Encara era de nit quan es va
despertar per culpa del dolor, que tornava a obrir-se pas dins de la seva carn.
Una altra bola de lava, una altra glopada de carbó. I un altre cop, a la fi,
després d’uns segons interminables, la sensació que alguna cosa li sortia de
dins. Un altre ou, de la mida d’un puny gros, idèntic al que havia post feia
uns dies, però empolsinat d’un groc intens. El va tocar amb el dit índex de la
mà dreta. Cremava. Va esperar uns segons i el va tornar a tocar, amb una mica
més de força. Va notar la vibració d’alguna cosa que es movia a dins, i
llavors, sense pensar-s’ho, en un rampell que li va robar la voluntat, va
agafar l’ou i el va estampar contra la paret. Xof! Una massa viscosa tenyida de
groc va lliscar sobre la pintura cap al terra.
Es va haver de tapar les
orelles perquè un xiulet agut que anava pujant d’intensitat va omplir tota
l’habitació. Els timpans li feien mal, com si estiguessin a punt d’explotar, i
el cap li va començar a donar tombs. El xiulet es va fer encara més intens i li
reverberava dins del pit com el crit de les sirenes d’emergència dels
passadissos de la fàbrica el dia dels Fets. Amb els ulls mig oberts, en la
mitja foscor de l’habitació, una ombra blava s’acostava des del fons del
passadís, una ombra brillant que avançava en l’espessor de la nit mentre el
xiulet es feia encara més agut i més intens. Quan l’ombra creuava ja el llindar
de la porta convertida en una llengua enorme, el blau va adquirir rostre i es
va anar fent petit i compacte. L’aire es va tornar calent, i allà on s’havia
xafat l’ou unes flames gegantines van omplir l’habitació. Amb els ulls
encegats, amb els pulmons saturats de fum i aquell xiulet que no cessava,
Tobies Ot va sentir que es moria, que tot s’havia acabat. Llavors, aquella
figura inflamada de blau es va acostar encara més i de la seva forma informe
van sorgir unes mans que se li van aferrar al coll i un alè roent li va cremar
les galtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada