La ciutat, de nit, és perillosa,
com si les ombres escampessin sobre els gestos i les paraules pólvores
d’impunitat. La fosca esborra les empremtes dels delictes, els dits no tenen
nom, les mans tenen més força i els cossos són vulnerables com els peixos
atrapats a les xarxes. Olor de nit, de ferro esmolat, de canonada. L’aire es
cargola com un fil de torcal i els sorolls adquireixen un timbre més greu, un
ressò més fondo i més somort, com pedres llençades al fons d’un riu. Les
figures, les veus, els ulls que miren: una altra ciutat es mou pels laberints
d’imatges sordes que escriuen el mapa de la nit plena.
Sobre l’asfalt, els rumrum
dels vehicles dels agents de l’ordre que fan la ronda. Sobre els terrats, les
turbines xucladores que alimenten els dipòsits d’energia. Sota terra, els
alambins secrets que destil·len ales de papallones mortes, cossos ressecs de
saltamartins, carcasses de marietes. Engrunes de colors, records, imatges.
La nit, una altra nit, sobre
la tanca de ferro espinós que marca els límits del món habitable, del territori
segur de les ordres de prohibició. Més enllà de la tanca, només preguntes,
siluetes esborrades de gent que va fugir, records d’abans dels Fets, de quan no
hi havia tanques ni ferros ni espines i la nit tenia un altre deix, una altra
olor i el tacte de les carícies. Un món que ja no hi és, perdut per sempre. Un
món de colors que perdura només en els records sense memòria, emmagatzemats al
fons del fons dels subconscients, en els somnis que ja no hi són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada