Va posar els trossets de
paper sobre la fusta de tallar, ben aplanats, i en va rascar la superfície
mirant de no endur-se la goma adhesiva de sota. Va posar la raspadura a la
tetera, hi va abocar aigua bullent i va esperar tres minuts exactes. Després va
posar el líquid a les tasses. Encara era calent, però els pollets s'ho van
empassar en silenci, i a mesura que aquell líquid pipermint els omplia la panxa
Tobies Ot va veure que deixaven de tremolar. Va obrir llavors el forn i en va
treure un tros de cel·lofana vermella que havia deixat torrar una mica, el va
desfer en trossets petits i els en va donar. La barreja de verd i vermell
acoloria l'interior de les seves panxes buides com els retalls de punta de
llapis de colors i una mena de lluïssor els creuava la mirada. Revivien, d'una
manera precària, però revivien.
Sobre la taula del menjador
hi havia encara una mica de cel·lofana vermella. Amb un cop de forn tindria
llesta una mica més de coca cruixent. Però encara que els pollets tenien gana,
Tobies Ot va decidir guardar-la: no sempre trobava coses comestibles i calia
ser previsor, reservar alguna cosa. Va mirar llavors per la finestra: la foscor
es començava a fer espessa i lluny es perfilava el relleu de la lluna, com una galeta mossegada. Aviat tornaria
la boira. I només de pensar-hi va tenir fred. A la cantonada del carrer va
endevinar la silueta d'un adormit. Feia ja una setmana que hi era, immòbil,
perdut en les seves boires interiors. Aviat seria només una ombra, aviat el seu
relleu es dissoldria en l'aire fred com les petites engrunes de les fulles de
tardor que l'aire s'enduia lluny, molt lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada