No era el desig de dolç, ni
d’allò prohibit. Era una petita revenja contra Mdme. Dillon i, al mateix temps,
contra el seu cos, contra la part de vidre que se la menjava per dins i contra
la part humana que sostenia el dolor. Sucre per als seus músculs martiritzats,
verí per a la disciplina d’un cos obligat a una dieta estricta d’hidrats de
carboni, proteïnes i una quantitat residual de greixos saturats.
Estirada damunt del llit,
sentint com la sang li bategava a les puntes dels peus de resultes de l’esforç
de la caminada de retorn al Gran Teatre, amb el cap enfonsat en la suavitat
blanca i freda del coixí de plomes, Lara Das va obrir la bossa i va deixar
caure les llaminadures sobre el seu pit. Una rere l’altra, es va endur a la
boca aquelles figuretes apegaloses i se les va anar empassant fins que en va
tenir l’estómac ple. Farcida per dins, com una truita de formatge, com una
gelat recobert de galeta, va sentir que el pes del vidre s’alleugeria i que el
seu cos retrobava un equilibri més humà. La pell de la panxa li tibava. Tenia
els dits enganxosos. Va tancar els ulls. Sobre la llengua, sentia encara la
química dolça i àcida de les fruites tropicals. Pinya, maracujà, plàtan, mango.
Va empassar una mica de saliva i després va deixar la ment en blanc, esborrada
de records, de desitjos i de penes. Lentament es va adormir, amb el cos
abandonat sobre el cobrellit, amb els peus nus i la finestra entreoberta
abocant glopades de fosca i de silenci per tota l’habitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada