Ja no podia més. Des que
havia posat els peus al carrer de bon matí que havia hagut de contenir el dolor
i fer veure que no passava res, que aquell caminar pausat era només una barreja
de son i cansament. Però la veritat era que no podia posar el peu pla sobre la
sola de les sabates i encara menys suportar el pes del cos sobre les puntes
dels dits perquè els dits dels peus no li cabien a les sabates. I no li cabien
perquè els dits dels peus s’havien convertit en apèndixs inestables que li creixien
els uns sobre els altres en un desordre complet, com les excrescències
punxegudes dels cactus.
Ho havia ocultat en la
darrera revisió mèdica de la comunitat de veïns i en la revisió mèdica no
programada que s’havia fet per sorpresa a la fàbrica. Però només havia estat un
cop de sort. Perquè coses com aquella no es podien amagar, i Tobies Ot, com
tota la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, ho sabia prou bé. Però
Tobies Ot, com la resta de ciutadans i ciutadanes de Basília, tenia por dels
metges, i la por li feia tenir secrets[1].
Va seure a la butaca de la
saleta d’estar, es va treure les sabates i els mitjons i es va examinar els
peus amb atenció: al peu dret li havien sortit dos dits nous, dos dits que al
matí no hi eren, i dels que sí que hi eren un havia començat a assecar-se i un
altre s’havia inflat perquè un dels dits nous, dels que havien brostat durant
el dia, s’havia entossudit a enramar-se just a sota del dit més vell. Va
examinar el peu esquerre: al lloc exacte on hi hauria hagut d’haver el dit del
mig hi havia tres dits amuntegats un sobre l’altre que intentaven avançar en direccions
oposades. En total, set parells de dits repartits entre els dos peus.
Ranquejant, va anar fins al
lavabo i va omplir una palangana amb aigua tèbia. Hi va afegir un grapat de sal
i hi va posar els peus, primer un i després l’altre, i va esperar que
l’escalfor amansís aquella troca de dits degenerats. Va deixar que la fredor de
la llum blanca del fluorescent de sobre el mirall li calmés les idees i es va
tornar a mirar els peus. Va actualitzar el recompte dels apèndixs i es va
eixugar els peus amb la tovallola blanca.
A la nevera quedava encara un
dels túpers de la Sara Mö amb arròs bullit i unes miques de pollastre. S’ho va
menjar sense escalfar, estirat a la butaca, davant del televisor. A través de
la finestra li arribava de tant en tant el reflex esvaït dels fars d’un cotxe
de control que creuava el carrer i la remor llunyana de les grans turbines
xucladores. De l’altra banda de la paret, la que comunicava la seva saleta amb
la saleta del pis veí, la del pis de la Sara Mö, li arribava la suau vibració
d’un aparell elèctric.
Va mastegar a poc a poc la
darrera forquillada del sopar i quan va estar llest es va estar una estona en
silenci amb el túper buit a la falda. Li feia peresa haver-se d’aixecar i es va
arrepapar a la butaca, disposat a adormir-se allí mateix. Però només tancar els
ulls la son li va fugir del cap. Des del fons de la seva consciència una veueta
li recordava que no es podia deixar anar d’aquella manera, que era un home de
principis, un home disciplinat i obedient, i que s’havia d’aixecar i fer les
coses ben fetes. Perquè d’ulls n’hi havia a milers, amagats en la fosca més
fosca i en el silenci més absolut, i calia anar amb molt de compte.
Amb l’eco d’aquelles
paraules, es va aixecar de la butaca, va deixar el túper sobre la taula i va
anar fins a l’habitació. El despertador estava a punt per sonar l’endemà a
l’hora exacta i els peus no li feien tant de mal. La son li tornava a pesar
sobre les parpelles i es va tapar amb llençol i cobrellit. Tenia mal de panxa.
[1] Després dels Fets, les autoritats mèdiques havien estat taxatives:
calia informar els agents de l’ordre i el personal sanitari de qualsevol canvi
que afectés els cossos de les persones. Les autoritats explicaven que corrien
malalties noves, virus no identificats i mutacions d’agents infecciosos
d’efectes desconeguts, i que qualsevol negligència podia obrir les portes del
contagi i de les pandèmies; per això calia actuar de pressa i amb contundència.
Però la gent, que ho entenia, sentia per sobre de totes les malalties possibles
la malaltia de la por: la que s’havia començat a estendre des que els primers
que havien anat als consultoris mèdics a informar que no es trobaven bé havien
desparegut, internats, segons deien, en clíniques especials que ningú sabia on
eren, on les autoritats deien que s’anaven recuperant satisfactòriament però on
no els podia visitar ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada