Lara Das / Sucre / 1/8

Inspirar. Un, dos, tres, quatre. Espirar. Un, dos, tres, quatre. Quatre tandes de respiració quadrada fins arribar al punt exacte de no retorn, rere la cortina negra que encerclava els límits de l’espai no visible. En el silenci que li brunzia dins de les orelles, va intentar recompondre’s per dins, relligar els fragments del cos fet a miques. Havia sortit de l’escenari tremolant, al límit de les seves forces. Sota el ventre, ocupant l’espai buit del sexe, sentia ara la duresa del vidre a tocar de la pell de les cuixes i la llum dels focus atrapada encara entre les arestes del prisma. Més enllà ja no existia res més.

Sense fer cas dels rams de flors que s’arrengleraven al tocador, va anar fins a l’armari i va buscar alguna peça de roba que li servís per sortir al carrer. Es va vestir d’esquena al mirall, sense importar-li ni la talla ni la combinació de colors i de teixits. Va buscar unes sabates que li anessin bé i se les va posar per sobre de les mitges blanques. I llavors, amagada sota aquella disfressa improvisada, va obrir la porta del camerino i es va esmunyir passadís enllà cap a la sortida d’emergència del Gran Teatre.

A fora, la foscor de la nit la va desorientar. Unes dotzenes de metres davant seu, a la cantonada del carrer principal, veia la desfilada del públic que sortia del teatre, tothom amb els vestits de mudar reservats per a les grans ocasions. Va girar cap a l’altra banda, cap a l’altre extrem de carrer que donava a la part posterior del recinte confiant que hi trobaria una altra sortida, no sabia ben bé cap on. Dins de les sabates de cordons, les puntes dels dits no s’acostumaven a aquell caminar lliure i a cada passa se li endurien els turmells. Abans d’arribar al final del carrer es va aturar una estona sota la cartellera del teatre, dèbilment il·luminada per les llums de neó. Va reconèixer el seu nom i la silueta del seu cos en moviment en la imatge que omplia aquell espai i per un moment es va tornar a preguntar si algú la podria reconèixer amb la roba que duia posada.

Llavors, però, el seu pensament es va concentrar en la figura que tenia al davant, aturada també a la cantonada però a l’altra banda de carrer, amb la mirada fixa en el retrat de la cartellera. Un home de mitjana edat, ni alt ni prim, amb els cabells vermellosos tots eriçats i la pell blanca com un glop de llet. Amb l’aspecte d’una gran gallina. L’home, llavors, va deixar de mirar la cartellera i els seus ulls es van trobar. Va ser només un segon, una porció de temps tan petita com un sospir, perquè de seguida les mirades es van desfer i cadascú va continuar el seu camí en silenci. Mentre l’home s’allunyava en direcció contrària a la seva, a la Lara Das li va semblar que al voltant del seu cap brillava un polsim d’incandescència.