Lara Das / Les Desaparegudes / 1/12

Cada dia es moria una mica, perquè cada dia s’allunyava la possibilitat que les coses tornessin a ser com eren, que fossin diferents. El seu cos tenia plans propis que la deixaven al marge. Ni tan sols podia posar els peus a terra amb normalitat perquè els peus eren només puntes estirades a punt per repetir un cop i un altre la mateixa coreografia de vidre sobre l’escenari. I entre actuació i actuació, un sac ple d’hores buides, una cinta de seda immensa per on lliscaven els minuts i els segons sense que ella pogués fer res per retenir-los i omplir-los de sentit. Era un morir-se tan evident que la tristesa se li condensava sobre la pell dels braços com unes manigues molt primes de cotó. I aquell cotó, aquelles mànigues, molt a poc a poc, s’anaven desfent i desfent fins convertir-se en una matèria molt lleugera que tornava a desenganxar-se del seu cos en forma de núvol. Sobre el seu cap, sota el sostre de l’habitació, el núvol estenia la seva pròpia coreografia com si en aquell espai minúscul hi hagués prou aire, però de seguida s’adonava que aquell aire era insuficient, de seguida d’adonava que en l’espai interior d’aquella presó de plata no es podia respirar. Llavors, el núvol anava cap a la finestra, i ella, com podia, amb les puntes dels peus puntejant el terra de fusta, obria els porticons i el nuvolet s’enduia una petita part de la seva por i també una petita part de la seva esperança. En anar-se’n, amb una veu molt suau i molt fluixa, com un nen que parlés en somnis, una veu que sortia de dins d’aquell nuvolet pronunciava el seu nom abans de desfer-se sobre el paisatge de la ciutat, per sobre de les arcades del pont de pedra, per sobre dels cossos que dormien d’esquena a la tristor, i ella, des del seu mirador de la finestra, se sentia, a la fi, una mica allegerida. Perquè les Desaparegudes, aquelles emanacions del seu propi cos que fugien amb els núvols, li deixaven escrita sobre la seva pell la promesa d’una vida nova lluny del Gran Teatre, lluny d’aquella ciutat grisa, lluny d’aquell temps sense notícies on tots els dies eren iguals. I amb això, només amb això, ella en tenia prou.

Lara Das, ballarina de sucre, ballarina de drap,

som les engrunes del teu cos abatut.

Salta i gira coberta de llum,

som excrescències del teu cor perdut.

Lara Das, ballarina de vidre, ballarina de pas,

amb cada alenada diem el teu nom,

portem l'esperança que l'aire et respon.

Lara Das, ballarina de ferro, ballarina de fang,

entre restes de somnis i baules de dol

la nostra fugida dibuixa el retorn

i sota del vidre i del sucre i del fang

batega i batega per sempre la sang.