El carreró fosc, la nit, la
tristesa i la pena, i al fons, el rètol vermell de la botiga prohibida. Va
arribar fins a la porta i va trucar. La dona va obrir i juntes van avançar fins
al final. Va posar els diners sobre la taula, tots els que tenia, i la dona,
després d'una estona de feinejar darrere del taulell, li va donar una bossa embolicada.
Altre cop al carrer, la bossa li pesava a les mans, la nit li pesava a les
espatlles i la lluna, estranyament blanca, li marcava el camí cap a l'Estany. Va
avançar a poc a poc, obrint a penes una petita esquerdaen el llençol de la nit
per passar-hi a través. Passada una estona hi va arribar, amb les galtes
humides i fredes, amb els peus rosegats pel dolor i el cap buit de pensaments i
de veus. I una darrera l'altra, asseguda prop de la tanca de ferro que marcava
els límits de la frontera, del món real i el món que havia quedat a l’altra
banda, amb la dèbil resplendor de l'aigua fent papallugues davant seu, es va
empassar les xuxes, que anaven fent tou a l'interior d'aquell cosset de vidre
abandonat a plena nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada