Després d’espolsar-se la mosca
dels dits, Tobies Ot va tancar la porta del pis darrere seu. Havia arribat a
casa destrossat, sense energia, sense esma d’adreçar la salutació habitual al
carnisser i a la seva dona i a les dependentes del forn de pa. Amb els peus
convertits en una estora cremant que se li aferrava als turmells i
l’immobilitzava, havia premut el botó de l’ascensor i havia demanat per favor
que la Sara Mö no fos al replà esperant conversa. Va estar de sort, i quan
l’ascensor va aturar el seu viatge ascendent no va trobar ningú a banda i banda
del passadís. Havia arribat fins a la porta del seu apartament arrossegant el
cos, havia posat la clau al pany i havia tancat tan de pressa com havia pogut,
alleugerit de deixar-ho tot enrere.
Va anar llavors directament
cap al lavabo i va omplir la palangana. Es va treure les sabates i els mitjons
i va deixar els peus al descobert. Els va enfonsar dins de l’aigua sense
mirar-se’ls, cansat de tanta indisciplina, i mentre aquell garbuix de carn
encetada es desfeia dins de l’aigua calenta va trobar-se amb el seu rostre
davant del mirall. Va estar-se una estona així, amb la mirada enfonsada en la
seva pròpia imatge fins que els músculs de la cara se li van començar a
desentumir i aquella expressió de dolor contingut va suavitzar-se una mica.
Sobre la pell, molt lleu, va notar la vibració d’una nova esgarrifança que li
resseguia els borrissol dels braços.
No havia vist, però, que al
replà hi havia uns ulls que vigilaven, una mà sobre el contorn de l’espiell que
prenia nota: del vol d’una mosca al voltant de les escales, dels sorolls de
l’ascensor, de la fressa d’unes passes que avançaven cap a la porta. Uns ulls
que ho observaven tot, que ho sabien tot. Els ulls de la Sara Mö.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada