Des que aquells pollets de
pell transparent havien sortit de la seva panxa i corrien per casa no podia
dormir ni de nit ni de dia. Els veia tan febles, tan deixats anar en aquell pis
que no estava pensat per ells, que temia que els passés alguna cosa. Havia
d'anar amb compte que no s'escapessin en obrir la porta del pis o per alguna
finestra mal tancada, havia de vigilar les aigüeres i el forat del wàter. Si
fugissin, estarien perduts, si algú arribava a saber que tenia aquells pollets,
que eren seus, tot s'hauria acabat per sempre.
No era fàcil mantenir-ho en
secret. Com si no en tingués prou amb les seves xacres, amb aquells dits dels
peus que no paraven de créixer i de retorce's i amb aquelles esgarrifances que
li eriçaven els pèls dels braços i els cabells quan menys s'ho esperava. Com si
no n'hi hagués prou amb tot allò, ara tenia el pis ple d'aquelles criaturetes
indefenses mortes de fam i a tot hora se sentien aquells sons que el gruix de
la pintura de les parets ja no podia retenir.
Els sons. No eren ben bé
cants, però sí una mena de música que els sortia de dins, gutural i profunda.
De vegades s'hi endevinava un esgarip com de pena, com un crit ofegat, d'altres
semblaven gemecs de melanconia, elàstics en la durada, suaus en el to, i
encara, quan els pollets estaven més animats, sonaven com una llaçada de
petites estridències que s'enganxaven les unes amb les altres com granets
d'arròs. El més estrany és que aquells sons no els sortien pel bec: aquells cossos
emetien només una vibració general, un rumrum molt fondo que s'escampava per
l'aire i que en l'aire mateix, en contacte amb la resta de rum-rums i de
vibracions, componia una simfonia que poc a poc s'anava apoderant del silenci,
i a través d'aquella simfonia els pollets es feien entendre, es deien coses
entre ells i li deien també coses a Tobies Ot. Com aquella nit que Tobies Ot va
estampar el segon ou a la paret i el pollet tenyit de blau li va escupir a la
cara tota la seva ràbia. La segona afirmació, també rotunda i incontestable, va
ser el dia que, amb tots els pollets arrenglerats als peus del sofà, va
entendre que estaven morts de gana. Però res del que ell els deixava en petits
bols, ni pa mullat ni arròs ni llet ni llenties, els servia d’aliment. El que demanaven
amb els seus crits, el que imploraven amb aquells sons agònics que s’anaven
afeblint, eren colors: estampats sobre roba o sobre paper, diluïts en pintura
plàstica o incrustats en qualsevol porció de matèria que encara resistís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada