Bumbum, bumbum, bumbum. Una
escalfor molt fonda, que li naixia de dins, de sota els budells, com un muntet
de brases apilades, com una coqueta de carbó. El dolor era tan intens que el va
despertar. Es va posar les mans sobre el ventre, inflat i calent, com una pilota
de gelatina. Llavors, aquella sensació de tap, d’ofec, de carreró sense
sortida, i més dolor, tan fort que estava segur que es partiria en dues
meitats, com una taronja. Va notar el col·lapse de l’aire al seu voltant i tota
la sang que bategava en un únic punt. Bumbum, bumbum, bumbum. I llavors, com
una explosió de pluja de fil de sucre, com si de dins del cos li hagués sortit
un núvol de fum, allò, fos el que fos, va sortir i tot al seu voltant es va
omplir de blau.
Tobies Ot, amb els ulls
exultants, va destapar els llençols. Va incorporar-se una mica i va notar la
rodonesa d’aquella cosa. Va encendre el llumet de la tauleta de nit i se la va
mirar de prop: un ou de la mida d’un puny gros, un ou blanc esquitxat de
purpurina blava que se li havia aturat entre les cuixes. Va passar un dit per
sobre de l’ou. Estava calent i tenia la superfície una mica aspra. Hi va passar
el dit un altre cop, aquesta vegada amb més força, i l’ou va començar a
oscil·lar d’esquerra a dreta fins que es va tornar a aturar al mateix punt,
decidit a quedar-se allí on era, rotund i ple.
Tictac, tictac, tictac. El
silenci va saturar aquella espera buida. Tobies Ot va obrir el calaixet de la
tauleta de nit i va agafar una de les píndoles rosa de la senyoreta Volacors.
Se la va empassar amb un glop d’aigua i cinc minuts després, colgat novament
sota llençol i cobrellit, amb l’ou a tocar del seu cos, va tancar els ulls
convençut que el que acabava de passar era un somni.
No havia passat ni una hora
que una bombolla de llum blava va esclatar a l'habitació. Va ser només a temps
de veure-la lliscar sobre les parets en direcció a la porta i, passadís enllà,
cap a la saleta. Després va tornar la penombra, clivellada ja per les primeres
escletxes de llum blanca que es filtraven a través de la persiana. Ja no va
poder tornar a dormir. Va sentir el degoteig lent dels minuts fent bassal als
peus del llit i les imatges del somni es van tornar a fer presents. D’un bot,
es va incorporar i va buscar l’ou, però el que va trobar va ser només una closca
buida. Va mirar llavors l’armari, la cadira amb la roba plegada, a punt perquè
se la posés, la porta oberta, el passadís. No semblava que el que havia passat
aquella nit hagués alterat l’ordre habitual.
Tobies Ot, solter de
quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador de
la Mafton URK, havia post un ou de la mida d’un puny gros i el que fos que hi
havia dins d’aquell ou havia trencat la closca i vés a saber on havia anat a
parar.
Va seure al cantó del llit i
es va posar les sabatilles. El dolor als dits dels peus era més fort que mai.
Coixejant, va arribar fins al lavabo i va omplir la palangana amb aigua tèbia.
Ja hi pensaria més tard, en tot plegat. Ara calia preocupar-se d’aquells dits
que s’havien llevat plens de ràbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada