El cuc de la nit rosegant-li els budells. Cric-cric, cric-cric. Pessigolles elèctriques a les cames que pujaven i baixaven i no la deixaven estar quieta dins del llit. Els ulls que de tant forçar-los li feien mal. La Sara Mö no podia més, havia arribat al límit de la seva capacitat de mantenir els nervis a ratlla, de manera que els va deixar anar com un manyoc i va saltar del llit. Era la tercera vegada que es llevava per mirar a través del forat que havia fet cap a l’apartament de Tobies Ot, però en cap de les tres revisions havia trobat cap cosa interessant, a penes havia pogut distingir res en la penombra que ho inundava tot. Feia una hora llarga que reprimia les ganes de tornar-se a llevar a veure si aquest cop descobrira alguna cosa. Una hora llarga clavant-se les ungles al tou dels dits per aturar el desassossec i ja no podia aguantar més. Així és que va anar cap a la paret, hi va acostar l'ull esquerre i s'hi va abocar tota, sentint la fredor del guix a la galta. I amb una mil·lèsima de segon en va tenir prou i un somriure la va badar per dins com una síndria. La taula del menjador de Tobies Ot era coberta per una llengua immensa de cel·lofana vermella que no parava de bategar, com unes grans estovalles de carn respirant al ritme del silenci, i al fons, sobre aquell tofa vermella, una llum multicolor ho omplia tot de pampallugues. Sí, per fi ho havia trobat, allí hi passava alguna cosa, alguna cosa molt grossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada