Ho havia vist el dia de la festa de l'Òscar. Més que veure-ho, li havia semblat que ho veia, i per confirmar-ho, malgrat l'ordre de prohibició i el toc de queda, havia tornat a l'estany. Per sobre de les aigües, d'una manera molt poc perceptible, tan tènue que calia forçar la mirada i estar-s'hi una bona estona fins que la intuïció es concretés, va veure aquell petit eixam: un petit eixam de coloraines que surava sobre del punt exacte on havia desaparegut el gran peix.
Amb els dits entaforats a les
botes de plàstic de canya llarga, va avançar a poc a poc. Sentia la fredor de
l'aigua llepant-li les cames sobre el plàstic, gairebé fins a l'entrecuix, i
quan ja no va poder avançar més sense mullar-se es va aturar. Era prou lluny, a
un parell de metres escassos del lloc. Va aixecar llavors el mànec del caçapapallones
tan amunt com va poder i el va llençar sobre la profunditat de la nit que cavalcava
sobre les aigües. La xarxa va passar a través de l'aire i es va endur la pols
de les petites coloraines. Va tornar a tirar la xarxa un cop més, i un altre, i
després va agafar la xarxa amb les mans i en va treure aquell grapat de fils de
colors. De la butxaca dels pantalons es va treure un mocador de cotó i els va
embolicar de seguida. Li corrien a les mans, com si fossin serpetes amb el cos
d'aram. Va tornar enrere, tan de pressa com va poder sense perdre l'equilibri,
sobreposant-se als crits de dolor amb què els seus peus responien a aquella
tortura. I quan ja era a la vora, a punt de treure's les botes i posar-se les
sabates per tornar cap a casa, va sentir soroll d'un pes que queia dins de
l'aigua. Va mirar cap aquella direcció i va veure encara els darrers moviments
d'un cos que s'enfonsava. Va córrer tan de pressa com va poder, i de la
profunditat freda de l'estany va emergir el rostre de la ballarina del Gran
Teatre amb els ulls tancats i la boca desencaixada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada