Per a la Sara Mö la festa de
l’Òscar era el dia més important de l’any. Ho era d’una manera molt més evident
que per a la resta de persones, perquè any rere any la Sara Mö era una de les
aspirants a endur-se algun dels premis del certamen gastronòmic. Hi havia
participat en totes les edicions que se n’havien fet, i en totes havia
aconseguit esgarrapar algun guardó: el de millor presentació, el d’ingredients
més originals, el més equilibrat des del punt de vista dietètic... Però hi
havia un premi que se li resistia, que no havia guanyat tot i que ho intentava
i ho intentava: el premi especial del jurat. Cada any, amb la cua entre les
cames, vermella d’enveja en veure que algú altre s’enduia aquell premi, se
n’anava cap a casa amb les mans buides. Es tacava llavors al seu apartament i
durant uns dies deixava de banda les cassoles i els fogons i les carmanyoles i
la llista de comandes dels veïns per planificar quin seria el plat que
presentaria l’any vinent. Buscava i rebuscava entre els llibres que tenia a
casa les receptes més interessants, hi afegia consells nutricionals que sentia
dir als experts dels programes de la televisió oficial i copiava i examinava un
cop i un altre les receptes guanyadores dels altres anys per esbrinar per què
li havien robat el premi.
Aquell any, la Sara Mö estava
molt satisfeta del plat que presentava a concurs: una mussaca d’albergínia amb
crema d’ou i iogurt i una barreja d’herbes silvestres de síntesi que ella
mateixa havia assecat i triturat. L’havia fet i refet tantes vegades que se’n
sabia de memòria el procés d’elaboració i el gust, i això que, de tan
repetir-ho, al final li havia creat el dubte de si realment aquell era un plat
original. Per això havia fet una última prova i l’havia deixat provar als veïns
de replà. El veredicte havia estat concloent: allò era el millor que la Sara Mo
havia cuinat mai. Fins i tot l'Alèxia Ku, amb el seu desmenjament habitual i
els seus immensos ulls de vaca, havia reaccionat amb una expressió d'aprovament
tota il·luminada. L'única incògnita era endevinar quina reacció podia provocar
aquell plat en l'Òscar, i aquest era un tema cabdal, perquè era també un dels
arguments en què es basava la decisió del jurat.
Des de primera hora del matí,
doncs, la Sara Mö corria d'una banda a l'altra, nerviosa com una fulla estesa
al vent. Havia arribat a l'estany molt abans que obrissin la recepció de
candidatures acompanyada de l'Alèxia Ku. A migdia, totes dues havien ensopegat
amb Tobies Ot, i la Sara Mö havia aconseguit que ell els prometés solemnement
que seria a prop a l'hora del veredicte per si els calia alguna cosa.
I l'hora del veredicte
s'acostava. Havien acabat ja les activitats programades per al matí, amb
l'actuació estel·lar de la ballarina de vidre del Gran Teatre, i era el moment
de l'acte més important del dia: la cerimònia de mesurament de l'Òscar. El
jutge va sortir a l'escenari acompanyat del mestre de cerimònies i el metge
oficial, i tothom va callar, congriat al voltant de la tarima. S'havia apagat
la música que sonava pels grans altaveus i fins i tot la canalla semblava haver
aturat la seva cridòria. El cel, encapotat encara amb bromes fosques, s’havia
aprimat per deixar passar una mica de llum. A través de la pantalla es
reproduïa per als que eren lluny de la primera fila les evolucions de l'acte i
del mesurament. L'Òscar acabava de ser pescat, i mentre es contorsionava fent
esgarips fora de l'aigua amb una destresa espectacular, un home amb bata blanca
i màscara el posava sobre la balança i el media. L'Òscar va tornar a l'aigua i
llavors, pels altaveus, es van fer púiblics els resultats: 40 cm de llarg i
1.120 grams de pes.
Van esclatar els aplaudiments
i l'Òscar va desaparèixer cap a les profunditats del seu recer exhibint sobre
la pell un comiat en blau fosc, escrit amb tot de petites taques. Però no va
anar gaire lluny, perquè l'operació havia servit també per encerclar el seu
espai vital i assegurar la seva presència en l'acte que tot just s'iniciava a
continuació i en el que tornava a tenir un dels papers protagonistes: la
proclamació dels guanyadors del concurs gastronòmic convocat en honor seu.
La veu del mestre de
cerimònies va anunciar la imminència del veredicte mentre els operaris
començaven a retirar de l'escenari les balances i els instruments de
mesurament. Al voltant de l'estany, el murmuri de la gent va créixer com una
teranyina espessa fins que la veu va tornar a fer-se sentir. Immediatament van
aparèixer els membres del jurat en línia recta, van situar-se al seu lloc i va
començar el lliurament de premis, començant pel guardó de menor importància.
