“Posa’t l’abric o et
refredaràs”, li va dir Mdme. Dillon quan no feia ni cinc segons que havia
creuat l’escenari i l’esforç per l’actuació li regalimava encara galtes avall
en petites perles de suor. Lara Das va obeir i es va embolicar amb l’abric de
llana sense acabar-se’l de posar del tot. Mdme Dillon tenia raó, com sempre: el
seu cos no estava acostumat a l’aire lliure, i encara menys a ballar en un
escenari improvistat a prop de l’aigua en un dia fresc com aquell. La seva era
l’actuació estel·lar del programa d’actes que s’havia organitzat per commemorar
una nova edició de la festa de l’Òscar i moltes persones s’havien acostat fins
allí per veure-la ballar lluny dels focus del teatre. Des de bon matí que el
cel estava cobert per una tofa de núvols i l’aire era dens, carregat d’una
espessor humida de quitrà. Va baixar tan ràpidament com va poder les escales de
l’entarimat per anar fins als compartiments habilitats com a camerinos. Les
cames li feien mal, i l’entrecuix, i els braços, tot el seu cos estava
commocionat per la intensitat dels moviments que li havien xuclat l’energia. L’únic
que volia era seure i descansar, tornar a fer-se petita, que la seva imatge i
el seu cos desapareguessin de les retines de tota aquella gent que l’havia
estat mirant sense perdre’s ni un detall de les seves ocil·lacions de vidre
sobre la tarima de fusta.
En la foscor del teatre, en
el silenci expectant que omplia la sala de butaques, els rostres dels
espectadors eren rostres imaginaris, rostres anònims que ella feia venir al seu
pensament quan li interessava i que s’espolsava de sobre si li feien nosa. A
cel obert, en ple migdia, però, aquells rostres reals se li arrapaven a la pell
i la despullaven per fora i per dins. Malgrat les exclamacions i els
aplaudiments, no se sentia admirada. El seu cos, aquell cos prim i escanyolit
de porcellana, era un cos que havia començat a perdre humanitat, a punt
d’exhaurir el seu límit d’obsolescència. Un petit cos de monstre, extraordinari
per la insistència amb què ella s’entossudia a fer-lo girar i girar sobre
l’escenari, fent aixecar remors de neguit i de fascinació entre els que la
miraven. Plié, relevé, piruete!” El
més difícil encara en el cos deforme d’una ballarina de circ feta de vidre.
Va canviar-se de roba al
vestuari, va posar-se unes sabates còmodes i va anar a trobar la senyoreta a
qui Mdme. Dillon havia confiat la seva custòdia fins que arribés l’hora de
tornar al Teatre. La noia, una antiga ballarina massa grassa pel gust de Mdme
Dillon, l’esperava a la porta, i quan Lara Das li va dir que ja estava llesta
li va donar la mà. A l’esplanada de l’estany, tot era ple de gent. S’acostava
l’hora de dinar i tothom corria cap a les parades de menjar per fer-s’hi un
lloc. La senyoreta de companyia l’estirava del braç com si tingués pressa, com
si fos per culpa seva que s'estiguesin perdent el contingut d'aquelles safates
de menjar que s'anaven buidant. Però Lara Das estava massa cansada per tenir
gana o set i l’únic que volia era seure. Va observar amb atenció el que
l’envoltava. A l’altra banda de la linia de parades, la gent havia improvisat
petits racons amb taules i cadires per seure tranquil·lament, feliços de ser
allí, en un dia de festa obligada, envoltats de tanta gent.
Lara Das i la seva senyoreta
de companyia van aturar-se davant d'una de les taules. Llavors ella va sentir
el tacte d'unes mans que fregaven les seves. Es va girar i va tornar a veure
aquell home amb els cabells vermells i la pell blanca com un glop de llet dret
al seu costat. Tenia les mans toves i calentes, pesades i suaus, una mica
humides. Mans d’amfibi engabiat, de cantant d’òpera, d’homenet de conte amb
barret de vellut. Però tenia també un tacte elèctric, alguna cosa invisible que
feia esborronar molt endins, com unes pessigolles molt ràpides i molt fondes.
Se’l va mirar un altre cop. Dins dels seus ulls, va veure els seus propis ulls,
com una torna. Es va sentir una mica més petita, tota ella de vidre però una
mica menys, com si el vidre fos més prim i menys fred. Continuava immòbil.
Estava esperant que passés alguna altra cosa, una cosa qualsevol que li digués
què havia de fer, cap on havia d’anar, si és que s'havia de moure. Però no
passava res. Sobre el seu cap, sobre la corda del temps, els segons saltaven un
darrere l’altre. Cap altre senyal. Només aquelles mans, retirades ja de sobre
les seves. Només aquells ulls, i ella, dins d’aquells ulls, esperant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada