Tobies Ot / Colors / 2/16

S'havia acostumat a arribar a la feina una mica abans de l'hora. Passava la targeta per la màquina de control i avançava lentament pel passadís central fins al seu lloc. A mig camí, a l'encreuament que conduïa als laboratoris, davant d'aquell petit distribuïdor envoltat de portes hermètiques, s'aturava i observava. Hi havia dues portes que menaven als laboratoris generals, una altra que donava al magatzem, amb una porta batent que no estava tancada amb clau, i una altra porta, d'accés encara més restringit, que conduïa a la part de dalt, als laboratoris d'assaig i a les consultes, on només es podia accedir amb ascensor i clau de pas. Era el lloc on es feien les visites de les embarassades.

Mentalment, Tobies Ot s'havia fet un croquis de situació i una composició de l'edifici que per la part superior connectava amb l'hospital. Ho recordava del dia de l'incendi, quan havia format part de l'escamot que havia creuat totes aquelles portes per mirar d'apagar el foc. Malgrat la calor sufocant i el fum, que li embotia el nas i li cremava les parpelles, recordava aquells passadissos i aquelles cantonades. Ara tot havia tornat a la normalitat, no hi havia empremtes ni senyals a les parets. Tot havia estat repintat d'un gris sense màcula, tot feia olor de desinfectant llençat a raig. Però Tobies Ot recordava perfectament que a l'altra banda d'aquelles portes hi havia hagut un altre món. Recordava les enormes pantalles de la sala central, apagades quan ell les va veure perquè s'havia tallat el subministrament elèctric. Recordava els enormes arxivadors amb tot de dossiers de paper que algú deia que calia salvar fos com fos. Recordava els tubs d'assaig arrenglerats a les reixetes d'estabilització, les balances de precisió, les papereres hermètiques, les lliteres, els aparells mèdics, tots lluents i ben arrenglerats sobre safates metàl·liques... Ho recordava tot amb una claredat estranya, retallat sobre el fons vermell de la cortina de foc que ho arrasava tot i avançava des del pis de dalt. Però ho recordava. I sabia que si en algun lloc d'aquell edifici immens podia haver-hi algun rastre de colors era allí, en aquell recinte aparentment abandonat, on el temps semblava haver quedat suspès però on l'activitat continuava. Allí, un cop al mes, puntualment, desembarcaven els combois de mercaderies sanitàries i material d'investigació que arribaven de l'exterior. Des de lluny, a través dels vidres translúcids de la fàbrica, havia vist, sempre a primera hora del matí, quan la ciutat tot just es despertava, la petita línia de fuga d'una avioneta que s'enlairava a poc a poc.

Per això cada matí arribava a la fàbrica abans d'hora per poder tafanejar les papereres del vestíbul. I sovint hi trobava alguna cosa: un retall d'etiqueta, un bocí de paper d'embolicar, una cinta de plàstic...  Petits tresors provinents de d'un món que existia a l'altra banda de les fronteres de la ciutat que es ficava a les butxaques a corre-cuita, que li cremava dins l'infern dels pantalons mentre el temps lliscava sobre les busques del rellotge de la fàbrica, fins que arribava a casa.