Cada cop que el mestre de cerimònies anunciava un dels guardons, pujava el
guanyador enmig dels aplaudiments generals, un membre del jurat li lliurava el
diploma i, immediatament després, una hostessa amb equip d'immersió acostava
una porció del plat premiat perquè l'Òscar el tastés. Llavors tornava a créixer
l'expectació entre el públic per veure l'efecte que aquell tast provocava en el
peix i, segons quin fos el resultat, amplificat a través de la gran pantalla,
repetit un parell o tres de cops, la rècula d'exclamacions i d'aplaudiments
arribava al màxim.
La Sara Mö se sentia els
batecs del cor ressonant dins del pit d'una manera desbocada. S'acostava el
moment i ja no podia més. Les seves cametes d'ocell a penes podien quedar-se
quietes i no feia res més que apujar-se i abaixar-se les ulleres. Li suaven les
mans i tenia la boca seca, com un fregall eixut. El seu nom no havia sonat
encara: cap premi menor, i amb cada anunci, una oportunitat menys d'endur-se un
dels premis però una de més d'endur-se el premi gros, perquè les bases
especificaven que no es podia guanyar en més d'una categoria. Encara hi havia
esperança. I finalment, la música va anunciar el moment culminant, el moment de
fer públic el nom del guanyador del premi més important. Va seguir llavors,
sense a penes respirar, la lectura del veredicte fins que va arribar el moment
de dir el nom del guanyador, i quan va sentir que no era el seu sinó el d'una
altra persona una mena de bomba li va esclatar a dins del pit, una bomba freda,
com si un projectil de gel se li hagués clavat directament al cor i li hagués
congelat la sang. Va mirar, un a un, els membres del jurat i va projectar sobre
els seus caps tota la fredor que l'omplia per dins.
El guanyador va acostar-se
llavors per rebre el seu diploma i tot seguit l'hostessa va agafar una porció
del plat i el va donar a l'Òscar. L'Òscar la va caçar gairebé al vol i per un
moment la seva pell es va puntejar amb una intensa gamma de vermells
fosforescents. Però va ser només un instant, una pirueta fugaç, foc
d'encenalls, perquè de seguida la pell se li va tornar fosca i l'Òscar es va
enfonsar dins de l'aigua, tot ell també apagat. Hi va haver uns segons de
desconcert enmig d'un silenci absolut. Per sobre de l'aigua planava una olor de
mort, dura i rodona com un cop de puny. A l'escenari, palplantats al voltant de
la tarima de fusta, els membres del jurat contemplaven atònits el rostre
inexpressiu del guanyador, amb els ulls enfonsats en l'aigua. Des de primera
línia, algú va cridar: "Mireu, ja puja, flota!", i el cos de l'Òscar,
amb els seus 40 centímetres de llargada i els seus 1.120 grams de pes, va
aparèixer surant sobre la superfície de l'aigua, immòbil, amb la pell d'un gris
cendrós i sense llum.
Van apagar-se els micròfons,
la musica i els llums, però el murmuri entre el públic va créixer, cada cop
més, entre plors, crits i preguntes. Van començar les corredisses i les forces
de l'ordre es van endur, preventivament emmanillats, els guanyadors del tots
els premis del dia, que passaven davant la resta de la gent amb el diploma a la
mà i els rostres vernissats per la por i el desconcert. Una veu que no era la
del mestre de cerimònies va ordenar pel micròfon central que la gent es
dispersés, que tothom recollís les seves coses i tornés cap a casa, sense
entorpir l'actuació dels agents. La festa s'havia acabat.
La Sara Mö va sentir que una
alenada de foc desfeia de sobte tot el glaç de dins del seu cos. Ja els estava
bé, per no haver reconegut la seva feina, per no haver sabut valorar el seu
esforç. És clar que, si ho haguessin fet, en aquells moments estaria en un dels
furgons blindats amb què tot just acabaven d'endur-se els detinguts a
comissaria. Aquella idea va temperar el foc que la inundava encara per dins i
que li havia pujat fins a les galtes. L'Alèxia Ku, al seu costat, es mantenia
impassible, com sempre, sense dir res, amb la mirada fixa en els peus de Tobies
Ot, que no paraven de moure's dins de les sabates.
Tobies Ot va sentir llavors,
al seu costat, que la seva mà es desfeia de la mà que havia subjectat fins
aquell moment. Algú acabava estirar la noia cap a la banda dreta i, en marxar,
alguna cosa li havia caigut de la butxaca. Es va ajupir per agafar-ho: era una
bossa de plàstic amb la figureta tova d’un peix de color vermell.
Instintivament, la va amagar mentre alçava el braç per advertir la noia
d'aquella pèrdua. Però no hi va ser a temps. Va haver de córrer cap a la banda
oposada perquè, des d'algun lloc, havien començat els trets i les sirenes
d'emergència sonaven a tot drap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada