Va obrir el sobre i en va treure aquell cartronet imprès en blanc i negre. Una fotografia. Una fotografia d'ell un grapat d'anys més jove, amb la fesomia més dolça i els ulls més oberts i més grans, amb un somriure al llavis i el rostre feliç d’una dona somrient al seu costat: el rostre també més jove, infantil, de la noia amb qui havia topat aquella nit a la cantonada del Gran Teatre i que havia retrobat a l'esplanada de l'estany Tebi el dia de la Festa de l'Òscar, la petita gran ballarina a qui tothom admirava i aclamava. ¿Qui era aquella noia en realitt?, ¿què hi feien, tots dos junts, en aquella instantània sense records que un missatger sorgit de la fosca havia dut a casa seva en plena nit? Va recordar el tacte de la pell d'aquella noia a la festa de l'Òscar, la fonda esgarrifança que va deixar-li sobre l'anvers de la mà quan va començar la càrrega policial, i la seva mirada trista i profunda quan es va allunyar-se corrents, deixant-li com a penyora aquell cosset de goma amb forma de peix. Entre aquella noia i ell hi havia alguna cosa, alguna cosa que no es podia dir, que no tenia nom, però que existia i era més forta que l'oblit i que el silenci. I fos el que fos ho havia de descobrir, i havia de trobar aquella noia i avisar-la: perquè Tobies Ot havia sentit a dir també que quan algú rebia un sobre com aquell amb una fotografia a dins començava el compte enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada