra només a través del fil d’aram de la terminació dels nervis de les puntes
dels dits.
Tot havia començat uns mesos
després dels Fets, just entrar a la companyia del Gran Ballet de la Ciutat de
Basília. Un dia es va llevar i va notar mal a l’entrecuix i una rigidesa que ni
els massatges ni les sessions d’estiraments van poder alleugerir. Els metges
tampoc no li van saber donar resposta, la van tenir en observació una setmana
sencera i com més proves li feien més reservat era el pronòstic. Quan va sortir
de l’hospital l’engarrotament era tan gran que ningú gosava dir si tornaria a
ballar. Però Mdme. Dillon, una vegada més, va ser taxativa: “Ballaràs”, va
sentenciar només passar la porta del Gran Teatre, i sense deixar-li a penes
temps per canviar-se de roba li va recordar que l’esperava a la sala d’assaig
per començar la classe.
Quan la va tenir al davant,
quan la seva silueta trencadissa i inestable es va projectar sobre la paret de
miralls de darrera de les barres, el to de la seva veu va augmentar unes
dècimes d’intensitat per dictar les primeres ordres. Plié, relevé, piruete!... El martiri del cos, de les puntes dels
dits i de les articulacions va ser tan agut que la jove ballarina va sentir que
estava a punt de trencar-se. Cada ordre, cada figura, cada moviment que era
capaç d’executar es projectava des de l’interior del seu cos amb la vibració
metàl·lica d’una fulla d’acer convertida en pell de tambor. Un, dois, trois, encore! Mdme. Dillon
insistia i insistia i els movimetns de la petita ballarina al voltant de la
sala es feien cada cop més frenètics, més afilats, brodats per la vibració
hiptòtica d’un cos que anava deixant enrere la carn per convertir-se en
essència de moviment, en llum nova. Fins que la lletania d’ordres es va aturar
de cop. Llavors, mentre el joc de miralls multiplicava la seva figura prima,
mentre la petita ballarina intentava retrobar el ritme d’una respiració que li
fugia dels pulmons, Mdme. Dillon no va poder contenir l’emoció: “Ballaràs, i
tant que ballaràs, i seràs la millor”, va dir, i sense esperar resposta es va
girar i va deixar-la estirada a terra, rebregada sobre ella mateixa com un
vestit brut, sentint com el dolor cavalcava pels nervis del seu cos fins
penetrar el cervell i esborrar qualsevol altra idea que no fos el desig de
morir-se allí mateix.
Poques setmanes després, quan
aquell ritme de treball va convertir-se en rutina i el cos es va sobreposar a
l’evidència, la petita ballarina de plata i aram es va presentar davant del
públic. Debutava amb un espectacle en solitari que els cartells del Gran Teatre
anunciaven com l’esdeveniment de la temporada. Quan va ser el moment, davant
l’expectació d’un milers de rostres esborrats per la foscor, Lara Das, la
primera ballarina del Gran Ballet de la Ciutat de Basília, va tornar a
desplegar sobre l’escenari la coreografia del seu dolor infinit. Els
aplaudiments i les ovacions van ser interminables, la crítica va beneir el
debut de la nova estrella i les localitats per a la resta d’actuacions es van
exhaurir en un parell de dies. L’èxit havia estat tan aclaparador que ni la
mateixa Mdme. Dillon s’ho podia acabar de creure.
Sota el pes de l’aroma de les
dàlies que omplien el camerino, entre els plecs dels tutús i el setí de les
cintes de les sabatilles de puntes, la rigidesa del cos va anar augmentant, i
just l’endemà de la darrera de les sessions programades Lara Das va saber que,
ara sí, havia arribat al límit. Ja no es va poder aixecar del llit. Estava
terriblement cansada, exhausta, sense ni gota d’energia per obligar els músculs
del seu cos a canviar de posició. Els metges li van ordenar que decansés i
Mdme. Dillon, per una vegada, hi va estar d’acord. Colgada sota els llençols de
color rosa pàl·lid, amb la finestra al fons i el paisatge de la ciutat
desdibuixant-se en les bromes dels primers dies de tardor a l’altra banda dels
vidres, Lara Das va tancar els ulls i va dormir tres setmanes seguides,
insensible als estímuls d’una realitat que per a ella havia deixat de tenir interès.
Quan finalment va obrir els
ulls, quan la son va desfer-se sobre els seus cabells com pols de fulla seca,
el món tenia un tel de grisor. Es va notar la llengua aspra i l’estómac buit.
Va demanar alguna cosa per menjar. Va agafar una cirera i se la va endur a la
boca. La carn era ferma i llisa, però no tenia gust. Va menjar-ne un altra, i
en va continuar menjant fins que un pinyol li va caure dels dits i es va
escolar dins dels llençols.
Cloccloccloc. El pinyol havia
rodolat fins a l’alçada de l’entrecuix i s’havia aturat de sobte. Lara Das va
destapar els llençols per veure on havia anat a parar i d’on venia aquell
soroll. Va intentar incorporar-se. Però de cintura en avall una part del seu
cos no responia. Es va mirar llavors de cintura en avall, i per sobre de la
camisa de dormir quasi transparent no va veure res més que el color dels
llençols sota una nebulosa de llum. Va arremangar-se la camisa, i aleshores sí
va veure el que hi havia a sota: allí on hi hauria hagut d’haver carn, allí on
els ossos i els teixits tous haurien d’haver moldejat la cavitat íntima del seu
sexe, només hi havia vidre, un prisma perfecte cisellat amb la precisió d’una
talla de diamant.
Va intentar incorporar-se una
vegada més. La infermera, dreta al seu costat, amb la mirada aturada en els
vèrtexs d’aquell prisma que projectava sagetes de llum per tota l’habitació, la
va ajudar a col·locar les cames. Molt a poc a poc, totes dues conscients de la
fragilitat extrema d’aquell cos, van posar els peus a terra. Intentant reunir
tota l’energia possible, Lara Das va tancar els ulls i va respirar abans de fer
un primer intent. Un, dois, trois, encore!
I suportant el dolor que li foradava els peus i li pujava pels turmells fins a
la cintura, va aferrar-se a la sensació de verticalitat.
Quan es va girar va veure
Mdme. Dillon, que tot just acabava d’entrar a l’habitació amb un ram a les
mans. Va veure com somreia, amb aquella lleugera torsió als llavis que era la
seva màxima expressió de joia. “Ma petite fille, això és un prodigi!”, va dir.
Aquell mateix vespre, el Gran Teatre programava una nova tanda d’actuacions en
solitari de la primera ballarina. Totes les entrades es van exhaurir tan bon
punt la notícia va córrer per la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada