Enmig del silenci, per sobre de l'espessa capa dels remordiments que degotaven des de les coves profundes dels seus malsons, Tobies Ot va començar a sentir el món al seu voltant: un món fet de sons i de gemecs esmorteïts que reverberava pel sostre de l'habitació. Va parar l'orella. Els sons i els gemecs sonaven com a través d'una espessa cortina d'aigua, com revingudes del fons d'un mar ple de dolor. En la negror de la nit que l'envoltava, va pressentir un esborrany de llum a l'altra banda de la porta i es va llevar. Va caminar molt lentament, evitant fer soroll i evitant també que les seves passes despertessin els petits monstres dels seus dits adormits. Les rajoles eren fredes com els llavis de la mort. Va arribar fins a la porta i va posar la mà al pany. També era fred, i a través de la pell va sentir un regust metàl·lic. Va avançar cap al menjador. Els gemecs de l'aigua es percebien més clarament, més alts i més nítids. Va seguir en la direcció correcta i entre les ombres de les cadires i la taula va entreveure un reflex blavós. Va avançar una mica més encara. El blau es desfeia en petites pampallugues intermitents que esclataven sobre la cadència dolorosa d'aquella veu, cada cop més a prop. Tobies Ot va ajupir-se, i llavors, en un racó, sota la falda de la tapisseria de flors del sofà, va trobar aquell pollet d'ulls blaus panteixant com un peixet fora de l'aigua. Quasi transparent, amb el cos encara més prim i més feble que feia un parell de dies, quan l'havia vist per primer cop, el pollet era a penes una pelleringa. Mirant de no fer-li mal i de no sobressalatar-lo, li va posar un dit sobre l'ala. El pollet va tremolar i es va girar, penosament, i l'ombra d'un blau deslluït i agònic es va projectar llavors des del fons dels seus ulls fins. Del seu bec a mig fer va sorgir llavors la frase d'un gemec. El va agafar. Estava fred. Se'l va acostar una mica més al seu pit i aquell sons es van agombolar a la seva respiració i el seu alè va caure sobre aquella bossa freda de plomes transparents que per uns moments va reviure dins la calidesa de la seva abraçada. I un record va venir al seu cap: un cel blau intens, al juliol, tot ell estirat... Un record del blau que es va filtrar per la seva pell i que com una gota invisible va caure sobre aquella bossa famèlica. I el blau dels ulls es va fer més intens i els gemecs de dol van asserenar-se i un deix de gratitud va espurnejar amb la petita resplendor blavosa que es va estendre per l'aire negre de la nit inhòspita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada