Tobies Ot i Alèxia Ku / Monstres i vaques / 1/9

“Vaca”. “¿Què?”, va preguntar l’Alèxia Ku. “Vaca”, va repetir Tobies Ot des de l’altra banda de la línia de l’empaquetadora, “Ets una vaca”. “¿Per què m’ho dius, això?”, “Perquè és veritat”.

L’Alèxia Ku se’l va tornar a mirar amb els seus ulls immensos, aquells ulls perduts en horitzons remots d’aigua i pastures, plens de nostàlgia pel verd. Va deixar les mans quietes un instant mentre s’empassava una altra forquillada del dinar i va tancar els ulls. Per una centèsima de segon va semblar que provava de donar una resposta, però les paraules no li acabaven de sortir. Ho va deixar córrer, va tornar a obrir els ulls i va tornar a fer anar els dits per pessigar amb la forquilla dins la carmanyola: crema de bròquil amb formatge i beixamel, amb un entranyable gust de llet. “Vaca”, li va tornar a dir Tobies Ot, “Ets una vaca”, perquè l’Alèxia Ku s’havia convertit en la destinatària de tota la ràbia que tenia a dins. Però aquest cop l’Alèxia Ku ni tan sols va immutar-se, va continuar buidant la carmanyola com si aquella paraula hagués perdut efecte i ja no pogués ferir-la.

Tobies Ot, solter de quaranta-tres anys, resident a Basília, supervivent dels Fets i treballador des de feia prop de vint anys de la Mafton URK, va notar com el borrissol de la pell se eriçava de nou. S’acabava de convertir definitivament en un monstre. I amb els ulls enfonsats a terra, l’Alèxia Ku es va adonar que alguna cosa es movia sota les puntes de les sabates del seu company, com si tingués els peus plens de cucs.