Tobies Ot / Borrissols / 1/3

Omelettes
Truites
Truita de patata
Una altra
I més
 

Es va mirar l’Alèxia Ku, asseguda al seu davant, i per primera vegada en vint anys la va mirar directament als ulls, aquells ulls de vaca perduts en horitzons remots d’aigua i pastures. Va admirar la dolcesa de la carn que li arrodonia els braços i va notar la pesantor amb què les seves mans lliscaven sobre els flascons, sobre les etiquetes impreses amb el dibuix de la senyoreta Volacors. Vinc-i-cinc flascons nous de trinca cada seixanta segons, i a cada banda de la línia de l’empaquetadora l’Alèxia Ku i ell s’asseguraven que l’etiqueta quedés perfectament enganxada al vidre, sense màcules ni arrugues. Control de qualitat. Feina ben feta. Una feina senzilla, però que exigia atenció permanent i molta concentració. Ni ell ni l’Alèxia KU havien tingut mai cap descuit, ni tan sols aquells primers dies després dels Fets, quan tot estava damunt davall i tot eren nervis i corredisses i pels carrers ningú no sabia què havia passat i què cremava darrer del fum.

Va seure al seu lloc, com cada dia, amb el gran rellotge digital penjat a la paret del davant. Les vuit en punt, l’hora d’arrencada d’una nova jornada laboral, idèntica a totes les altres però estranyament diferent, perquè Tobies Ot, després de vint anys seguits de seure a la mateixa cadira, se sentia tot un altre. Va notar l’escalfor que se li tornava a despertar a la panxa i tot seguit el martiri sostingut del mal als dits dels peus. Va notar un altre calfred que li pujava des de la boca de l’estómac, i quan ja es preparava per sentir-lo esclatar darrere de les orelles, va sentir que se li eriçava la pell amb un riu d’esgarrifances, com si el borrissol que li cobria els braços s’hagués convertit en una tofa de plomes. Va clavar els ulls a la cinta transportadora, concentrant tota la seva voluntat a fer invisible aquella nova transformació, i quan li va semblar que l’esgarrifança remetia va alçar els ulls i va mirar l’Alèxia Ku per sobre de la línia. Els ulls d’ella continuaven perduts entre la filera de senyoretes Volacors que avançaven entre reflexos de vidre. No s’havia adonat de res.

Va passar el matí, va passar el migdia i va arribar l’hora de dinar. Tobies Ot i Alèxia Ku, com cada dia a les dotze en punt, van deixar la cadira a banda i banda de la línia, van sortir al passadís, van anar fins a la cantina, van fer cua al mostrador i van triar el menú: puré de patates, costelles amb curri i pastís de formatge. De cua d’ull, Tobies Ot va fer una ullada ràpida a la safata de les truites i va notar una mena d’angúnia.

Després de dinar van tornar a la feina. Les hores van lliscar amb el seu ritme habitual, transparents i toves, plenes amb la buidor compassada del trànsit d’etiquetes i flascons. Es van fer les cinc, i si no hagués estat pel mal de peus i pel record d’aquell calfred que li havia eriçat la pell a primera hora del matí Tobies Ot hauria gosat pensar que aquell havia estat un dia agradable. Va penjar la bata als vestidors masculins i va posar-se la jaqueta abans de sortir al vestíbul, on l’Alèxia Ku ja l’esperava. Tots dos van sortir llavors al carrer amb la resta de treballadors. Com cada tarda, es van creuar amb algunes de les dones que sortien de l’ascensor que baixava del pis de dalt, on hi havia els despatxos dels directius, els laboratoris i les instal·lacions mèdiques que la fàbrica compartia amb l'Hospital Central. Aquella tarda, però, semblava que n’hi havia més que de costum.

Tobies Ot va tornar a sentir una esgarrifança i tot just després aquella sensació electritzant sobre la pell que aquest cop li pujava fins a l’arrel dels cabells. “Portes els cabells de punta”, li va dir l’Alèxia Ku alçant els seus immensos ulls de vaca. “És el fred, que ha arribat abans d’hora”. Van sortir al carrer. Tobies Ot es va fer el botó de dalt de la jaqueta pregant perquè els vianants no s’adonessin de l’aspecte dels seus cabells, intentant dissimular el mal de peus que tornava a torturar-lo.